atletisme
presons
Quatre Camins entrena deu presos per córrer la marató
Els interns surten del centre de Quatre Camins dues vegades a la setmana durant tres hores per córrer a camp obert
Els presos que hi participen han superat el programa de delictes violents
Presos que corren en llibertat, fora de la presó on compleixen condemnes llargues per delictes molt greus, sense cap mena de vigilància policial, amb la simple companyia d'un monitor d'esports, i que no s'escapen. Això és el que passa dues vegades a la setmana a la presó de Quatre Camins de la Roca del Vallès des del passat mes de setembre, quan un grup de deu interns del centre penitenciari van rebre l'autorització per començar a entrenar-se per córrer la propera edició de la marató de Barcelona, que se celebrarà el 12 de març de l'any vinent.
L'experiència és pionera dins del sistema penitenciari català perquè mai fins ara un grup de reclusos s'havia marcat el repte de córrer la cursa dels 42 quilòmetres, i mai fins ara una presó havia donat plena confiança a un grup d'interns per sortir a entrenar dues vegades a la setmana de manera continuada en condicions de pràctica llibertat. El repte és doble perquè pel costat dels presos hi ha l'esforç que suposa posar-se a punt per a una prova de màxima exigència atlètica partint pràcticament de zero –perquè en la majoria dels casos es tracta d'homes que no han practicat mai esport– i en unes condicions de privació de llibertat que limiten la capacitat d'entrenament, mentre que per a la direcció de Quatre Camins suposa una aposta clara pels programes de reinserció dels interns a través de sortides programades que permeten als presos tenir contacte amb el carrer abans que els arribi la llibertat definitiva. Amb l'entrenament, els reclusos gaudeixen dels beneficis de l'esport com a teràpia per combatre l'estrès de la vida en reclusió, i a la vegada recuperen habilitats socials perdudes i guanyen confiança personal.
El programa d'entrenament dissenyat pel monitor d'esports de Quatre Camins, Jordi Bartrés, preveu quasi 60 sortides programades fora del centre per poder preparar la marató, circumstància que els mateixos interns qualifiquen d'“excepcional” i que ha suposat el gran element de motivació per apuntar-se a un entrenament molt exigent.
Bartrés, juntament amb els també monitors d'esports Jordi Polls i Roger Estapé, fa temps que organitza sortides de presos per entrenar, però fins ara eren d'una sola sessió setmanal, perquè com a molt s'havia arribat a participar en curses de mitja marató, però mai s'havia plantejat fer una marató sencera. “L'abril passat ho vaig proposar a uns interns, els va semblar bé i ho vam tirar endavant”, explica Bartrés.
Per als interns, el fet de poder trencar la rutina penitenciària i sortir de la presó durant tres hores cada dimecres i diumenge al matí i al llarg de sis mesos és, sens dubte, un caramel que no poden rebutjar, però a la vegada el repte els obliga a un compromís amb el projecte i una exigència atlètica que per a molts d'ells resulta una petita gran tortura. “Jo no havia fet mai esport i el primer dia em feia mal tot”, recorda el Manuel, un dels interns del grup. “El primer dia jo estava eufòric perquè estava corrent al carrer, però el segon dia ja ho volia deixar perquè em feien molt de mal els genolls”, reconeix en Mario, un altre dels interns.
Conèixer els límits
“És una activitat molt beneficiosa per als interns perquè aprenen a conèixer el seus límits, i aprenen a dir «no puc més»”, explica el director de la presó, Domingo Estepa. El màxim responsable de Quatre Camins és un ferm defensor de les activitats que permeten als interns tenir contacte amb el món exterior mentre dura la condemna. “Si abans de sortir al carrer no han fet res, aleshores sí que és un perill”, explica Estepa.
Un dels atletes aficionats de Quatre Camins, el Miguel, fa servir les mateixes paraules que Domingo Estepa per explicar què suposa per ell el repte d'entrenar-se per córrer 42 quilòmetres. El Miguel és dels interns que fora de la presó no havia fet mai esport i emprenen el projecte de la marató com un gran repte de “superació personal”. El Mario, que reconeix que abans “odiava córrer”, assegura que l'entrenament li està ensenyant que els objectius s'aconsegueixen “patint i amb esforç”.
Al grup de la marató no hi pot accedir qualsevol pres. Els interns que en formen part provenen del mòdul 7, on hi ha tancats els que segueixen el programa de delictes violents, conegut en l'argot penitenciar com el Devi. En aquest programa de tractament els presos treballen el delicte i les causes que els van portar a delinquir, els hàbits socials o els valors, entre altres conceptes. Haver superat aquest curs és requisit indispensable per poder sortir a entrenar, a més de tenir bon comportament i el vistiplau de la junta de tractament del centre i de la direcció general d'Institucions Penitenciàries, que ha de donar l'OK definitiu a cada una de les sortides que fan els interns.
Per poder-se integrar al grup també era indispensable que els interns complissin el requisit d'estar a Quatre Camins entre el setembre d'aquest any i el març de l'any vinent, ja que per la seva situació personal es podia donar el cas que en el període de sis mesos algun intern accedís al tercer grau, marxés de la Roca i es desvinculés dels entrenaments.
El programa de posada a punt dissenyat pel monitor Jordi Bartrés és molt exigent i preveu la participació dels presos en diverses curses populars abans que arribi el gran dia de la marató. La primera cursa la correran diumenge vinent a la Roca mateix, amb un recorregut de 13 quilòmetres per la muntanya, mentre que posteriorment faran les mitges maratons de Terrasa i Granollers. El test definitiu el passaran a la Maratest de Badalona, el 19 de febrer, quan hauran de recórrer una distància de 30 quilòmetres.
Ritmes desiguals
Els entrenaments dels atletes discorren pels camins rurals que hi ha a l'entorn de la presó. Jordi Bartrés ordena el grup segons l'estat de forma dels homes, ja que uns estan corrent sobre la ratlla dels 25 quilòmetres, mentre d'altres encara estan lluny d'aquesta marca. La disparitat d'edats –dels 24 anys del més jove, en Jordi, o els 30 del Fran, fins als 40 del Nando, el més veterà– també obliga a fer un entrenament a diverses velocitats. Els reclusos corren sols per un camí prèviament pactat i es reagrupen en un lloc de trobada abans de tornar a la presó.
Entre els atletes aficionats, només dos, en Mario i el Jordi, havien tingut una experiència seriosa en el món de l'esport abans de l'entrada a la presó. Tots dos, juntament amb un altre intern del grup, el Diego, formen part de l'equip de futbol sala de la presó i participen en una lliga que també els permet sortir quan han de jugar partits fora de la presó. Algun intern, com en Wilber, no havia corregut mai abans, si bé havia jugat a beisbol al seu país, la República Dominicana.
El repte de l'alimentació
En Jordi Bartrés insisteix que els atletes de Quatre Camins tenen el mèrit afegit que preparen la marató amb les condicions poc favorables que suposa el règim d'internament, que no permet entrenar quan un vol sinó quan es pot. Una cosa tan simple com disposar d'un calçat esportiu adequat s'ha convertit per a molts d'ells en un gran problema a resoldre.
Una altra d'aquestes condicions desfavorables és l'alimentació, que no és la més apropiada per a les necessitats d'un atleta, segons fa constar en Lucas, un dels interns, que explica que sempre ha de complementar els àpats amb “un entrepà de tonyina”. “Recordo un dia que després d'entrenar tenia molta gana, i només hi havia peix i enciam”, diu en Mario mentre posa cara de sospirar per un bon plat d'espaguetis carregats d'hidrats de carboni.
LES XIFRES
“Entre tots el vam convèncer que no marxés”
L'experiència de la marató dels presos ha coincidit en el temps amb el terrible cas de l'intern de Can Brians que va violar una dona aprofitant un permís programat, un fet que va fer témer alguns dels interns que surten a entrenar que hi hagués una regressió en la política de permisos i sortides programades, circumstància que en el seu cas no s'ha produït. La Cèlia Àvila, educadora de Quatre Camins, és una ferma defensora dels beneficis de les sortides programades i de l'esport en el tractament dels presos. “La primera cursa en què van participar presos va ser la Jean Bouin del 1990”, recorda Àvila, a qui en 27 anys d'experiència professional en totes les sortides programades que ha fet només se li ha escapat un pres. “Va ser en un partit de futbol. Vam arribar al camp, van entrar al vestidor i es va fer fonedís.” Àvila també recorda un altre cas d'un altre intern: “Un cop acabada l'activitat, en el moment de pujar a la furgoneta per tornar a la presó, em va dir que no venia perquè tenia un problema que havia de resoldre. Aleshores vaig fer baixar tot el grup, vam anar a fer un cafè, vam estar parlant llargament i finalment entre tots el vam convèncer perquè no fugís.”