Societat
Mitja vida contra el foc
El cap de bombers del parc de Berga, Vicenç Vegas, es retira després de 35 anys de trajectòria
Fa més d'una dècada que comanda l'activitat a la capital del Berguedà
El proper mes de maig Vicenç Vegas, cap del parc de bombers de Berga, dirà adeu al cos després de més de mitja vida de dedicació. Reconeix que fer de bomber és “un hobby” per a ell i que si es retira és perquè així ho marca la llei: “Confiava poder allargar la meva etapa aquí uns mesos més, però no és possible, i m'he de resignar.”
Vegas va néixer a Astúries l'any 1952, però se sent berguedà. Als 8 mesos, els seus pares van venir a viure a Cercs i, poc després, es van traslladar a Berga. Ha passat 35 anys vinculat al món dels bombers i, ara, a punt d'arribar als 65, se li acosta l'hora de dir adeu.
Vocació per les emergències
Després d'uns primers anys com a impressor i hostaler, Vegas va entrar en el gremi de les emergències com a conductor d'ambulàncies de la Creu Roja. Pocs anys després, va començar a fer suplències al parc de bombers de Berga, fins que es va treure les oposicions i va obtenir una plaça de funcionari al mateix parc. El 1994, va aconseguir un lloc de caporal a Guardiola de Berguedà, on va treballar 13 anys. Acabada aquesta etapa, va ser traslladat al parc de Berga –també com a caporal– fins que el van ascendir a sergent del parc de Manresa. Però només va estar un mes en el càrrec. El parc de Berga no tenia cap i ho va aprofitar per tornar a casa i ascendir un esglaó més en el món dels camions vermells. Des de llavors, ha passat 11 anys comandant l'activitat dels bombers a la capital del Berguedà.
Amb respecte, sense por
Trenta-cinc anys donen per a molt. El Vicenç s'estima la professió com ben pocs, però assegura que, “en un moment o altre, tot bomber ha de passar por”. Per això, afirma que avui en dia “un bomber no ha de ser una persona forçuda, sinó algú capaç de resoldre situacions de perill i actuar amb empatia davant els afectats”.
En aquest sentit, l'encara cap del parc de Berga recorda els incendis del 1994 al Berguedà com una de les actuacions més complicades de la seva trajectòria. Segons explica, va veure com un camp de blat s'incendiava davant seu i de quatre persones més. “Primer, tot era vermell; després, negre, i finalment, blanc”, recorda. La cortina d'aigua que van fer els va salvar la vida. “El foc ens hauria cremat, el fum ens hauria incendiat i el vapor ens hauria cuit”, assegura emocionat. Deixa l'uniforme, però s'emporta per sempre les anècdotes i l'experiència.