En la mort de Joan Linde, el policia socialitzador

Ahir al matí, quan em va arribar la notícia que havien trobat mort penjat a casa seva Joan Linde, l’excap de la Policia Local de Llagostera, instintivament vaig mirar el mòbil per veure els darrers missatges intercanviats amb ell. El darrer: un missatge d’en Linde que em felicitava pel meu aniversari. Ves a saber com sabia ell el dia que jo feia anys! El cas és que ho sabia i que va fer el gest de felicitar-me. Així era en Linde, un home sociable i socialitzador. Vaig repassar la resta de missatges seus. Eren plens de fotografies on es veu un somrient Joan Linde, normalment vestit d’uniforme, rebent medalles o felicitacions, al costat d’autoritats uniformades o no que reconeixien els seus mèrits: l’Associació de Caps i Comandaments de Policies Locals (ACCPOL), la Policía Nacional, de l’exèrcit, la Guàrdia Civil... que denoten el punt de narcisisme que acompanyava sempre en Joan Linde, àvid de tenir tots els sectors al seu costat i centrar una part del protagonisme dels actes. I ho aconseguia. En dono fe. Vaig estar convidada, just acabat l’episodi més rigorós de la pandèmia, al seu dinar de comiat, quan es va jubilar després de gairebé 38 anys de comandar la policia local. A la taula del sergent Linde, llavors ja de paisà, hi van coincidir gent molt diversa: dos comissaris i un inspector dels Mossos, un comissari de la Policía Nacional jubilat i conegut per la seva faceta com a karateka; el reputat advocat penalista Carles Monguilod, que l’havia defensat als tribunals; un coronel de Defensa; una monja de les religioses de Sant Josep, dos empresaris xinesos, un inspector d’estrangeria de la Policía Nacional (el comissari tenia un acte inexcusable a l’estranger), un capità de la Guàrdia Civil, uns pagesos... I fins i tot el famós traumatòleg Josep Maria Vilarrúbias, que va desvelar davant dels assistents que fa molts d’anys, quan ell estava amenaçat de ser segrestat, Linde el va protegir més enllà de les seves obligacions. Dia i nit vetllava a casa seva l’amic doctor en risc. La bondat del ja excap de la policia de Llagostera també la va posar de manifest la lectura de l’escrit que va fer la germana Benigna en nom de la superiora general de l’Institut de les Religioses de Sant Josep. Tot van ser lloances per al sergent Linde pel tracte que va dispensar a les monges mentre van ser a Llagostera. Monguilod va ironitzar que el policia Linde sempre havia tingut la justícia al seu costat, perquè la seva companya de vida durant anys, la Tomi, allà present, era també la jutgessa de pau de Llagostera. A la vista de la gent congregada, ho va ben ensopegar el comissari Josep Milan quan va definir Linde com “un gran integrador”. Certament, mai cap estament (militar, policial, civil...) vinculat amb la seguretat es perdia cap acte organitzat per la Policia Local de Llagostera, que només té 17 agents, quan l’organitzador era Linde. Ell, el gran socialitzador, aconseguia, ni que fos per unes hores, fer cohabitar en bona harmonia tots els uniformes. Per més que a les altes instàncies hi hagués mala maror, la remor de sabres no arribava als dominis de Linde. Ahir, en el seu darrer acte, la seva deserció de la vida, Joan Linde va tornar a congregar l’empatia de representants de tots els cossos de seguretat que l’havien homenatjat en vida i es planyen davant la seva mort, per a ell planificada, per als altres inesperada. Linde era un socialitzador en vida i ho és també mort. El difunt Linde, però, no podrà congregar els camarades a la vetlla i al funeral. No li faran cerimònia ni vetlla. Però jo, que m’estimaria més no haver-ho de fer, escric aquest obituari amb el convenciment que de la mateixa manera que, vanitós com era, em va convidar al seu comiat perquè deixés constància escrita de l’homenatge, també voldria que aixequés acta del seu comiat definitiu. Aquesta vegada, però, no rebré cap missatge adreçat a la “Sra. Tura”, el tractament que em dispensava, per enviar-me una reguitzell de fotos de l’acte, amb ell sempre en primer pla. EPD, Linde.