De delinqüent a mite

No és estrany que a les glosses dedicades als difunts es recullin només les seves bondats i s’obviïn els aspectes negatius, per més que en vida se li esbombessin. Ha passat amb Carles Brunet, protagonista de crònica negra abans de reconvertir-se en escriptor. El dia 6 va ser trobat mort en una pensió de Pontevedra; feia dies que era mort i fins que la pudor no va alertar els veïns ningú el va trobar a faltar. Va morir en solitud. Un cop mort la premsa, La Voz de Galicia, va dedicar-li un gran reportatge de lloances. El delinqüent conegut a Catalunya ha esdevingut mite després de mort a Galícia.

Carles Brunet, nascut a Tossa de Mar, és l’únic de la saga dels cinc germans Brunet que no és policia. Ell, el tercer dels germans, es va quedar a l’altre costat de la línia de la llei. El 2020 es va fer popular a les planes dels diaris per l’elevada pena que li demanava el fiscal, onze anys de presó, per haver robat el trist botí de 105 euros. El botí era curt però el delicte, els delictes, greus, ja que Carles Brunet va aconseguir els diners perpetrant en un mateix dia, el 19 de novembre del 2009, tres atracaments a mà armada a Sant Feliu de Guíxols. Esgrimint un ganivet de grans dimensions va amenaçar els empleats d’una farmàcia, una ferreteria i una gasolinera. Fets que el van convertir en autor de tres delictes de robatori amb violència i intimidació. D’aquí que la pena demanada pel fiscal fos tan elevada. Finalment, però, se li va imposar una pena de tres anys i tres mesos de presó, que se li va deixar en suspensió si feia un tractament de desintoxicació. En el judici, Brunet va demanar perdó i va culpar la beguda de la seva actuació. “Jo quan no bec soc una excel·lent persona i ben educat, però quan bec no soc jo. L’alcohol em fa fer coses, la personalitat se me’n va en orris i em torno un desgraciat. Jo soc incapaç de fer mal a ningú. Demano perdó, estic molt penedit. Una cosa així no la faré mai més. No soc un criminal, sinó un malalt i em vull rehabilitar i estic disposat a seguir el tractament”, van ser les seves paraules textuals.

El 2007el jutjat de Blanes el va condemnar a pagar una multa de 120 euros per una falta de lesions i una d’amenaces, per un cas molt novel·lesc. Brunet va atacar el rector de Tossa, mossèn Carreras i Pera. Com sempre, ell va admetre la seva culpa però ho va justificar. Brunet va admetre haver atacat el capellà perquè aquest “havia jugat amb ell”, fent-li petons i donant-li falses esperances que el deixaria ser pare pelegrí, un càrrec, de tradició ancestral, que només aconsegueixen pocs escollits de la societat de Tossa. Brunet no va ser el pare pelegrí, i ell ho va interpretar com una gran traïció del capellà. El 1995 Brunet ja havia sigut protagonista de les cròniques per una malifeta, molt peculiar. Va anar a la clínica Salus Infirmorum de Banyoles i en va robar una marededéu perquè va considerar que estava molt deteriorada i que s’havia de restaurar. Va dur la figura a casa i, entre ell i el seu pare, la van restaurar i la van pintar amb moltes coloraines. Després la van tornar. Les monges van estar contentes de recuperar la imatge però no els va agradar el seu nou aspecte. El maquillatge i la laca de les ungles no s’adeia amb la imatge d’una Verge. Un precedent del cas de l’ecceomo de Borja.

El “bon noi” que pintava marededeus, es rebel·lava a plantofades contra el capella traïdor, i atracava botigues per “culpa del beure”, es va convertir en escriptor, bevent de les fonts de la seva pròpia vida. Primer va publicar El alcohólico bipolar i després va venir Una ilusión con Carles i fins a set volums. Ja convertit en escriptor, el febrer del 2014, va tornar a asseure’s al banc dels acusats, aquest cop per dos delictes de maltractament en l’àmbit familiar, un envers el seu pare i l’altre envers el seu oncle, arran de l’incident que havia protagonitzat la vigília de Nadal, que va acabar amb la seva detenció per part de la Policia Municipal de Girona.

Al seu perfil de Facebook es definia com “ un cavall de foc com tots els nascuts el 1966, un pura sang molt difícil d’eliminar i amb força per superar-ho tot”, i des d’allà també va anunciar que s’instal·lava a Ribeira, a la Corunya. Però on el dilluns dia 6 va ser trobat mort va ser en una pensió de Pontevedra. El dissabte 28 d’agost encara havia parlat per telèfon amb el seu pare. Havia arribat a Pontevedra feia un temps, ningú sap ben bé quan. Anava a buscar menjar a un menjador social. L’educadora del menjador es desfà en elogis cap a l’usuari difunt en declaracions a La Voz de Galicia i demana que es remarqui la faceta d’escriptor d’aquell home que vivia amb discreció i sense buscar mai cap problema a ningú. Carlos, el hombre que fue invisible hasta muerto en Pontevedra és el títol de l’ampli reportatge d’elogis a l’escriptor “proscrit, repudiat, maleït i mai llegit”, com s’havia definit ell al periodista Xavi Castillón quan va presentar el seu altre llibre El escritor de mecanismos. El Carles delinqüent ha desaparegut, el difunt Carles era un home de bondat. Des de Catalunya, els seus pares i els seus germans policies (un ara està en excedència i fa de mag) esperen que els enviïn les cendres des de Galícia, llençar-les a l’estany, i posar fi a la història de patiment de tota la família i sobretot d’en Carles, l’únic germà Brunet que no va ser policia, que primer va provar sort en el món de la música com a Hook, el Cantautor de l’Estany, va caure en la delinqüència, es va voler redimir escrivint i només la mort l’ha mitificat.