“L'objectiu és que la persona sigui autònoma”

Em vaig fer mestra pensant en l'ambient idíl·lic de ser mestra d'un poble. Però en acabar els estudis me'n vaig anar a treballar a un barri perquè vaig veure que era on hi havia més feina i més gent amb necessitats. La veritat és que em va costar molt entendre com era possible que a set quilòmetres de casa meva, de Fornells, hi hagués un món tan diferent. Va ser un repte. Em vaig trobar amb unes circumstàncies que eren completament oposades a les meves, però vaig anar descobrint que els nens són nens a tots els llocs, si bé veia unes reaccions diferents a les meves. Els primers anys van ser duríssims.
En conèixer el barri i les famílies vaig agafar afecte a les persones. I els nois se'n recorden i em saluden per Girona quan em troben; a mi i a qualsevol mestra que hagi estat a Font de la Pólvora.

Quan va néixer, la intenció de les institucions era posar-hi
diversos col·lectius perquè remuntés i es creés una dinàmica de barri. Però hi ha hagut un procés de degradació tot i que diferents organismes, entitats i la mateixa administració hi han abocat molts recursos. Els veïns que han pogut han sortit del barri i se n'han anat a altres punts i allà sempre hi ha anat arribant gent que està en el moment de començar. Les administracions saben que si es volgués fer una acció contundent s'hauria de tirar a terra i distribuir els veïns perquè puguin relacionar-se amb la gent d'aquí. Quan hi ha un grup de gent que necessita integrar-se no aconsegueix conèixer on viu i establir relacions amb la gent del lloc si sempre està en un lloc apartat. L'administració sap quina és la solució, i val molts diners, però és una inversió que, a llarg termini, es recuperaria en persones integrades.

Com en qualsevol col·lectiu hi ha de tot. Hi ha gent meravellosa i que viu la condició gitana amb honor, seguint les seves lleis, i amb respecte. I hi ha gent que per les circumstàncies de la vida s'han trobat en carrerons sense sortida, en situacions de degradació. Feien unes feines concretes que es van acabar i no van poder accedir al món laboral per falta de formació i es van dedicar a altres coses que potser no són les més convenients i això porta a un procés de degradació. Cal dir, de tota manera, que hi ha gent que se n'ha sortit i d'una manera molt respectable.

No tenia cap pressa per deixar la feina que he fet quaranta anys. Però cap als seixanta anys en el nostre col·lectiu els mestres es plantegen agafar la jubilació voluntària perquè hi ha molta gent que s'està esperant i això pesa. I penses que és el moment de deixar-ho i deixar pas a d'altres. Jo seguiré treballant, els dies que pugui, en el servei d'intervenció educativa (SIE) de Fornells i en un altre projecte que tenim per a alumnes de 4t d'ESO de Santa Eugènia.

El 2000, unes quantes dones ens vam plantejar si en un parròquia petita, d'un poble benestant com Fornells, calia un punt de sensibilització de Càritas, que està atenta a les persones de la comunitat que poden tenir alguna necessitat. Vam fer venir un tècnic de Càritas i ens va fer una anàlisi del poble. I la conclusió a què es va arribar és que havíem de començar amb visites a les persones grans. Després, com que era mestra, vaig començar a fer suport escolar i el gener passat, es va reordenar el servei d'aliments. Són els tres serveis de Càritas que actualment hi ha en funcionament a Fornells.

L'esperit és el mateix, i és el d'estar atent allà on vius a les possibles necessitats que hi hagi. Des de Fornells coneixia alguns programes i havia tingut relació amb els serveis generals de la casa. Però ara he acabat de conèixer-los tots, especialment els d'acompanyament i inserció al món laboral. De fet, nosaltres a Fornells, amb la crisi, ens preguntàvem sovint què podíem fer per fer front a la crisi. I vam veure clar que el millor era buscar un tipus de servei que poguessis ajudar les persones que es queden sense feina. En arribar aquí vaig trobar, amb goig, que hi ha unes línies obertes d'acompanyament i la mateixa empresa Ecosol, que té unes línies de treball i d'acció social i solidària.

Neix de la parròquia. Sempre he viscut a Fornells i quan era jove treballava en casals i colònies de
la parròquia. En la fe cristiana, un no es pot quedar en un mateix. Tenir fe et porta a mirar i abocar-te als altres. Malament si algú diu que té fe i es queda tancat en si mateix. No és el missatge de Jesús. Sóc laica però tinc un compromís personal amb el Bisbat de Girona i sóc auxiliar pastoral. Això sí, sóc laica, completament laica, tres vegades laica (riu)! Sóc una dona laica que, en un moment determinat vaig apostar pel seguiment a Jesús però des del meu lloc de treball, la família, les meves amistats. Va ser una cosa de joventut, tenia 22 anys, i vaig agafar aquest compromís amb qui aleshores era el bisbe de Girona, Jaume Camprodon.

En aquests moments, l'objectiu, per a qualsevol persona que entra a Càritas pel seu propi peu o derivada per serveis socials, és promocionar-la i fer-la autònoma. I mentre fa aquest camí, que vol dir que està en una situació vulnerable,
se l'acompanya. I en aquest acompanyament, hi ha uns serveis de contenció. I que són els que anys enrere en dèiem de beneficència. Són el servei d'aliments, de rober, de suport psicològic... i hi ha un paquet molt fort de suport a la infància, que va en alça. Tots els serveis que oferim s'han dignificat moltíssim, amb professionals que ajuden els voluntaris a fer-ho correctament.

Juguem un paper important de manera conjunta amb moltes altres entitats del territori i de tot Catalunya. El suport a la infància i mirar de buscar línies de formació perquè la gent es reincorpori al món laboral són dues de les coses que Càritas ha intentat fer per pal·liar els efectes de la crisi.

L'any passat, el 77% de les persones que van venir a Càritas estaven a l'atur. Fins que l'atur no baixi no es pot parlar de recuperació econòmica. És veritat que comença a haver-hi ofertes de treball però són precàries. Alguns sectors es comencen a activar i a la llarga es notarà. Però un 40% de les persones ateses per Càritas repeteixen per segon any. I això vol dir que encara no se n'han sortit.

Sí. I el repte principal és com ajudar que les persones que han entrat en aquest cercle se'n puguin sortir. Quan han passat més de cinc anys i una família no ha pogut sortir d'aquest cercle, hauria de ser possible una actuació conjunta de les institucions, un pla de xoc. Aquest és un dels temes que esperem que es visualitzi en l'observatori de la realitat que volem posar en marxa l'any vinent. Hi ha una capa que ha quedat tan malferida que li costarà de recuperar-se. De tota manera, de les situacions de crisi també s'aprenen coses, i una cosa a destacar en positiu de la crisi és que les entitats i l'administració han vist que o bé se sumen esforços i es fan accions conjuntament o és impossible atendre totes les necessitats. És un treball en xarxa que ja quedarà en l'àmbit de l'acció social.

El principal és la inserció laboral. És fonamental per a les famílies que els seus responsables tinguin una feina i puguin atendre les necessitats bàsiques. Una família només demana ajuda quan se sent desvalguda. L'important de les persones és valdre's per un mateix i això actualment s'aconsegueix a través de tenir feina.

Hi ha dues línies d'Ecosol, un de les quals és la de missatgeria, que estan en els inicis i que encara no són productives perquè la gent s'està formant, i les volem potenciar. Intentarem potenciar les línies d'acompanyament a la gent per formar-se i trobar feina i també promoure i ampliar els programes d'atenció a la infància. Un altre dels reptes importants és que qualsevol persona que truqui a
les portes de Càritas se senti acollida i acompanyada. Volem que quan una persona arriba aquí sigui tractada amb dignitat, mirant-la als ulls. Sempre ha estat així i intentarem continuar-ho fent.