Tribunals
Cas Palau
“Tothom em deia que sí”
Fèlix Millet defensa que amb la seva gestió de 30 anys va salvar un Palau de la Música que estava “a punt de caure”
“Em van dir que el millor era tancar el Palau”
“Quan vaig marxar, a la caixa hi havia entre 4 i 5 milions”
“Sóc Fèlix Millet i vaig a intentar [sic], en una breu exposició, explicar totes les tasques que s'han fet durant la meva presidència a l'Orfeó Català i el Palau de la Música Catalana.” Així comencen els 26 minuts i 17 segons d'una gravació en què qui fou president de la primera institució cultural del país fa una detallada i aferrissada defensa de la seva gestió de quasi 30 anys que resumeix en dues idees. La primera de general: “La conclusió és que d'un Palau que era a punt de caure es va passar a tenir un Palau millor de quan es va inaugurar, i en millors condicions”. I la segona, centrada en la gestió: “Quan vaig marxar, a la caixa hi havia entre 4 i 5 milions d'euros i el Palau estava econòmicament bé.”
La gravació, a manera d'inventari de fets i consecucions, es va enregistrar uns anys després que es va destapar l'escàndol de l'espoli, i el mateix Millet en va entregar una còpia a aquest diari la setmana passada en el transcurs d'una llarga conversa. A la gravació, subratlla que la seva manera de treballar era la de “moure cel i terra” per aconseguir finançament per a la institució i detalla la gran ascendència que va acabar tenint en les administracions quan recorda: “Quan jo deia: «Vull fer tal cosa o tal altra», tothom em deia que sí.”
Amb relació als fets ara jutjats, de les paraules de Millet a la gravació se'n desprèn clarament que l'exdirector administratiu, Jordi Montull, va portar el control de totes les obres que es van fer a la institució i que van moure molts milions d'euros, i que el mateix Montull i la seva filla Gemma, exdirectora financera, eren els que coneixien el detall de tot l'entremat financer.
En aquest sentit, i quan parla del balanç econòmic de la seva gestió, pel que fa a les xifres que ell exposa recorda: “Les podem conformar amb les dades comptables que tenen la Gemma i en Montull.” I encara més, en un altre moment assegura: “El senyor Montull pot aportar millors dades perquè ho té tot apuntat.”
Més enllà dels fets investigats per la justícia i del seu reconeixement de culpa –confessada ja al setembre del 2009 i ratificada la setmana passada a aquest diari, continua: “Em vaig equivocar”. L'objectiu de Millet amb la gravació és aixecar acta d'una feina d'anys de gestió. D'aquesta manera, reclama que li sigui reconegut el mèrit en “una tasca que no és fàcil i ho he de dir així perquè és veritat”. Millet declara que se sent “molt trist” en veure “coses que ara han passat i no em semblen gens justes”. Es mostra dolgut perquè no se'l creu en el que diu i només demana que s'analitzi la seva feina i que se'n “treguin conclusions”.
Dinar amb Max Cahner
Millet relata que la feina de fer renéixer el Palau va començar el següent dia: “Em venen al meu despatx amb un tros de biga podrida i em diuen que el Palau està caient i que amb un petit terratrèmol això se'n va avall. Jo tenia un dinar amb el conseller Max Cahner i li vaig portar la biga embolicada amb paper de diari i li vaig dir: «Max, el Palau està així.»”
Això va activar unes primeres obres de reforç dels fonaments de l'edifici i poca cosa més. Millet recorda que ningú creia en el Palau: “Tothom m'aconsellava que quedés com un museu, que fes un concert per Sant Esteve amb l'Orfeó i tres concerts més i prou. A mi aquesta idea em repugnava.”
A partir d'aquí, Millet va “moure cel i terra per intentar refer el Palau” i va contactar amb els arquitectes Tusquets i Díaz, que van fer i executar un complex i ambiciós projecte de reforma i ampliació que va posar sota el control de Jordi Montull.
Això vol dir que des de principi dels anys 80 del segle passat fins al 2001 el Palau va estar pràcticament sempre en obres. Primer, va aconseguir “el gran objectiu que el 1991, l'any del centenari, teníem el Palau com quan es va inaugurar, però millorat”. Deu anys més tard, el 2001, Millet explica que va poder culminar les obres i tocar amb les mans un “somni” fet realitat.
L'església
Entre les reformes fetes, no oblida la plaça que es va obrir enderrocant l'església veïna, tota la remodelació de l'espai d'oficines i serveis a músics i públic i la nova sala de 500 persones al subsòl de l'edifici.
I a partir d'aquell moment, la realitat del que va passar és que el Palau es va convertir en una màquina de fer diners i així ho exposa Fèlix Millet: “Quan va estar remodelat vam començar a muntar això de les visites, i segons les dades que em donen últimament ara passen 1.800.000 turistes pel Palau, això són molt diners. Això és important perquè és un mètode d'autofinançament de la sala.”
Millet ressalta la seva innegable habilitat per atraure fiançament privat per realitzar les obres: “Abans de deixar el Palau teníem 125 patrons, i ara només n'hi ha 11”, subratlla en un moment abans de detallar com era l'estructura de funcionament i de finançament en la seva gestió: “Tinc que dir [sic] que durant el meu mandat es va crear el Consorci del Palau de la Música, en el qual hi havia la Generalitat, Ajuntament i Diputació i més tard s'hi va substituir la Diputació pel Ministeri de Cultura i l'Orfeó Català. L'any 1991 es va crear la fundació que ha sigut una font de finançament per moltíssimes coses i que ha aconseguit que el Palau estigui on està, juntament amb els altres que també van ajudar. Però la Fundació va ser el motor de tot perquè posava el 50% del pressupost del Consorci, diners privats.”
La Fundació
Pel que fa a la fundació, Millet també aporta aquests números: “Quan jo vaig deixar-ho, sense comptar les vistes, la Fundació generava uns 5 milions d'euros l'any. El Palau estava bé econòmicament, i si hi afegim el Consorci ens en anàvem a més diners. Aquestes xifres les podem conformar amb les dades comptables que té la Gemma i el Montull.”
Entre les consecucions assolides amb diners privats, Millet destaca: “L'orgue el vam fer a través d'una subscripció popular, tot diner privat, posant els noms als tubs. Anaven donant diners i vam poder fer un orgue al Palau, cosa que mai s'havia pogut fer.” Millet no explica que l'episodi de l'orgue ha esta investigat pel jutjat ja que considera que part dels diners rebuts es van desviar pel seu profit personal. En canvi, sí que aprofita aquest fet per tornar a destacar l'èxit de la seva gestió davant de la gestió pública: “L'administració no tenia diners, no podia posar ni un orgue a l'Auditori (equipament públic de Barcelona) i nosaltres els vam aconseguir i vam posar l'orgue al Palau.”
En arribar al final del relat, i com a resum, Millet s'expressa així: “Si mirem el passat i quan ho vaig deixar: Jo vaig agafar un Palau que em deien que el millor era tancar-lo, que es fes un concert l'any, que la gent fes visitetes, més o menys, perquè no estava en gaires condicions, i d'això es va passar a un Palau acabat, renovat, ampliat i amb la superfície duplicada amb relació al primer Palau.”
El bingo que va finançar el Palau
A la gravació, Millet fa aquesta sorprenent revelació de com va impedir que el Palau caigués en mans de La Caixa:
“Quan jo vaig entrar a la presidència de l'Orfeó, aquest tenia uns ingressos de 18.000 euros i un endeutament de 35.000. Hi havia tot de crèdits amb caixes i entitats bancàries i estaven molt dividits. Part de la junta, entre ells jo, en acabar l'exercici havíem de posar diners de la butxaca per cobrir el pressupost. Aquests diners els vaig unificar en un sol crèdit a la Caixa de Pensions però els nostres mitjans eren molt limitats i no arribàvem. Tant és així que La Caixa va arribar amenaçar de fer una subhasta i aleshores vaig tenir una idea i se'm va ocórrer anar a parlar amb Agustí Bassols, el conseller de Governació, i li vaig demanar que em donés un bingo. Aleshores no es donaven a particulars sinó a empreses culturals. Va quedar molt sorprès, però l'Agustí s'estimava molt l'Orfeó i em va dir; “Fèlix ja sé per on vas. Si ho saben s'empiparan molt amb tu.” Jo li vaig dir que ja ho sabia, però que necessitava diners per salvar el Palau. Total, que me'l va autoritzar, jo vaig parlar amb el Barça (li va cedir la gestió al Barça) i vam muntar un bingo i ens donaven una quantitat cada mes, i això em permetia pagar el crèdit i així vaig poder salvar el possible embargament o subhasta del Palau.”
