Escenes de Susqueda (2): el cos incorrupte

Any 1966.

Enfilat dalt la teulada, va arrencant les teules i les va apilonant per baixar-les i carregar-les al remolc del petit camió que tenen a punt. No es poden desaprofitar les teules ni tampoc els cairats bons, els de roure. Malaguanyats. Aviat, quedaran sota l’aigua. L’Àngel, amb setze anys, jove i àgil, treballa sense la recança que tenen altres dels homes que traginen teules i eines cap als remolcs. Ell no és del poble de Susqueda, ni ha hagut de deixar la casa on va néixer i viure, com sí que els passa a d’altres que han d’abandonar casa i camps perquè uns homes vinguts de fora acabin les obres de la presa —que tallarà el curs del riu Ter a un centenar de quilòmetres de la desembocadura al Mediterrani— i facin el gran embassament que, segons diuen, serà molt beneficiós per a tothom. Això es veurà amb el temps. L’obra ja s’ha emportat la vida de 33 obrers, que un dia tindran el seu nom gravat eternament en un monòlit. Ara, Susqueda, enclavat sota les cingleres prepirinenques del Collsacabra, el Far i Rupit, a la vora del riu Ter, amb terres fèrtils i boscos productius —que començaven a ser populars entre els excursionistes barcelonins—, es va convertint en un poble fantasma. Tothom l’ha abandonat. Només una dona, la Gallussa, refugiada en una caseta dels obrers al costat del pont de l’encreuament de la carretera del Coll, encara es resisteix a marxar, com si esperés un miracle. Però el miracle no arribarà. I ella també haurà d’acabar marxant, perquè aviat tots els edificis i casa seva també seran sota l’aigua. Aviat, tot serà negat. Ja no hi ha campanes que toquin les hores, ni a mort, ni a missa... Les campanes, diuen, les han venudes, i els papers de la parròquia i els sants de l’església, els voluntaris els van anar a dur a l’hostal de la Codina, que se salva de les aigües perquè és més avall de la presa. L’Àngel encara recorda com van traginar la imatge de Sant Isidre, amb un braç que li sortia per la finestra del cotxe perquè no cabia sencer a dins. Era digne de veure. De sobte, se senten exclamacions i una cridòria de la part del cementiri. El jove Àngel deixa les teules i s’acosta a veure què passa. Allà hi ha un grup de gent que s’ocupa de rescatar de les aigües els difunts del cementiri de Susqueda per traslladar-los cap a Amer.

Les exclamacions mig de sorpresa, espant i fascinació les ha aixecades la visió d’una difunta, que sembla que ha conjurat la mort i s’ha lliurat de la corrupció del cos. El que tenen davant no és un esquelet ni un cadàver putrefacte, sinó el cos d’una noia jove i bonica, i es fa difícil pensar que fa vint anys que va ser enterrada. Tothom que la coneixia identifica la noia, que un dia de festa, a la sortida del ball, va caure morta

El cos s’ha conservat intacte. Un procés de momificació que a alguns els sembla un miracle. L’escena no se’ls oblidarà mai.