El quadern negre
Tura Soler
Un dia a la carretera
Dimarts 6 de febrer de 2024, el segon dia que Dani Alves era assegut al banc dels acusats per violació (notícia àmpliament coberta), quan a les Balears comptaven 105 migrants arribats en 8 pasteres en qüestió de dos dies (notícia ben poc difosa), era el dia que els pagesos van treure la destral de guerra i van decidir sortir a les carreteres amb la seva maquinària per fer-se veure i sentir. No s’entén per què no s’han revoltat abans (la burocratització els té més esclavitzats que la feina del camp). Només per això ja està ben justificada la seva protesta i la invasió de les carreteres amb els tractors. Però el capriciós atzar va fer que el dia que els amics pagesos (els bons de la història) sortien a col·lapsar la carretera, jo hagués de tornar en cotxe des la Ribera del Duero fins a la Garrotxa. De manera que els pagesos i els seus tractors es convertien en els enemics del dia per a la meva necessitat més immediata: arribar a casa. Una amarga contradicció. Començava una odissea a la carretera. Vam descartar la ruta que passava per Almazán perquè el Sr. Google, una ajuda inestimable per a aquests menesters, ens alertava que allà els tractors tallaven l’autovia. Vam arribar a Sòria sense problemes, però de sobte ens va aparèixer una legió de tractors sortits del no-res. Una intuïció providencial, un canvi de carril i una visita fugaç pel centre de Sòria (per mi desconeguda) ens va permetre continuar la ruta sense entrebancs fins a Borja. En altres circumstàncies em podria haver plantejat anar a veure el seu controvertit ecce homo, però aquest dia no tocava. Era primordial provar d’entrar a l’autopista (com m’havien aconsellat de fer els empleats d’una gasolinera) per esquivar els pagesos. Teníem el suport de Google, que també ens va permetre esquivar una retenció provocada per un accident i ens va assenyalar carreteres secundàries per fer via. Però a punt vam estar de caure al parany dels tractors. Sort que allà el terreny és obert i la vista allarga, i vam poder recular a temps i redreçar la ruta cap a l’autopista. I fins a Lleida sense problemes. Superar Mollerussa, on els pagesos lleidatans tenien establert un dels seus grans camps de combat, va ser possible gràcies a les orientacions a peu de rotonda d’un mosso d’esquadra tocat amb barretina que ens va assenyalar el bon camí. Gràcies. Vam circular bé un bon tram de la C-25 fins que a Manresa se’ns desviava cap a Sant Fruitós de Bages. Els tractors tallaven les vies principals. La ruta alternativa no era gaire millor, i aquí els mossos no ho tenien tan ben gestionat com el de la barretina i se’ls va fer una cua que feia feredat. Nosaltres vam tenir prou sort, però algú hi devia passar hores clavat a una carretera estreta i poc apta per als camions que hi entraven obligats i en massa. L’última barricada dels pagesos la vam trobar a Gurb, a Osona, fàcilment salvable entrant i travessant Vic. L’odissea va durar unes 10 hores (comptant-hi la parada per dinar) i en arribar a destí em vaig mirar amb uns altres ulls el tractor de casa, que tanta feina hi fa encara, sota el cobert. Tantes hores a la carretera veient tractors, però, em van permetre constatar que encara hi ha molts pagesos que resisteixen. Encara sort. I també la gran veritat d’aquell rètol que esgrimien: “Abans els rucs llauraven, ara ens manen.” Ho avala el missatge que va penjar una diputada catalana fent elogis de la pagesia i declarantse sempre al costat “dels nostres pagesos”. S’ha de ser ruc per no veure que ells i la seva gestió i la seva burocràcia imposada són un dels grans problemes dels pagesos i que contra això es manifesten. Però ni al mig dels fems desaprofitarien l’ocasió de figurar i sortir a la foto. Polítics!