Roberto marcant, Millet dormint

Fèlix Millet va voler ser president del Barça. Va pensar que la millor manera de culminar el seu ascens a l'Olimp de la societat del país era aconseguir la presidència del millor club esportiu del món i va estar molt, molt a prop que el seu nom encapçalés una candidatura que probablement hauria estat cavall guanyador. Volia la poltrona de la llotja del Camp Nou per experimentar la mel del poder i també per barcelonisme, perquè per sobre de qualsevol altra cosa Fèlix Millet és un gran enamorat del Barça, un fanàtic en tota regla i també un gran entès en futbol.

Però totes les aficions tenen un límit i dimecres passat quan el davanter centre del París Saint Germain, Cavani, va marcar el gol del seu equip i va destrempar de cop els 96.000 culers que omplien l'estadi i els milions que s'ho miraven davant d'un televisor, Millet va mirar el rellotge, va veure que passaven uns minuts de les 10 de la nit, va pensar que l'endemà havia de matinar –als judicis s'hi ha d'arribar puntual, i encara més si un hi va com a principal acusat i s'ha de desplaçar des de l'Ametlla del Vallès fins a l'Hospitalet de Llobregat– i aleshores va prendre una de les pitjors decisions de la seva vida, anar a dormir.

Amb un somriure trapella, com si hagués fet una dolenteria, Millet explicava ahir a la Ciutat de la Justícia, durant el recés que va ordenar la magistrada després d'escoltar la declaració de Jordi Montull, que no va ser fins que es va aixecar que va saber que el Barça havia protagonitzat el prodigi, que no miracle, futbolístic de marcar tres gols, glaçar la sang dels parisencs i encendre el cor dels barcelonistes d'arreu del món. I Millet ho deia somrient, entre queixalada i queixalada de l'entrepà que s'havia portat de casa, i amb els ulls encesos, mig tintats d'impotència per haver-se perdut la gesta, mig de son perquè aquest home fa anys que ha perdut l'hàbit d'aixecar-se a primera hora del matí, mig incendiats de joia perquè ahir en tots els ulls dels barcelonistes hi havia el mateix dring de felicitat.

Els ulls de Millet no eren els del seu advocat, Abraham Castro, madrileny i madridista fins a la medul·la, que ahir es queixava que havia dormit molt menys del que hauria volgut per “culpa” de les celebracions improvisades i desenfrenades dels aficionats del Barça, que van esclatar quan Sergi Roberto va culminar la gesta esportiva. Castro, amb ganes de provocar l'interlocutor i engegar una controvèrsia futbolística, lluint galons de seguidor d'un equip que ha guanyat onze, sí onze, vegades la copa d'Europa es preguntava què carai celebrava la gent de Barcelona, i sostenia que tant de sarau per una simple classificació per a quarts de final de la Champions era més propi d'un equip petit.

Com a bon aficionat de l'equip merengue, per l'advocat Castro, l'eliminació del Barça dimecres a última hora hauria suposat posar la cirereta a una jornada que havia començat amb una satisfacció professional, perquè el seu client havia fet una molt bona declaració davant el tribunal que el jutja, dient tot el que tenia pensat dir; sobre l'espoli del Palau, la trama de Ferrovial i CDC i de la seva gestió al capdavant de la institució. L'advocat, satisfet, i el seu client, content, perquè, a més d'un deix blaugrana, la mirada de Fèlix Millet es veia ahir deslliurada del tel que durant els últims anys li ha enterbolit la visió, i també l'ànim, com si el fet d'haver declarat la veritat, o la seva veritat, li hagués permès treure's de sobre una càrrega molt feixuga.

–Se sent alliberat, senyor Millet?

Resposta, amb un somriure:

–Sí.