Suïcidis: una conseqüència

Talment una plaga, tres suïcidis en pocs dies a Girona han trencat la bonança d'una tardor amb temps esplèndid, entre primaveral i estiuenc, que convida a viure i no a morir. És el cas que els desgraciats suïcides eren d'edats inferiors als 25 anys. Han decidit interrompre la seva vida quan just entraven en el millor període d'aquesta. Són les edats dels primers amors, de la consolidació de les amistats, dels estudis i de l'orientació de la vida. És temps de divertir-se i gaudir de la joventut que passa i no torna. Hom queda corprès amb els luctuosos fets i diu: «Quines raons tenen per abandonar una vida, que si bé es comporta amb sort desigual amb les persones, res justifica una decisió semblant.» Es viuen moments difícils i els contratemps econòmics a àmbit mundial ens afecten i exigeixen moderació i canvis de comportament. El moment polític adoba el malviure. Res tornarà a ser el mateix en molts anys. Es prenen mesures laborals i els joves en són les víctimes. Impotents davant del problema, a la pèrdua de la feina segueix la de les il·lusions, dels ànims per lluitar, i la pèrdua de les ganes de viure. També hi ha casos de desamor, de gelosia, de frustració i de depressió. La desocupació i l'oci sovint viatgen junts amb l'alcohol i la droga. La curiositat impertinent porta a la prova i aquesta, per mimetisme, al consum i a l'hàbit amb el difícil camí de retorn.

No és fàcil educar els fills en el respecte als semblants, inculcar-los el civisme, la moderació, l'elecció de les amistats, l'interès per la ciutat i el país, el respecte per la naturalesa, la convivència i la solidaritat. Als pares que volen fer-ho res els ajuda. La televisió, liderant els mitjans, en lloc d'exemplificar imbueix en els joves cervells la violència, el sexe mal entès, la delinqüència i la falta de respecte. El cinema, amb un 80% d'acció i temes violents, és el segon esglaó. La resta de mitjans fan ben poc o res. D'altra banda, els ensenyants han perdut la guerra amb els alumnes. A primària hi ha brots de violència dels alumnes i d'incomprensió i d'irascibilitat dels pares, i a secundària i superior molts joves perden les bones formes adquirides en família. El mimetisme i la por de ser menystinguts pels companys els llança a la pèrdua de respecte per persones i coses i a la barroeria. L'esperit d'independència, la falta de comunicació amb l'entorn, la permissibilitat i la tolerància –totalment errònies– dels pares, l'estructura educativa familiar, pública i privada, vençuda per la inèrcia d'una pèrdua generalitzada de valors i el futur proper incert, porten a decisions extremes. No és el fracàs personal dels joves: és el fracàs d'una societat que ha malversat els principis morals i els hàbits adquirits tradicionalment i ara paga penyora. Els suïcidis de joves són la prova fefaent del fracàs de la família i de la societat: són la conseqüència. Una pena!