Harrison Ford i el senyor Ernest Maragall

Sembla l'inici d'un acudit, o potser es podria parlar del valor que a tots dos se suposa. El primer, davant dels enemics que s'ha anat trobant al llarg de la nissaga. El segon, contra la mare de tots els enemics del món, que per a tot servim: el professorat de l'escola pública de Catalunya.

Quan es parla d'exercir el poder amb pebrots s'obvia que els pebrots i la democràcia solen seguir camins diferents. Ja se li poden posar tots els semàfors verds del món mundial al conseller, el color d'alguns pebrots, ves per on, que no tindrà per això la raó. Tot va començar amb les bases d'una llei necessària, de país, en deien, en què es posava en mans privades la gestió dels centres públics, entre altres aspectes molt criticables, com ja es va fer de diverses maneres. Tres meritoses vagues després –que part de la premsa no n'hagi parlat no vol dir que no hagin succeït– no han fet canviar d'estratègia el conseller, ans al contrari, l'home s'ha animat i els disbarats han anat en augment:

Unes escoles en què els immigrants estarien la mar de bé un any o dos, abans d'integrar-se amb la resta de l'alumnat. I en què han quedat? En un malbaratament de recursos absurd, per innecessari, a Reus i Vic. Les hores extraordinàries del professorat. Més absurdes encara des de qualsevol perspectiva pedagògica. Un altre fracàs.

La creació dels cinc-centseuristes. Retallem plantilles i enviem professorat amb contractes d'un terç de la jornada sencera. Als col·legis de l'Opus, ni tocar-los la subvenció milionària. Fem esquerres, fem país.

Una LEC rebutjada per un 84% –segons enquestes fetes públiques pel mateix departament– del professorat que l'haurà de rebre.

Ordinadors d'una determinada marca amb un determinat programari, i amb un sol editorial (quina casualitat!) que ha arribat a temps a oferir els continguts (sexistes), a un alumnat que n'ha de pagar la meitat. L'única comunitat autònoma de l'Estat espanyol on els alumnes els han hagut de pagar. I el portàtil de casa no era vàlid! Igualment, Catalunya és l'única comunitat autònoma on hi ha sisena hora. I no tenim suficients mestres!

I ara el calendari. Cal racionalitzar-lo. No ens queixem pas pel calendari –ho dic tot esquivant les fuetades dels milions de catalans que diran que no volem treballar, i que sols pensem en les vacances; a França ja ens semblaria bé– i, passi el que passi, treballarem el mateix atès que la LOE així ho estableix. Ens queixem pel resultat (i per les formes): el curs 2010-2011, tenim un primer trimestre de setembre a desembre. Tornem el 7 de gener –heu tombat el dia després de reis! Què revolucionaris que sou!– i a finals de febrer o principis de març, tot just passat el carnestoltes, s'aturen les classes una setmana –què faran les famílies amb els nens si els Ajuntaments i les AMPA no tenen recursos?–. Tornen les classes i, en poc temps, Setmana Santa. Parem deu dies i fins al 22 de juny, això sí, tot el dia. Què vol dir horari intensiu i calor? Si haguéssiu passat la guerra...!

Per tot això, cal fer les oposicions a l'abril: Saben els pares que 500 funcionaris estaran sense fer classe als seus fills durant dos mesos perquè formaran part dels tribunals? La FAPAC no té res a dir-hi? No vull ni pensar si hi haurà suficients mestres per cobrir aquestes baixes. Me n'havia oblidat: Si no hi ha mestres, cap problema, que vinguin els de secundària. No estan preparats per treballar amb nens, però és igual.

Això és política racional, com ara el calendari, i d'esquerres! Per això, un servidor, exvotant del tripartit, no sols no us tornarà a votar sinó que desitja amb força que guanyin els altres. Per fer política de dretes, que la facin els autòctons. Que com a mínim, en ser nomenats directors generals, es treuen l'arracada. Un fet aquest, convindreu amb mi, que és estèticament condemnable. I si no, mireu les pintes del Harrison Ford.