Un bicentenari per continuar al servei de 221 municipis
La Diputació de Girona commemora dos segles d’història d’un dels primers exponents d’institució democràtica en l’edat contemporània
L’esperit original de promoció i redistribució de recursos continua vigent
Dels 7 diputats del 1822, s’ha passat a un ens de 1.600 funcionaris
La Diputació de Girona commemora enguany els 200 anys de la seva fundació, el 1822. Va néixer de manera modesta, en un pis de la plaça del Vi, a la cantonada de la pujada del pont de Pedra, però amb vocació democràtica i de servei a uns territoris que volien modernitzar-se. En aquests dos segles, ha passat per moments bons i dolents, abolicions, dictadures, depuracions polítiques –amb el trist cas paradigmàtic de l’afusellament de Carles Rahola, que l’havia encapçalat de manera interina durant la Guerra Civil–, dictadures i restauracions. La darrera, el 26 d’abril del 1979, un altre cop emanant de la voluntat democràtica dels gironins i amb Joan Vidal i Gayolà (CiU) com a president, tot i que amb l’actual sistema d’elecció indirecta basat en els resultats de les municipals en cadascun dels sis partits judicials gironins: la Bisbal, Figueres, Girona, Olot, Puigcerdà i Santa Coloma de Farners.
La cap del servei d’arxius de la Diputació, Assumpció Colomer, destaca que “en un primer moment, les prioritats van ser, sobretot, la beneficència i la sanitat”, a banda de les competències sobre recaptació de contribucions sobre els habitatges o el sistema tributari de l’època, quan encara no s’havia inventat l’IVA però ja es gravaven, per exemple, el consum de sal o aliments, apunta el seu predecessor a l’arxiu, Narcís Castells. També, fins al 1925, per la seu actual del convent del Carme havien passat tots els joves gironins que s’incorporaven a les lleves militars per fer les revisions mèdiques.
De mica en mica, però, i sense Generalitat, cada Diputació va anar pal·liant altres necessitats, com ara la promoció de carreteres, ponts i camins veïnals. És per això que, amb vocació de coordinar-se, van establir –amb Barcelona, Lleida i Tarragona– la Mancomunitat de Catalunya, el 6 d’abril del 1914. L’experiència, positiva, va decaure durant la dictadura de Primo de Rivera, el 1925.
El segle XX
Després de la convulsa dècada del 1930, el franquisme va recuperar la Diputació amb el sistema de designació directa dels seus responsables. Però, malgrat això, van continuar articulant iniciatives com ara la gestió del servei de bombers, de l’antic hospital de Santa Caterina i l’impuls d’una Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, el 1940. Entremig, algun episodi surrealista, com ara la desaparició d’un quadre que Salvador Dalí havia regalat a l’ens el 1962, no detectada fins a un inventari general de béns del 1983 i mai denunciada fins al 2002.
Però, més enllà de la infinitat d’anècdotes, tristes però també divertides, el balanç de feina mai no es va aturar. El turisme –en què també cal recordar l’impuls per a la construcció de l’aeroport a Vilobí– va fer necessari ampliar la dotació d’infraestructures de serveis al litoral. I, a principis de la dècada del 1970, es va fundar, amb la implicació de 27 municipis, l’actual Consorci d’Aigües de la Costa Brava Girona (CACBGi), per garantir-ne tant l’abastiment com la depuració. O la centralització de polítiques de promoció en el Patronat de Turisme, ja el 1976. Tampoc s’havia descuidat el sector agrícola i ramader, amb el Semega.
Retornats a la democràcia, la missió s’ha anat adaptant a les necessitats, i ara cada cop més encarades a protegir el territori o, com a mínim, alguns dels elements. L’adquisició de l’illa de Portlligat, al litoral, i el cràter del volcà de Santa Margarida, a la Garrotxa, en són exemples. Però també la xarxa de Vies Verdes o la implicació per assumir el Consorci de les Gavarres, aquesta darrera dècada.
Són, però, només alguns dels 7 ens dependents i 3 organismes autònoms d’una institució que, dels 7 diputats inicials del 1822, ha crescut fins als 1.600 treballadors que en depenen actualment.
En el dia a dia, després que dècades enrere encara s’haguessin de preocupar de posar telèfons públics en alguns pobles remots, els nous reptes són continuar estenen la xarxa de fibra òptica i generar energia de proximitat, a través de diverses comunitats energètiques municipals.