“Amb un llibre celebro 40 anys de «Sexcéntricos»”

El meu pare era el bibliotecari de l'Ateneu, de vegades anava amb ell i em tancava en una d'aquelles sales tan barroques, on els primers dibuixos que vaig veure de petit van ser els americans; això em va afeccionar als còmics. Vaig començar a dibuixar molt aviat, i als tretze anys vaig anar al TBO per presentar els meus còmics, però el director em va dir que el que havia de fer era estudiar i tornar quan fos més gran. Sempre m'ha flipat la manera de poder explicar les coses a través del dibuix, amb ell es diuen moltes coses i s'estalvien paraules.

Érem Carlos Jiménez, que explicava coses de la guerra, i jo; no hi havia ningú més. També, de fora, Robert Cram explicava coses de la seva vida, però crec que no eren gaire reals; tots tres som ben diferents. Vaig veure que tot el que m'havia passat era tan surrealista que vaig decidir no canviar la meva realitat, de vegades em miro els problemes des d'una perspectiva optimista: la gent m'ha dit que han rigut amb algun dels meus llibres, però després asseguren que han vist que el que explicava era un drama. Els fa gràcia el que escric i com ho faig.

Lib va ser la quarta revista d'Espanya en vendes, se n'editaven 400.000 números a la setmana. L'empresa comprava fotos de noies per a Interviú i van crear una altra revista per publicar les sobrants. Aquesta revista fou Lib, i Asensio em va demanar que me'n cuidés. D'un dia per l'altre em va demanar que fes el logo, vaig pensar que havia de ser una cosa eròtica i vaig crear una pera que recordava la cintura d'una dona i vaig posar-hi una mossegada que representava el mos a una galta del cul. A Lib hi feia una historieta que es deia Los Sexcéntricos. Ara, per celebrar els quaranta anys, les publicaré en un llibre.

Érem la part més frívola d'aquells temps, la de la diversió. Lib fou la revista de l'apertura i de la llibertat, obriren els ulls a una realitat social.

Sí. Si no fas novel·la gràfica, en aquests moments és difícil publicar històries de set o vuit planes, però no passa res, la vida va canviant i ara tampoc hi ha una sèrie d'oficis que abans existien. Aleshores era impensable fer llibres amb historietes de cent o dues-centes pàgines.

Aquest llibre, que parla del meu pare, de la Segarra i de la guerra, va sortir l'any 2015. Mentre estava fent-lo una editorial em va encarregar que fes un llibre explicant la vida de Miguel Hernández, un poeta que m'agrada força. Vaig aturar l'escriptura de La vida es un tango y te piso bailando per posar-me a fer la biografia del poeta alacantí, que es va publicar amb un pròleg de Joan Manuel Serrat el 2014. Ramon Pereira va treballar el guió i vam mostrar la vida del poeta vista des de l'interior, amb tot el que li va passar fins que va morir pocs anys després d'acabar la Guerra Civil. Després vaig continuar fent el llibre que havia deixat a mitges, i després d'any i mig sense estar-hi treballant em trobo que en tornar-m'hi a posar s'han produït una sèrie de canvis en la meva vida, entre els quals, la mort del meu pare. Ha canviat tot, i així l'acabo.

Sí, és el llibre dels Sexcéntricos, amb un subtítol que diu Dios mío, lo que me pasa, i hi publico totes les historietes dels Sexcéntricos i hi explico el que em passava en aquells moments de fa tants anys quan escrivia aquelles històries.