Ara que fa 20 anys

Cap a les tres de la matinada del 27 de març del 1994 (aquell any era diumenge de Rams), Pedro Tomàs, empleat de la gasolinera Els Xops arran de l'N-152 (actualment C-17) a Lliçà de Vall, va veure una dona malgirbada i amb aspecte de pidolaire que semblava que tenia problemes per treure una beguda de la màquina de la Coca-cola. Quan s'hi va acostar ella li va demanar canvi de monedes de duro (faltaven anys per arribar a l'era de l'euro) i li va dir: “És que sóc la Maria Àngels Feliu. Sisplau, ajuda'm, que estic un xic marejada.” “T'han segrestat!”, va dir esverat l'empleat, que va observar que la dona duia un bon rellotge que no lligava amb el seu aspecte i va veure possible que fos qui deia que era. Pedro va córrer a buscar una parella de guàrdies civils (encara faltava també perquè arribessin els Mossos) que eren al bar de l'estació de servei, als quals va costar més de creure que tenien davant Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d'Olot que havien segrestat feia 492 dies i que els seus comandaments, el jutge i el fiscal ja feia dies que donaven per morta i mantenien empresonats els que creien culpables: Joan Casals i Xavier Bassa. La prodigiosa memòria de Feliu, que recordava tots els detalls del seu llarg captiveri, fins i tot els dies que a la ràdio deien que el jutge havia anat a buscar el seu “cadàver” a l'Alta Garrotxa, li va permetre recitar sense errors el seu número del DNI i això va convèncer els agents, que la van ajudar a trucar a la seva família, que eren de les poques persones que comptaven que Maria Àngels era viva perquè els segrestadors els havien contestat correctament a la pregunta de quin nom afectuós li deien de petita a casa: “Netol”, una prova de vida ja que només ella els ho podia haver dit. Els telèfons de les cases (llavors encara no hi havia un mòbil a cada butxaca) van començar a sonar arreu de matinada i van deixar parats tots aquells que tenien el cas resolt amb l'empresonament de Casals i Bassa i la teoria de la mort de la segrestada. El llavors governador civil (la figura tardaria uns anys a abolir-se encara) de Girona, Pere Navarro, va ser un dels primers a perdre el son aquella nit. L'home més loquaç del panorama polític de l'època (la família Feliu fins i tot el va batejar com el bocamoll) va emmudir i es va enclaustrar durant tres dies a casa fins que va trobar un missatge que va considerar adient per emetre davant de l'opinió pública. Un missatge que venia a dir que el més important era que la segrestada estava bé i que amb ella a casa la Guàrdia Civil podria treballar amb tranquil·litat sense témer que cap pas dels investigadors posés en perill la vida de la segrestada, que, tot sigui dit, fins llavors els investigadors havien donat per morta.

L'alliberament de Feliu va comportar, encara que l'aparell judicial va fer-ho recelosament, l'alliberament de Casals i Bassa, que ja no podien ser culpables d'assassinat com deia l'ordre de presó. I encara van passar mesos abans no es va canviar l'acta de processament que donava Feliu per morta.

Sigui perquè els investigadors anaven amb la “tranquil·litat” que els inspirava Navarro o perquè no encertaven el fil de la investigació tot i els precisos detalls que els va aportar Maria Àngels Feliu sobre el que va sentir, ja que poca cosa va veure durant els 492 dies, no va ser fins al 1999 que es van treure la bena dels ulls i es van decidir a seguir la pista clau, la que ja havien descartat al principi, que els va dur a trobar els segrestadors i que va suposar un impacte de dimensions descomunals. Perquè els segrestadors eren ni més ni menys que agents de l'ordre, dos municipals d'Olot –Toni Guirado (antic cap de la policia de Torelló) i Pep Zambrano, que es va suïcidar i mai no va donar explicacions–, i el vigilant municipal de Sant Pere de Torelló Ramon Ullastre, que va tenir Feliu al soterrani de casa seva, que van tenir la col·laboració de Josep Lluís Paz, Pato, amic de Zambrano, que els va ajudar per agafar i traslladar la víctima, i Sebastià Comas Baroy, Iñaqui, ajudant d'Ullastre que s'encarregava de dur el menjar i donar conversa a Feliu i que va passar com “el bon segrestador” o, si més no, “el menys dolent dels dolents”. Avui fa 20 anys, Iñaqui va ser qui va agafar Maria Àngels Feliu de la mà, li va obrir la trapa del cau, la va ajudar a pujar els quatre escalons i la va fer pujar a una furgoneta per fer el camí des de Sant Pere de Torelló fins a Lliçà de Vall, on la va deixar a uns metres de la gasolinera. Li va donar dues monedes de 100 pessetes i una de 25 pessetes i li va dir que s'esperés mitja hora abans d'anar a trucar. Ella li va dir: “Gràcies. Que siguis feliç!”

La sentència va ser més benèvola amb Iñaqui que amb la resta dels segrestadors perquè se li va reconèixer que va ser qui va posar fi al captiveri de Maria Àngels Feliu, el més llarg de la història dels segrestos a l'Estat, al marge d'alguns dels perpetrats per bandes terroristes. El menys dolent dels dolents li va dir que l'alliberava pel seu compte i risc perquè ja no podia més, i no pas perquè haguessin cobrat cap rescat pel seu alliberament, una versió que la justícia va donar per bona. Però les paraules de Ramon Ullastre, el capitost del segrest, en una entrevista amb aquesta cronista feta a la presó fan dubtar que Iñaqui decidís l'alliberament: “Algú pot pensar que Iñaqui faria res sense el meu permís?” I també sobre l'afer del rescat: “Que nosaltres no cobréssim res no significa que els Feliu no paguessin.” Passaran 100 anys i el segrest d'Olot tindrà un punt de misteri.