Dimarts de Carnaval

Jaume Tarrés Aubach era un home emprenedor. Nascut a l’Hostal del Fang, a les Encies (Garrotxa), aviat es va adonar que amb la terra no hi havia futur i es va fer moliner. El 15 de juliol del 1883 es va casar amb Margarida Pineda al Mercadal de Girona i tres anys més tard es va traslladar a l’Empordà, on va llogar els molins de l’Armentera i l’Arbre Sec. L’arribada dels fills, Jaume(1889), Enric (1890) i Mercè(1892), i la bona marxa dels negocis van donar ales a un matrimoni que anava amb el vent de cara fins el dimarts 6 de febrer del 1894 quan en Jaume i l’hereu van anar a Sant Pere Pescador a menjar la sopa de Carnaval. El dia va ser rodó però, a la tarda, quan van tornar a casa van trobar oberta la porta forana i la dona i els fills petits colpejats i estesos enmig d’una bassa de sang. Impactat, va anar a buscar l’alcalde, Jaume Causa Majó, que el va acompanyar al lloc de la tragèdia on, com va publicar en un ban el 10 de febrer, van descobrir: “La dona estava sota la taula boca avall, amb el cap esberlat per sis cops de destral i un de martell... El nen Enric també tenia tres cops de destral al cap i la nena, Mercè, malferida però viva.” La notícia va córrer com la pólvora. Al poble, veus xafarderes van presentar Tarrés, home de caràcter esquerp, com a possible sospitós. Una ampolla d’aiguardent mig buida sobre la taula i una taca de sang en una finestra trencada que donava a la bassa del molí, van fer intuir a Causa que la suposició era falsa, que l’agressor havia llançat l’arma homicida a l’aigua, i va fer buidar la bassa. Alhora, i sabedor que un vidu, Joan Galceran Viusà, àlies el Pastor de la Gralla, estava obsessionat i assetjava sexualment Margarida, es va acostar a la casa on vivia amistançat amb Maria Quer i la filla d’aquesta, Maria Sellas, per demanar explicacions. Galceran els va rebre amb una falç a la mà i una afirmació sospitosa: “Penses que tinc les mans brutes de sang. No me’n trobaràs ni una gota.” “No, home, no –va contestar Causa–, però hi ha qui et culpa de la mort de la molinera i hem de demostrar que no has estat tu.”

L’endemà, mig enterrada entre el llot, va aparèixer una destral ensangonada. El pastor, que va jurar que no era seva, va ser desmentit per la família Quer, que el va corregir assegurant que el dia anterior se l’havia endut per fer llenya. En veure’s atrapat, Galceran ho va explicar tot. Havia aprofitat que l’home de Margarida havia marxat i amb la intenció de mantenir relacions amb ella –per al que pogués passar es va posar dos vestits, un a sobre de l’altre– i va anar al molí. Primer va saludar la mestressa, que sargia roba amb la petita a la falda, i li va fer una proposició. Ella va contestar que no en volia saber res i, enfurismat, la va colpejar, va fer callar els nens que ploraven, la va violar i un cop morta va tornar a abusar del cos. Tornant al poble es va rentar al Rec Vell, es va desfer de la roba tacada, va comprar botifarres a la carnisseria i es va deixar veure a la plaça, on tocaven sardanes. El dia de l’enterrament de les víctimes, Galceran va entrar a la presó de Girona. Jutjat el 25 de juny, a les vuit del vespre, es va conèixer la sentència: condemnat a mort. El 2 de març del 1895 al patíbul de la Font del Rei i en presència de 6.000 persones, va ser executat amb el garrot vil. La llegenda diu que quan el capellà li va preguntar si es volia confessar, va contestar: “Sí, amb una noia de quinze anys.” Ell en tenia cinquanta-vuit.