Memòria històrica
La revolució travessa el riu
Un documental dirigit per Luis Campo Vidal recorda amb 33 entrevistes les mobilitzacions entre el 1970 i el 1977 a l'entorn de Cornellà
Les dures condicions als barris i a les fàbriques van propiciar una presa de consciència i l'organització veïnal i sindical
El projecte vol conservar la memòria en un format audiovisual
La precària situaciódels barris i les dures condicions a les fàbriques van propiciar mobilitzacions
Els últims anys del franquisme van fer de Cornellà l'epicentre d'una lluita obrera que de seguida es va estendre pel Baix Llobregat. La precària situació d'uns barris que van créixer molt ràpidament –l'onada migratòria dels anys seixanta va fer que es multipliqués per deu la població de Cornellà– i la instal·lació de fàbriques amb grans plantilles i condicions dures van propiciar el naixement d'una organització veïnal i sindical que va desembocar en manifestacions, que aviat van saltar les fronteres de la ciutat. “A Cornellà hi havia un caldo de cultiu que va motivar que la gent s'organitzés en un context de condicions polítiques i culturals molt limitades”, explica Luis Campo Vidal.
Aquest enginyer dedicat al món audiovisual va conèixer de primera mà el moviment des del barri d'Almeda, on va aterrar el 1960, provinent d'Osca, amb set anys. Campo Vidal ha volgut recollir el testimoni dels que van viure el moviment de protesta des de dins i ha recopilat 33 entrevistes en el documental El cinturón rojo, que ahir es va estrenar al Citilab de Cornellà. “Em vaig adonar que la memòria d'aquests anys es va morint, perquè també està morint gent molt significativa. És cert que hi ha llibres, però tracten temes molt puntuals més que no pas el conjunt global. I falta el suport audiovisual, que és el futur”, defensa el director del documental. Campo Vidal es va posar en contacte amb la Fundació Utopia Joan N. García-Nieto, que estudia els moviments socials del Baix Llobregat dels últims cent anys. La fundació i el micromecenatge han fet possible un projecte que pretén, segons Campo Vidal, “guardar la memòria per explicar el que va passar a generacions futures i per obrir el debat sobre què va passar llavors i què passa ara”. “Penso que les conquestes socials s'han de renovar”, hi afegia el director.
El resultat ha estat un documental de 72 minuts de durada amb 33 entrevistes a persones que van participar activament en les mobilitzacions entre el 1970 i el 1977, i a d'altres que en van ser testimonis. Com ara el periodista Manuel Campo Vidal, aleshores corresponsal als diaris Tele/eXpres i El Noticiero Universal, i el sociòleg Jaume Funes, així com els activistes veïnals i sindicals Antonio Garcia, Pepe Martínez, Ramon Llull, Benigno Martínez, Antonia Castellano i Conchita Sánchez. Es recorden vagues històriques com ara les de l'empresa ELSA, dedicada a la producció de vidre, en què només es lliuraven dos caps de setmana al mes. L'intent d'imposar un tercer cap de setmana al mes, sense recuperació entre setmana, va acabar amb tota la plantilla acomiadada i l'esclat d'una vaga general el 1974 que es va estendre a tota la comarca. Un any més tard, hi va haver una vaga similar a la foneria Laforsa, en aquesta ocasió amb un moviment obrer i sindical més fort i experimentat.
Les inundacions del 1962 i el 1971 i la paràlisi de les administracions van motivar la unió dels veïns per gestionar la crisi i per convocar manifestacions, que, com les sindicals, van acabar sovint amb escenes de repressió policial. Les protestes no van motivar cap millora als barris, però sí que van facilitar una organització i una presa de consciència que aviat va travessar el Llobregat i es va estendre a altres poblacions. En el documental es recorda el barraquisme de Sant Cosme, al Prat, i les mobilitzacions a la Roca de Gavà i a la Solvay de Martorell. També la caiguda del pont de Molins, que es va ensorrar per una extracció sense control d'àrids. I les tancades a les esglésies, com les que van protagonitzar els empleats d'ELSA a Cornellà i els de Solvay a Montserrat, ajudats per capellans com Joan N. García-Nieto.
Al director del documental l'ha sorprès, durant la realització de les entrevistes, “la disponibilitat de la gent i l'emoció que van viure recordant els fets”. Els entrevistats no fan paral·lelismes amb l'època actual, tot i que, segons Campo Vidal, n'hi ha, sobretot pel que fa a la situació de la dona i a la immigració. “En aquella època, els immigrants arribaven amb el Sevillano [el tren amb què molts andalusos van venir a Catalunya] i ara arriben per mar amb un bot.”