FERNANDO LÓPEZ DE CASTRO FA CIUDADANOS
Candidat de Ciutadans
El candidat que balla sardanes vestit de general
És el més gran de la llista d'un partit jove i sacrifica el seu benestar com a jubilat en el retir de Roses perquè diu que és l'única manera de servir la societat
És general de l'exèrcit jubilat i té un currículum militar brillant i una memòria prodigiosa
Es proclama molt català i molt espanyol, i reivindica recuperar el seny català d'altres temps
El candidat per Girona de Ciutadans és un cavaller de la vella guàrdia, que, per posar un exemple, s'aixeca amatent per ajudar l'entrevistadora a posar-se la jaqueta. Hem quedat a Roses, on viu Fernando López de Castro Fa, el Dia de la Constitució, que ell ha celebrat en petit comitè amb els companys de partit a la població. Ben diferent d'aquells anys, recorda, quan brindaven en l'acte institucional que se celebrava a l'ajuntament de Girona convocats tots pel llavors alcalde socialista, Joaquim Nadal. He de fer un article amb la seva història però es podria fer una novel·la o una pel·lícula basada en la vida del general Fernando López de Castro Fa.
Va néixer el 1940 a Ripoll, el bressol de Catalunya, “per casualitat”, perquè el seu pare, militar, hi estava destinat. “Però podia haver nascut a Pequín”, ironitza per explicar que no se sent gens vinculat a la seva població natal, on va viure només fins als 2 anys. Per part de pare ve de regàlia de militars gallecs, però se sent absolutament català com a descendent de la genealogia dels Fa, habitants de la Vall de Santa Creu, al Port de la Selva, com a mínim des del segle XVII. “Sóc molt català i molt espanyol”, proclama i es fa seu el lema del partit: “Catalunya és la meva terra; Espanya, el meu país, i Europa, el meu futur.” L'home que va arribar a la més alta graduació militar va fracassar en el primer intent de passar l'oposició a l'acadèmia militar perquè no tenia la talla física. “Era molt jove i encara no havia fet la crescuda.” Al segon intent ja va fer la mida i va obtenir una de les 250 places que es disputaven 3.000 aspirants. I la seva carrera va ser força meteòrica. El 1963, amb només 21 anys, ja es va graduar com a tinent i el van destinar a Figueres en un batalló de muntanya, una bona destinació perquè tenia la mare a Castelló d'Empúries. Després de tres anys, el batalló de muntanya es va dissoldre i va ser destinat a Castelló de la Plana, on va fer el curs de paracaigudista. Ascendit a capità, va ser destinat a instruir reclutes: 1.200 a l'any, en quatre tongades de 300. López de Castro té una memòria prodigiosa que li permetia conèixer pel seu nom o cognom els 300 soldats que instruïa. Encara ara recita el nom complet (Ramon Serch Mestres) que li va cridar especialment l'atenció perquè només menjava cebes.
Li pregunto si ell era partidari de la supressió de la mili i respon que aquesta pregunta ja la hi va fer al seu moment Martín Villa. I la resposta de Castro Fa va ser i és: “Sí, però amb matisos.” Creu que s'havia de suprimir en temps de pau però que seria bo que la joventut passés un petit període, un mes, de contacte amb l'exèrcit per a un mínim ensinistrament. Creu que hi ha gent que té animadversió cap a l'exèrcit pel desconeixement de les forces armades, que, diu, “són de les millors coses de la societat, per la seva abnegació, esperit de servei i honestedat, on la corrupció és impensable”. A Martín Villa, recorda, el va advertir que un exèrcit professional és més car i s'ha de pagar, i és més difícil la qualitat en la formació. “Amb els soldats de quinta disposaves d'especialistes de totes les matèries, enginyers, perits, arquitectes, i no costava ni cinc”, explica. Després de l'etapa d'instructor de reclutes a Sant Climent, va passar a Girona a comandar la unitat del quarter general, on es va preparar per al curs d'estat major. Superats els dos anys a l'Escola d'Estat Major, va ser destinat a Madrid i va ascendir a comandant. Era el 1978, l'any de la Constitució, i Fernando López de Castro Fa va rebre una proposició que no s'esperava a través del diplomàtic de Castelló d'Empúries Josep Coderch Planas, que estava al gabinet del president Adolfo Suárez. La proposta: ser cap de seguretat del president. “Vaig dir-los que era capaç de manar 20.000 homes d'una divisió però que no estava format per ser cap de seguretat del president”, recorda. Però li van rebatre dient que era l'home ideal: liberal, preparat, es defensava bé amb els idiomes... Va acceptar, i llavors el van fer decidir si anar-se a formar a Israel o als Estats Units. Sense dubtar va triar els americans i va estar tres setmanes ensinistrant-se amb els Secrets Services, l'FBI i la CIA. Assegura que mai li van revelar qui va matar Kennedy però sí que li van explicar com s'havia d'haver evitat el magnicidi. Però no revela el secret. “És molt complicat”, es limita a dir. El que sí que deixa clar és que “contra un magnicidi no hi ha més defensa que la intel·ligència”. El mateix i únic sistema, segons diu, que ha de servir ara per atacar el problema gravíssim del Daesh. La intel·ligència a través d'una política coordinada de tot Occident, amb una estratègia global. “Hi ha en joc la civilització d'Occident. Aquí no es pot anar de bon rotllo.” L'entrevistadora vol saber com veu l'estratega militar la defensa de Catalunya si es desfés d'Espanya, i diu que aquesta pregunta ja la hi va fer Àngel Colom quan fa disset anys li va preguntar si acceptaria ser cap de les forces catalanes. I la seva resposta és un “ara no toca” perquè uns serveis d'intel·ligència no es poden crear d'un dia per l'altre. “La seguretat seria un desastre”, considera.
López de Castro va tenir opció de visitar països àrabs com a cap de seguretat de Suárez. Em quedo sobretot amb el relat que em fa del viatge que van fer a Bagdad per entrevistar-se amb Saddam Hussein el 1980. El record més colpidor el té de la visió que van tenir de camí al palau presidencial: tretze homes penjats pel coll en una rotonda. Tretze alts càrrecs del govern sospitosos de corrupció executats. A l'entrevista privada entre Suárez i Saddam Hussein hi van assistir només els dos mandataris, un intèrpret i López de Castro, que va detectar una greu errada dels serveis de seguretat de Hussein. “A mi no em van treure el revòlver que duia. Jo hauria pogut matar Sadam!”, exclama López de Castro, que va continuar com a cap de seguretat de La Moncloa amb Leopoldo Calvo Sotelo i durant dos mesos del mandat de Felipe González. El president socialista li va comunicar que volia posar al càrrec algú de la seva confiança. “Jo li vaig dir que ho veia normal perquè cada maestrillo se trae su cuadrilla, però li vaig recalcar que jo no era d'UCD, que jo estava al servei de l'Estat, i vaig exigir que em donés temps per passar el relleu en condicions al meu successor.” Va tornar a Girona com a cap d'estat major i després va anar a París, a l'Escola de Guerra, la mateixa on van estudiar Napoleó i De Gaulle. Allà va conèixer un home excepcional, que li serveix com a bandera per proclamar que no té un pèl de racista: el comandant senegalès Babacar Gaye, un home que es va doctorar en dos anys en ciències polítiques a la Sorbona mentre estudiava a l'Escola de Guerra, que va ser cap major de defensa del Senegal, que parla almenys set idiomes i és assessor militar del president de les Nacions Unides. “És evident que jo, que sóc petit i baixet, davant d'un home amb aquest currículum i més alt i més guapo no puc dir que sóc superior.” Quan va ascendir a coronel va tornar a la base de Sant Climent. Com actuaria si ara fos el cap de la base amb els soldats que es dediquen a despenjar estelades? “Doncs aplicant de manera estricta el reglament”, exposa.
Va tornar a Madrid com a professor i quan va ascendir a general va ser destinat a Girona com a governador militar, en una època en què el governador civil era el socialista Pere Navarro, a qui defineix com un home ple de coherència. “Un català amb seny català, a diferència dels polítics falsificats que tenim ara, que són uns entabanadors, que diuen que una Catalunya independent continuaria a Europa tot i saber que no és veritat. Què ha passat amb el seny català?”, es pregunta tot reivindicant la seva catalanitat, que ha expressat fins i tot ballant sardanes vestit de general. “Suposo que aquest xarampió passarà”, exposa. Surt en la conversa el nom de Carles Pàramo, exalcalde de Roses. “És amic meu i fins i tot l'havia votat, però ara considero que m'ha estafat.”
I com acaba de candidat a les generals als 75 anys un general retirat que ha servit tota una vida una institució que té prohibida l'afiliació política? “Mai havia pensat dedicar-me a la política, però fa un any i mig em vaig anar desesperant quan amics i familiars m'esgrimien un postulats que feia pensar que el país anava a la deriva.” I un dia va veure una intervenció parlamentària d'Albert Rivera i s'hi va sentir identificat plenament. I com si fos per art de la telepatia, els dos nois de Ciutadans de Roses li van anar a proposar anar a la llista municipal. Comptava anar al número 17, però va acabar al 2 i a tres vots de ser regidor. Quan li van proposar presentar-se a les generals, primer va consultar la dona i els fills, i va guanyar les primàries per un vot i Ciutadans, un partit de joves, presenta a Girona el seu candidat més gran. “Sóc l'avi del grup”, diu López de Castro, que no seria partidari de la paritat per garantir la presència de dones. “És una discriminació. No em sembla necessari perquè no veig cap ni una diferència entre homes i dones, però com que és universalment acceptat per tots els partits... a la orden”, conclou.
Tots retratats amb el general
El general López de Castro Fa té un àlbum de fotos de gran valor històric que demostra que ha tingut i té relacions amb personatges de la primera línia a escala mundial i de tendències ben diverses. Juntament amb Suárez, se'l pot veure al costat de Jimmy Carter, Yasser Arafat, el papa, Santiago Carrillo o el rei Joan Carles I, amb qui –es nota en la imatge– té molt bona sintonia. I per això critica contundentment l'obra de Pilar Urbano sobre el monarca. López de Castro assegura que Urbano menteix descaradament en molts aspectes i que ell en té les proves: el seu quadern de bitàcola com a cap de seguretat de La Moncloa on anotava dia a dia el que feia i on era el president que contradiu en moltes ocasions els relats de l'escriptora. Fa disset anys, López de Castro va sortir al pas d'un altre notable de la política espanyola: José María Aznar. Era en un acte a Girona i López de Castro li va etzibar: “Sóc català i general d'Espanya i em preocupa que el país va a la deriva i es miri cap a una altra banda.” Aznar li va respondre: “No passa res.” “Quan passi li ho recordaré”, li va dir ell. Ara li ho vol recordar.