Susqueda: l’escolà que espiava les autòpsies

Un nen vestit d’escolà muntat a la gropa d’una euga darrere d’un capellà, mossèn Mirasol, muntat amb la sotana arremangada anant cap al santuari del Coll per dir-hi missa. Aquesta imatge seria la foto que podria haver il·lustrat aquest reportatge sobre les vivències de Lluís Turon Quer, ara veterinari jubilat però que va fer d’escolà al poble de Susqueda abans que s’inundés. Cap fotògraf va captar mai aquesta escena que Turon guarda perfectament en la memòria. Com també el mal caràcter i les peculiaritats de mossèn Mirasol. De mossèn Mirasol, s’explica que va convertir el recinte del cementiri en un camp d’userda per a la seva euga, però el que recorda bé l’escolà és que tenia la mà fluixa amb la mainada, i els mastegots que repartia per adoctrinar i les males estones que li va fer passar. Turon té gravat a la memòria el dia que anant a combregar li va caure l’hòstia a terra i ell la va trepitjar perquè el capellà no ho veiés i se la va menjar després. Va passar una bona temporada pensant que vivia en pecat mortal i sense atrevir-se a confessar-ho al temible mossèn Mirasol. Es va poder alliberar de la culpa confessant el seu pecat a un capellà de La Salle. A banda de les aventures i desventures viscudes darrere del temible mossèn Mirasol, Lluís Turon, fill del darrer alcalde posat a dit, recorda que els deu anys que va viure al poble van ser molt feliços per a ell –que era l’únic nen del nucli del poble– i per a la resta de la mainada del municipi. Jugaven, corrien, anaven a pescar... amb una llibertat que ara difícilment els infants poden gaudir. Tots els nens i nenes, separats, això sí, anaven a escola a un centre habilitat al costat del cementiri, després que l’escola oficial del veïnat de Ramadal fos arrasada per l’aiguat de 1940. Des de l’escola i des del poble, la mainada veien com construïen la presa que algun dia els obligaria a marxar. “Ho sabíem des que l’agutzil ho va anunciar en un ban, però fins al darrer moment no ho vèiem clar”, recorda Turon, que explica que els nens emulaven els obrers, compraven petards i els posaven a terra fent veure que tiraven barrinades per fer carreteres. Ho veien en la construcció. També van veure més d’un accident que va posar fi a la vida d’alguns obrers. “Recordo bé un dia que vam veure com una màquina, una empaladora de color groc, es va estimbar, va rodolar i va caure daltabaix. Vam tenir clar que s’havien matat.” En van veure més, d’accidents. Hi va haver molts morts. En Lluís i la seva germana també van ser testimonis de les autòpsies de les víctimes que es feien al cementiri. Davant de casa seva, que era botiga amb opció a fer-hi el got de vi, hi havia la tasca de “la Forteta”, un local on els homes jugaven a cartes, bevien..., i la Forteta els deixava pujar al primer pis, des d’on per una finestra es veia l’espai del cementiri on posaven els morts i un metge que venia de fora feia les autòpsies. Ho van viure sense traumes. Marxar del poble sí que els va traumatitzar. Ara l’antic escolà viu amb tristor i expectació el cas de l’assassinat de Marc i Paula. La família conserva encara un bosc de pins a prop d’on van enfonsar el cotxe de la parella.