Les aventures d’en Flores, periodista valent

La vida, diuen, és una aventura de la qual ningú en surt viu. La mort va posar fi dimecres a l’aventura d’en Josep Maria Flores, amic i company d’aventures periodístiques i vitals. També diuen que si a la vida ensopegues una feina que t’agrada és com si fessis festa cada jornada. En Flores aconseguia que anar a la feina fos una aventura sempre divertida. Em sento afortunada d’haver viscut innombrables aventures amb ell. Més d’un cop vaig ser jo qui el vaig embrancar perquè m’acompanyés en missions un xic arriscades. Ell, valent, no s’arronsava. Memorable el dia que vam anar cap al Maresme (el seu territori) a una cita a cegues amb un home misteriós, que s’identificava com a agent secret, i ens va ensenyar la pistola que duia al cinturó només d’arribar i ens va dur a un catau fosc per fer-nos creure que allà havien tingut segrestada Maria Àngels Feliu. No ens ho vam empassar però li vam anar donant conversa –en Flores n’era un expert– per no contradir-lo. No fos cas que s’enrabiés i desenfundés...

Gairebé ens arrossega una tromba d’aigua un dia que tornàvem d’Alacant, on havíem anat en cotxe per entrevistar-nos amb un “confident” que ben poca cosa ens va explicar. Però ho havíem de provar. Davant del diluvi, ens vam refugiar amb el cotxe sota una coberta fins que va afluixar. Vam tenir temps de fer càbales. També és per recordar el dia que preteníem fer periodisme d’investigació en un puticlub i ens van fer fora sense contemplacions. I quan, decidits, en Flores i jo vam picar a la porta de la casa d’aquell estafador que feia trucades falses a emergències i alterava la seguretat a la Selva. La policia el considerava un element perillós, però havíem de parlar amb ell. Hi vam anar de cara i vam tenir una entrevista amb l’esvalotador més buscat. En Flores era d’anar de cara, amb l’amic i amb l’enemic. I capaç de fer la més sincera amistat amb els protagonistes de les notícies. Les bones i les dolentes. La gent sucumbia al seu encant i simpatia. Vam publicar que Carles Aros, cap de la policia de Lloret, havia acabat al jutjat per culpa d’un conflicte que va tenir amb un ciclista, també policia, que va llençar una pela de plàtan. Doncs amb en Flores, ens vam asseure a taula amb el protagonista del litigi de la pell de plàtan i vam menjar plàtan de postres. I Aros i Flores van ser amics per sempre. Flores era un conciliador. I un gran narrador. Voldria que avui fos ell i no jo qui relatés aquelles aventures que projectàvem recopilar en un llibre. Com aquella del dia que en Flores i en Serrat (fotògraf) van anar a fer un reportatge a una policia local i allà els van demanar de fer de figurants per a una roda de reconeixement. Ho van acceptar i la víctima, de violació, va identificar en Serrat! Quin tràngol. Sort que tenia coartada. Explicat per en Flores era un conte fantàstic. Com el cas del becari perdut al bosc. I tantes i tantes aventures. Flores, quina falta ens fas!