refugiats
solidaritat
Acompanyar refugiats
En una resposta sense precedents, més de 2.600 voluntaris s'han apuntat per ser mentors en el pla català d'acollida
Sis-cents mentors de Barcelona ja han fet una primera entrevista i ara començaran la formació
“Heu d'escoltar i ser allà. Seria un error voler arreglar la vida de ningú”, adverteix Àngel Miret als aspirants
Un grup format per mare, pare, fills i amiga de la família. Un altre de quatre noies joves amb formació en àmbits com la gestió cultural, l'artteràpia i la farmàcia. I un tercer grup, en aquest cas de nois, encara més joves, que han fet carrera junts en el món de la física i les matemàtiques. Tots tres grups van coincidir divendres passat a la seu de la Secretaria d'Immigració per passar el primer filtre per fer de mentors de persones refugiades. La setmana passada es van fer les entrevistes amb el psicòleg –que va valorar si tenien capacitat per fer aquest voluntariat d'acompanyament als refugiats– i ara hauran de fer la formació. Tots coincidien que fer de mentors els sembla una bona oportunitat per “posar un gra de sorra en aquesta tragèdia que pateixen moltes persones”, en paraules de Carmen Juan, la instigadora que va convèncer el marit, Joan Cárceles; la filla, l'Aina, i una amiga, Teresa Travieso, d'apuntar-se al projecte.
Tot i que d'entrada expliquen que no tenen experiència en el món del voluntariat, apunten que durant quatre estius van acollir menors del Sàhara. Ho tenen tan assumit que ni tan sols ho compten com a activitat de voluntariat. “Cada estiu eren un més de la família i ja està”, argumenta l'Aina. Han d'entrar a parlar amb el psicòleg i la conversa ens queda a mitges...
Pugen per l'escala Irina Pejó, Anaïs Renté, Carla Andrés i Paula Vallejo. Tenen entre 25 i 28 anys. Aquest grup tot de dones compleix una de les característiques del perfil majoritari dels voluntaris apuntats al pla català d'acollida: del total de 2.477 mentors inscrits a Barcelona, 1.739 són dones. No compleixen, però, el perfil majoritari d'edat: de la dècada del 1990, com elles, n'hi ha 398. La dècada amb més gent és la dels vuitanta (amb 659), seguida de la dels setanta (501). Com a bon exemple de les noies de la seva edat, han fet diverses feines per anar tirant mentre han estudiat, han viscut temporades a l'estranger i, a més de fer colzes per aprovar carreres com farmàcia, mostren la inquietud formant-se en noves disciplines. Pejó i Andrés estudien un postgrau d'artteràpia. I per això s'han decidit a apuntar-se a ser mentores: “Tinc ganes de viure l'experiència. Fer una cosa diferent”, planteja Renté. Totes hi estan d'acord.
El suport d'un educador social
Tot i que encara no és el seu torn per a l'entrevista, s'incorpora a la conversa el coordinador del Comitè per a l'Acollida de les Persones Refugiades, Àngel Miret, que agafa el paper d'introduir-les a què vol dir ser mentores. Reconeix que habitualment no ho fa ell, però és divendres a la tarda i estan una mica desbordats. Els explica que ser mentores voldrà dir “acompanyar” la persona o la família amb la qual se'ls aparelli. La idea és que actuïn totes quatre com a grup perquè sigui més fàcil fer xarxa. A més, tindran sempre el suport d'un educador social, que serà el mateix que els haurà fet la formació prèvia. Li podran plantejar dubtes o demanar consells. Miret subratlla el paper clau que tindran els voluntaris en el pla català d'acollida: han d'acompanyar la persona refugiada perquè aconsegueixi la plena autonomia i això significa formació lingüística, inserció laboral i social. “Seria un error voler arreglar la vida de ningú”, les adverteix. La seva feina serà escoltar-los i acompanyar-los tan bé com puguin. “Haureu de saber mantenir certa distància –insisteix Miret–. Potser us feu amics o no. No cal. Heu d'estar al seu costat, però no en sereu responsables.” La confusió de rols és un dels perills que els tècnics del programa tenen clar que pot ser més un entrebanc que una ajuda. Com passa amb tot voluntariat.
Els que trenquen el perfil són el grup format per tres nois de 23 i 24 anys. Adel Alsalti, Gerard Domènech i Pere Lluís Huguet surten de l'entrevista fent broma i dient que ha estat més complicat atendre els periodistes que no pas les preguntes del psicòleg. “Et planteges com pots ajudar aquestes persones que han de fugir de casa seva i penses que començar de zero és complicat, però col·laborar en aquest programa t'ho posa molt fàcil”, raonen. Miret els anima: “Els mentors creixeran molt, si ho fan bé.”