La dualitat apassionada

Col·leccionistes d'arreu del món esperen, sovint amb ansietat, que Joan Cantó enllesteixi la seva futura pipa al taller de Sidamon. És un dels quatre únics artesans de pipes de Catalunya, on la darrera fàbrica –la gironina Salvatella– va tancar fa dues dècades. I el més cotitzat de l'Estat espanyol. N'elabora sols vint a l'any i les té venudes abans d'acabar-les, tot i que costen uns centenars d'euros. No accepta encàrrecs, perquè “la llista d'espera era d'un any i els clients es posaven nerviosos”, explica.

Les pipes de Joan Cantó tarden tres dies a estar acabades, quan pot dedicar-s'hi al cent per cent. Treu hores de la seva feina principal des de fa una dècada, la fotografia de publicitat. Fumador de pipa des dels 18 anys, va ser en obrir l'estudi fotogràfic al barri lleidatà de la Bordeta, ara fa quatre anys, que va començar a tallar la primera: “No em sé estar sense fer res”, apunta. Amb la seva càmera plasma les campanyes publicitàries de la selecció espanyola, Cruzcampo, La Caixa o Cola Cao, entre els darrers treballs. Una tasca reconeguda també com a jurat del Festival de Cannes, del diari The Guardian i editor de Getty Images. “A casa no m'han cridat mai ni per a un concurs de fotos de barri. No em coneixen, encara que tampoc em faig publicitat”, assegura. De fet, hem quedat per parlar exclusivament de pipes, remarca, tot assegut sota alguns dels 300 retrats del seu projecte fotogràfic personal, The real people project. Són retrats d'amics, familiars i coneguts: “M'interessen les persones. I sóc millor fotògraf que artesà de pipes, però mantinc les pipes perquè és bonic i perquè tinc molta demanda.” I hi afegeix: “La fotografia publicitària és estressant, però la visc amb passió, perquè em defineixo com a fotògraf i no ho canviaria per les pipes.” A Catalunya n'ha venut poques, però les seves “pipes contemporànies fetes a Catalunya” es venen per internet a tot Europa, el Canadà, Àsia, Estats Units... Cada pipa és un projecte únic, condicionat tan sols per la seva creativitat. La fusta és sempre de bruc, catalana, però la compra als italians. “El gran secret és on la tallen... És caríssima”, explica mentre en neteja un tros perquè en llueixin les vetes. “Com que és artesana ha de ser perfecta en estètica i mecànica.” Un cop l'any, se'n fa una per a ell. “El ritual és fumar-la per l'aniversari dels meus fills. No em puc permetre pipes de gamma com les meves...”