‘Dr. Calcerrada'

No volia ser metge forense, però el seu germà el va convèncer perquè fes les oposicions. Manxec de soca-rel, va arribar el 1972 a Girona i es va emportar una “desil·lusió tremenda” en trobar una ciutat trista, grisa i avorrida de la “Catalunya profunda”. Després de trenta-nou anys d'exercir de forense, està molt agraït al seu germà pel bon consell i ara considera Girona una ciutat cosmopolita (creu que la implantació de l'Hipercor va marcar el canvi) i les comarques gironines un espai magnífic i es jubila havent recopilat tantes experiències que el seu nom, Dr. Calcerrada (abreviació coneguda per tothom de José Maria Martínez Calcerrada), podria inspirar una sèrie d'investigadors per dur a la pantalla. Autòpsia a l'altar major podria ser perfectament el títol del primer capítol. Calcerrada relata amb vehemència l'experiència, que no oblidarà mai, que va viure quan feia poc que s'havia incorporat al cos de metges legals. El van cridar perquè havia mort accidentalment un veí de Sant Esteve de Guialbes. Va anar al poble a buscar el cementiri, que era on es feien les autòpsies en aquell temps. L'esperava un capellà vell i geperut que li va indicar que el cos era a l'altar major, ja posat a la caixa. Era ja de nit i l'autòpsia la va fer a l'altar mateix amb el capellà que li feia d'auxiliar amb una galleda, amb aigua i sabó, un drap i un llum d'oli per fer-li llum.“L'escena era de pel·lícula de terror. El vent feia grinyolar la porta de l'església i de tant en tant s'apagava el llum”. Fer una autòpsia en un altar va ser excepcional, però en aquell temps totes es feien als cementiris que tenien dipòsits de cadàvers “antidiluvians”, sense aigua ni llum i s'havia de comptar amb mitjans casolans. Una d'aquestes autòpsies, que podria ser la trama del capítol dos de la sèrie i titular-se Les mosques, la va fer al cementiri de Bescanó. Es tractava de fer les anàlisis als cossos de tres alemanys morts. A mida que s'acostaven al dipòsit sentien una forta remor. Quan van obrir la porta de l'estança on hi havia els cossos els van sortir una bandada de mosques i abelles que els van obligar a fugir corrent. “Se'ns menjaven!”, exclama tot recordant les dificultats que van tenir per esbandir els insectes. “Estaves sol davant del perill i necessitaves una vocació molt gran!”, exclama.

Una altra anècdota gloriosa que podria ser el capítol tercer de la sèrie del doctor Calcerrada i titular-se El patriarca, la va viure al cementiri de Girona. Anava a fer l'autòpsia d'un gitano i quan va arribar es va trobar una multitud de gent que barraven el pas a la comitiva judicial per impedir que les mans dels metges legals toquessin la víctima. Però la fortuna va fer que el patriarca reconegués Calcerrada (que també és digestòleg) com el metge i amic que tractava la seva dona. “El que faci el doctor Calcerrada, ben fet està”, va pontificar el patriarca i les seves paraules van tenir efecte d'ordre davant la multitud, que li va obrir el pas perquè fes la seva feina.

Recorda amb nostàlgia aquella època de penúries i dificultats i remarca la gran transformació tècnica que ha viscut la medicina forense. Per exemple, destaca que les instal·lacions i laboratoris que té l'IMLC (Institut de Medicina Legal de Catalunya) a Barcelona són “de les millors del món”. “Me'n ric de les del CSI”, ironitza, tot admetent, però, que la famosa sèrie, encara que només reflecteixi la realitat en un 10%, ha contribuït a popularitzar i humanitzar una feina que abans es considerava obscura i tètrica. És conscient, però, que un 90% de la gent del carrer encara fan l'equació: “forense igual a mort”, quan en realitat el volum més gran de la feina dels forenses és amb vius: informes sobre violacions, pericials psiquiàtriques, seqüeles d'accidents, incapacitacions...

I ell va tractar viu i mort un personatge universal: Salvador Dalí. En vida el va visitar un diumenge que el geni va agafar gastroenteritis i el seus vassalls van trucar al doctor Calcerrada (que coneixien perquè tractava algú del servei). Calcerrada i el seu col·lega el doctor Marquès van anar al castell de Púbol, que els va impressionar per la seva ostentació. Dalí, que els va rebre dient que tenia la mateixa malaltia que Franco i que quan dormia somiava amb colors estranys que l'altra gent no coneixia, va resultar que era, a nivell físic, “un home normal” que tenia una gastroenteritis simple i no va fer falta medicar-lo. No li van cobrar res. Calcerrada va tornar a veure el geni, ja mort, a Figueres, quan el van embalsamar juntament amb Narcís Bardalet. Recorda que treballaven envoltats d'una multitud de gent, entre ells un perruquer de París que va venir expressament per recollir cabells del pintor. No sap quin objectiu tenia la recollida de pèls. “A vegades em diuen que n'havia d'haver agafat i subhastar-los com es fa ara amb objectes dels famosos”, ironitza. Evidentment, un home recte com ell, que si alguna cosa enyora dels temps passats és el respecte que es respirava entre les autoritats judicials, no va agafar ni un pèl del geni embalsamat. Divendres que ve li fan un sopar de comiat que serà un homenatge i ja hi ha més d'un centenar de persones apuntades. Prova evident, doncs, que el doctor Calcerrada ha arrelat –i ben arrelat– a la ciutat on va arribar el 1972.