Sentit comú

Cada cop que parlo amb algú de temes relacionats amb les dones i la igualtat, he d'aclarir que no soc una feminista radical, que, en tot cas, sóc una entusiasta radical. Aquí quedi el meu respecte total cap a aquestes dones considerades “unes radicals del feminisme” que s'han enfrontat a una de les frases més perilloses que hagi parit mai la humanitat “això sempre s'ha fet així”, i han aconseguit, en diferents moments de la història, fites inimaginables, com ara el dret a votar, a anar a la universitat, a avortar, etc. I ara segueixen lluitant, aquí i a tot el món, arriscant en molts casos les seves vides.

Es pot parlar de dones i igualtat sense ser una feminista radical, ho dic, sobretot, pels que fan servir aquest argument a tertúlies vàries per posar-nos a totes en un sac incòmode, i que d'altra banda seria injust per a les que fa anys que s'ho curren. Com jo, som moltes les dones “normals”, això sí, amb dos dits de front, que ens mirem el món amb la mateixa naturalitat amb què ens enfrontem a la cua del supermercat. Dones que hem gaudit del dret d'una educació universal, d'una cultura universal, que treballem, que som independents, mares, filles, àvies, amants, casades, divorciades, bisexuals, heteros o lesbianes, de dretes o d'esquerres, creients o agnòstiques, i que ja no ens empassem segons quines històries de princeses.

Mireu, jo que sóc una entusiasta radical del sentit comú, una rara avis també, si m'ho permeteu, hi ha coses que sóc incapaç de processar. La prova del nou la faig amb les meves tres filles: quan hi ha preguntes que el sentit comú no pot respondre, llavors tinc la certesa que estic davant una autèntica desigualtat.

Us en diré tres: “Mama, com és possible que una dona que ha estudiat el mateix que un home i ocupi el mateix lloc cobri menys?”

“Mama, com pot ser que a les tertúlies de la ràdio i la tele hi hagi tan poques dones?”

“Mama, per què quasi no hi ha dones que manen?”

Resposta:

El sentit comú se m'escapa a la pregunta número 1; el gap de gènere és cada vegada més gran, quasi arriba al 30%, i no respecta ni assalariades, ni càrrecs intermedis ni directives.

La segona pregunta, la de la poquíssima presència de dones opinant als mitjans de comunicació, tampoc la puc respondre aplicant el sentit comú. Si hi ha un 51% de dones i un 49% d'homes a la societat, com és que la proporció als mitjans és de 20/80 a favor dels homes?

I la tercera, l'accés de les dones als llocs de comandament de la societat, els llocs on es prenen les decisions i es remenen les cireres, aquí la proporció encara és més petita a mesura que ens apropem als llocs d'alta direcció (amb prou feines un 10%) i amb la crisi les xifres han reculat 20 anys. El sentit comú aquí diria que si la població és paritària, la representació en els càrrecs directius també ho hauria de ser...

Aquesta setmana, fent un cafè amb un company de feina, em deia que amb el temps tot s'equilibraria, que no m'amoïnés. La meva resposta va ser que, si no propiciàvem una mica el reequilibri, les seves dues filles adolescents serien àvies i encara estaríem allà mateix. Llavors li ha canviat la cara, i ha admès que les quotes eren necessàries en segons quins àmbits on les dones estem infrarepresentades. I n'hem parIat sense tensió, conscients que el repte de la igualtat és cosa dels homes i les dones.

Aquest és un altre dels aspectes que em tenen més capficada d'aquest tema: per què sempre es genera aquesta tensió en una conversa on hi ha homes i dones quan es parla d'igualtat de gènere? Per què els homes es posen quasi sempre a la defensiva? Per què les dones els resultem tan irritants quan toquem aquests temes? Penso, sincerament, que tenim un problema de comunicació. Perquè, en el fons, estic convençuda que volem el mateix, però ens pesa l'herència d'una societat patriarcal, als homes i a les dones: ens pesen els estereotips.

Per sort, les dones, totes, tenim molt més poder del que ens pensem. El poder de fer xarxa i fer sentir la nostra veu al Twitter, al Facebook, al Linkedin... El poder d'un retuit, d'un comentari directament a una empresa, entitat, institució, polític, periodista... si no ens agrada el que han dit, com ho han dit, o el que s'han oblidat de dir... I no en som conscients, d'aquest poder, i en tenim molt. Per posar només un exemple us recordo que, segons The Harvard Business Review, el 80% de les decisions de compra del planeta les prenem les dones (Ellas Deciden, Gemma Cernuda). Igual que valorem cada vegada més a les empreses la seva responsabilitat social, també podem exigir aquesta responsabilitat amb l'aplicació de polítiques d'igualtat de gènere, i triar aquells productes amb fabricants compromesos amb la igualtat.

Som el 51% de l'audiència d'aquests mitjans de comunicació on amb prou feines podem opinar. Senyores, que es noti! Si voleu dades objectives i actualitzades, només heu de seguir els informes mensuals de la plataforma On Són les Dones, i valorar si cal fer zàping o enviar algun missatge.

I no ens conformem que ens expliquin la pel·lícula els que manen; hem de poder i voler anar al cine i veure-la de primera mà. Si no hi som, no decidim. I fins que no decidim no canviaran les maneres de fer. Jo ho tinc claríssim, per això col·laboro des del 2010 amb la Fundació Internacional de la Dona Emprenedora (FIDEM), per fer visibles aquestes dones que lideren empreses, institucions i organitzacions a Catalunya.

Perquè el seu exemple trenqui sostres de vidre i encomani a les generacions de dones que pugen la passió pel lideratge (@onsonlesliders)

Acabo aquest article amb la sensació que em deixo moltes coses al tinter, però el que és clar és que tenim molts fronts oberts, i que ara les dones ens fem sentir a tot el món amb moviments que van des del United State Of women, passant pel United Nations Women, el Women Wage Peace i els centenars d'associacions i organitzacions que tenim a Catalunya i que treballen cada dia perquè la igualtat entre homes i dones deixi de ser una quimera.