“L'Església també té dret a donar l'opinió”

No és comú. I tampoc, d'entrada, la tradició que el capellà d'un lloc no torni al mateix lloc. Ja diu Jesús que ningú no és profeta a casa seva, o pel que sigui. Josep Maria Mas, el meu predecessor, estava malalt. Ara, s'està recuperant, però era una de les parròquies més grans de la diòcesi, es necessitava algú amb energia i em va tocar a mi. El bisbe m'ho va proposar i no podia dir que no a tornar a casa.

És una parròquia molt ben ubicada. Voldria que fos un lloc on tothom pogués trobar un referent d'espiritualitat –tenim l'església oberta tot el dia–, un lloc acollidor, on la gent que ho necessités em tingui a la seva disposició. També intentaré treballar amb els joves.

La veritat és que no em puc queixar, perquè els joves normalment no van a l'església i aquesta és de les poques esglésies del bisbat on hi ha grups de gent jove. La qüestió seria reforçar-ho i obrir-ho a més persones.

A econòmiques, tot eren auditories, oposicions... Però hi havia molt bona gent. He casat alguns dels que van estudiar amb mi. Un món diferent, certament. Quan vaig entrar al seminari, la vida va ser més tranquil·la; els estudis són molt humanístics. Va ser un canvi de ritme. Crec que també es necessita, perquè és una decisió madura. Avui dia, les decisions es prenen més tard i els capellans ratllen la trentena en el moment en què es decideixen. No em penedeixo d'haver seguit aquest camí.

Em vaig ordenar l'any 2010 i vaig anar dos anys a Roma per ampliar estudis. L'any 2012, em van encarregar els pobles de Sant Vicenç de Castellet, el Pont de Vilomara i Rocafort. Hi havia molt atur, situacions de pobresa... Eren pobles de gent molt senzilla. Per a un noi del Poble Sec d'Igualada com jo, ha estat una experiència curtidora. També m'hi vaig trobar un conflicte que he intentat pacificar i diria que he deixat solucionat en un 95%. He fet el que ha estat possible.

En alguns temes més concrets, hi ha una desconnexió entre la doctrina de l'Església pel que fa a família, homosexualitat... i el que viu molta gent i els valors de la societat contemporània. No es pot negar. Però voldria afegir-hi dues coses: la primera és que crec que, en una societat plural, l'Església també té dret a donar la seva opinió (amb respecte) sobre el que considera més adequat o millor pel que fa a les qüestions humanes i ètiques. I la segona: pensem com pensem, crec que hi ha d'haver un mínim comú denominador amb què crec que tothom pot estar d'acord, que és el respecte a les persones sigui quina sigui la seva orientació sexual, opció de vida o de pensament.