Les places de ferro

Calia fer una història sobre els mercats de Barcelona. Però clavar queixalada a un mapa amb una quarantena d'equipaments no és fàcil. Així que els autors de Mercats de Barcelona (segle XIX), Genís Arnàs i Matilde Alsina –tots dos vinculats professionalment a Mercats de Barcelona–, es van marcar el repte de començar per investigar aquells que es van inaugurar al segle XIX, una dotzena. Inaugurar l'edifici, no pas l'activitat. L'origen dels mercats és al carrer, a les places; d'aquí ve l'expressió, que encara s'utilitza, anar a plaça. Sovint, aquests mateixos espais, o indrets molt propers, van ser els punts escollits per aixecar les estructures permanents que havien d'aixoplugar una activitat comercial imprescindible. En molts d'aquests edificis es va aplicar el nou recurs arquitectònic del moment, la tecnologia del ferro. L'obra, publicada per Albertí Editor, Mercats de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona, s'obre amb un mercat emblemàtic, tot i que queda fora del que entenem per mercat com un espai de venda de queviures. Es tracta dels Encants. De tots els mercats, és el més peculiar, per la seva oferta comercial i perquè és el que ha viscut més “aventures” fins a arribar a ocupar, avui, un espai d'honor, amb edifici propi, a les Glòries. Mercat d'objectes, mobles, llibres, indumentària de segona mà..., que ve des de l'època medieval i que pot dir, amb el cap ben alt, que és més antic que el Rastro de Madrid i els Marchés aux Puces de París, per posar-ne dos exemples. “És un mercat i, de fet, és el mercat més antic de Barcelona, fins i tot més antic que la Boqueria i més antic que el més antic oficialment, el de Santa Caterina.” Els Encants existeixen des del segle XIV, oficialment, però es tenen indicis de la seva activitat des del segle XII. “No és estrictament alimentari”, comenten els autors. “Però ens semblava que deixar-lo fora era una injustícia, perquè és el més antic d'Europa de les seves característiques.” I és especial també perquè, amb la Boqueria, és l'únic que ha mantingut una activitat continuada al llarg de la història.

En el llibre, a la història dels Encants, la segueixen la d'onze mercats més: Boqueria, Santa Caterina, Born, Sant Antoni, Barceloneta, Hostafrancs, Llibertat, Concepció, Clot, Poblenou i Abaceria. Segons com, es percep una certa relació d'amor-odi entre el mercat i els barcelonins. És en l'època que els paradistes estaven al carrer, anaven i venien de les seves terres d'origen, del pla de Barcelona, per portar queviures als barcelonins. “La gent necessita menjar. La ciutat de Barcelona no dóna l'abast i s'ha de proveir del voltant. Són persones que vénen i marxen. Hi ha friccions, per la brutícia, per exemple. Però és una necessitat inevitable.” Al segle XIX, les autoritats municipals de Barcelona, seguint una dinàmica que hi ha a tot Europa, decideixen posar-hi ordre. I posar les parades dins d'un edifici. Alsina comenta: “També és fruit de la mentalitat burgesa, que busca el decòrum.” És un vol i dol, perquè es vol menjar, però molesten la cridòria, la brutícia... I Arnàs explica: “Alguns mercats també han complert una missió socialitzadora.” A banda de ser un punt de trobada i de referència per als barris, han permès difuminar les classes socials. Totes les butxaques entren per la mateixa porta, en un mateix edifici. Dignifica i socialitza la compra, assenyala. En el fons, diuen, tots tenim el nostre mercat. “Potser és el mercat de la mare, o de l'àvia...” Parla de mares i àvies. El món del mercat ha estat històricament molt femení, tant per les venedores com per les compradores.

El llibre està farcit d'anècdotes. Defuig la descripció pura i dura de l'edifici i parla del seu context. Així sabem, per exemple, que les parades de bacallà són una especialitat nascuda a la ciutat de Barcelona, amb professionals de diverses generacions. El llibre també vol posar en relleu el treball dels mercats. “Els historiadors, els que fan recerca sobre el treball al segle XIX, i si deixem de banda la indústria, només parlen dels dependents, de les botigues... Però no dels mercats.” “Els venedors, en conjunt, potser no són conscients de la importància que han tingut.”