“Després de tants anys, encara no hi entenc res”

Amb 13 anys ja prenia notes sobre el temps que feia, tot i que no tenia cap aparell. Guardo totes les notes a partir dels 15 anys, quan vaig adquirir un termòmetre de màxima i mínima. Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, l’octubre del 1968, vaig anar al servei meteorològic de l’època a mendicar algun aparell i va ser quan vaig poder muntar l’estació, que s’ha anat modernitzant fins a l’actualitat, en què ja enregistra automàticament totes les dades.

Amb 15 anys vaig pensar que el mar havia de tenir una temperatura, però no la vaig trobar escrita enlloc. Als anys seixanta l’Estartit era la fi del món i no hi havia mitjans. Era un poble petit de pescadors, aïllat i amb un turisme incipient. No hi havia ni biblioteca. Se’m va acudir posar un termòmetre a peu de platja i vaig començar a prendre dades de la temperatura. Més endavant vaig agafar un termòmetre de màxima i mínima. Per mirar la temperatura en profunditat un termòmetre normal no serveix, perquè, si el baixes fins als vint metres, quan el reculls i t’arriba a dalt la temperatura ja ha canviat.

D’aquí em ve. Quan tenia quatre o cinc anys no hi havia guarderia, i la meva mare m’enviava a pescar en barca amb ells. Avui dia és relativament fàcil preveure el temps, però llavors, no. Ells pescaven amb tresmall. L’hora en què es pesca habitualment amb aquesta sistema és al vespre o a la matinada. Es deixa la xarxa un dia a la tarda i l’endemà al dematí es recull. No havien de saber el temps que faria en el moment d’anar a calar, sinó preveure el que faria quan l’anessin a recollir l’endemà. I jo sentia com el meu avi i el meu pare comentaven quin seria el millor lloc per calar en funció del temps que preveien. A l’Estartit, les Medes ens fan de refugi. Si el vent venia de tramuntana, el costat sud quedava més o menys arrecerat. I si el vent era de garbí, el costat nord era més adequat. Ells havien de preveure, mirant els núvols i el mar, quin vent podia fer l’endemà per triar el millor lloc per deixar la xarxa.

Per exemple, que quan a l’Albera es forma un núvol que en diuen barda vol dir que bufarà tramuntana. O que hi ha uns nuvolets, les saioles, que es formen a l’hivern quan hi ha inversió tèrmica. Mirant aquests núvols el meu avi i el meu pare sabien quin vent faria quan a mig matí desaparegués la inversió tèrmica.

A partir del 1973. Un dia que vaig anar al Servei Meteorològic a Barcelona els vaig deixar una gràfica sobre temperatures a peu de platja. El doctor Antoni Ballester, de l’Institut de Ciències del Mar, el va veure i va preguntar d’on sortia. Es va posar en contacte amb mi i li vaig explicar com feia les mesures, que eren molt rudimentàries. Em va citar a l’institut i em va deixar un termòmetre analògic muntat en una sonda. M’ho vaig endur d’estranquis, oficialment no es va moure del magatzem. El 1974 és el primer any que tinc amb dades senceres. Vaig començar fent unes 40 o 50 observacions a l’any i ara en faig cap a un centenar, més o menys un parell per setmana.

Els primers mesos anava una mica despistat i no em podia imaginar que gairebé 50 anys després encara continuaria. El més probable seria que me n’hagués cansat. Vaig provar diferents punts i vaig veure que la capa superficial a l’estiu s’escalfa, però que a partir d’una certa fondària la temperatura és pràcticament la mateixa que la de l’hivern. A 100 metres és de 13,5 o 14 graus tot l’any, però a dalt sí que s’escalfa. Vaig trobar interessant que aquest gruix de la capa de dalt, fins a uns 30 o 50 metres, fos tan variable. Al final vaig trobar un punt de 90 metres de fondària una milla enfora de la Meda. Al cap d’un any em pensava que ho sabia tot, però després em vaig adonar que res es repetia exactament igual. Això va fer que no plegués. I a hores d’ara, després de tants anys, encara no hi entenc res.

Tant és així que vaig pensar si això podia passar a tot arreu. La manera de saber-ho era anar a un laboratori natural: l’estany de Banyoles. I el 1976 m’hi presento amb els mateixos aparells. El primer dia em vaig fer un fart de voltar fins que vaig detectar el punt amb més fondària. Allà vaig detectar una capa de 10 metres més temperada. Entre els 10 i 20 metres hi havia una altra temperatura i entre els 20 i la capa de llot de sota, una altra. Vaig veure que els nivells de les diferents capes eren molt constants durant tot l’estiu. En canvi al mar això no passava. Ara sé que és per diversos motius. Per exemple, pels grans corrents marins, però també pels locals. Quan a l’estiu hi ha tramuntana i dura uns dies, es crea un corrent marí que no va de nord a sud, com seria d’esperar, sinó que, per l’efecte de Coriolis, es desvia cap a la dreta respecte de la direcció del vent. Quan fa tramuntana ve un corrent de mar cap a la costa, i quan arriba a la costa no pot avançar més i fa augmentar el gruix d’aigua temperada, de manera que a una fondària de 50 metres hi ha una temperatura molt semblant a la de la superfície. En canvi, en situacions de garbí passa al revés, el corrent que es crea també es desvia cap a la dreta respecte de la direcció del vent i va de la costa cap enfora, arracona l’aigua temperada i l’aigua freda de sota es veu obligada a pujar per substituir l’aigua que ha marxat. En conseqüència, a 10 metres de fondària ja es troba aigua freda com la de l’hivern. Fa uns anys això va passar a Platja d’Aro al mes d’agost. El garbí va fer pujar aquesta aigua freda fins a la superfície. La gent es banyava amb vents de garbí, que són calents, però trobava aquella aigua fredíssima. Els diaris en van parlar i tot.

A Catalunya hi ha moltes dades de pluja perquè hi ha molts pluviòmetres. Si només n’hi hagués un, tindria molt més valor que un termòmetre de mar. Però tenim moltes dades de pluja i poques del mar. Amb el canvi climàtic, les poques que hi ha adquireixen més valor perquè ens ajuden una mica a entendre què està passant. Per a la biologia marina són útils perquè ajuden a complementar la feina dels estudiosos sobre, per exemple, els hàbitats de la flora i la fauna marina.

En superfície, la temperatura és un grau més alta que fa 50 anys. A 80 metres, que és la màxima fondària que tinc estudiada, és de mig grau llarg. Sort n’hi ha del mar, que absorbeix aquesta calor. Si no hi hagués els mars, la terra seria inhabitable perquè la temperatura pujaria massa. Al mar s’escalfa l’aigua de la superfície i amb els corrents aquesta calor es va transportant cap a nivells inferiors, el mar va pujant centèsimes de grau i fa de filtre de la calor atmosfèrica.

Les zones continentals s’escalfaran en més proporció que no pas les zones oceàniques. I això pot fer que les situacions de vent canviïn. I si canvien els vents també poden canviar la pluviometria i els corrents oceànics marins. I podria passar que d’aquí a uns quants anys hi hagués canvis importants. I que no necessàriament tota la Terra s’escalfi, sinó que vagi per zones. Pot haver-hi grans emigracions humanes. Els fenòmens més extrems segurament aniran en augment perquè quan la temperatura ambient és més alta, l’aire pot contenir més vapor d’aigua, de manera que les tempestes poden tenir més contingut d’aigua.

Això passa per diversos motius. D’entrada, perquè les glaceres es fonen a velocitats més grans del que tocaria. A més, l’aigua és un líquid que es dilata quan puja la temperatura. La suma de les dues coses fa que el nivell del mar estigui pujant. Aquí ha pujat entre 10 i 11 centímetres des de principis dels noranta. És a dir, entre 3 i 4 mil·límetres l’any.

Des del 1993 calculo, amb un sistema trigonomètric, el posicionament de la línia de platja en un centenar de punts llargs, des de la platja d’Illa Roja fins a l’Estartit. Aquesta línia ha reculat una mitjana de 60 centímetres cada any, és a dir, un total de 20 metres de mitjana. Visualment enganya, perquè en alguns llocs la platja ha avançat, i a vegades un any recula d’un lloc i un altre any, d’un altre. Però la costa està reculant. El nivell del mar hi té a veure, però també la pràctica de remenar la sorra de la platja amb les màquines per netejar-la, que fa que la sorra més fina pugi cap a la superfície. I quan fa vent, se l’endú. Un altre problema que tenim són els pantans, que eviten que arribin els sediments a la Gola del Ter.

Segurament hi té a veure el fet que amb una temperatura més alta, la capacitat de l’atmosfera de carregar-se amb vapor d’aigua és més gran i, per tant, quan es formen núvols estan molt més carregats. El que va ser excepcional d’aquell episodi van ser les pluges fortes que hi va haver a la capçalera del Ter un mes sec com el gener. En un any normal, allò hauria estat neu, però va ser aigua que va baixar de dret. Si la temperatura hagués estat més freda s’hauria quedat a terra i s’hagués anat fonent de mica en mica.

D’entrada me’n va fer adonar gent que en començava a parlar, no ho vaig veure per mi mateix. Però després vaig repassar les dades i vaig veure que sí. Fa 20 o 25 anys no era tan evident. Pensava que podia tractar-se d’una variació natural. Però no, ara no hi ha cap dubte del canvi climàtic, que no és natural sinó provocat.

Van veure que les dades dels seus satèl·lits coincidien amb les meves observacions, i això els permet fer una extrapolació i pensar que funcionen a nivell mundial. Ho van saber gràcies a un treball del doctor Jordi Salat i els seus col·laboradors en el qual s’explicava aquesta equivalència entre les meves dades i les dels satèl·lits. Va sortir publicat en una revista i la NASA en va tenir coneixement. Ens va enviar una carta d’agraïment a Jordi Salat i a mi per aquesta feina. Van quedar tranquils perquè van veure que les seves mesures coincidien amb les preses in situ.

A nivell científic la temperatura de l’aigua sempre s’ha estudiat, no per efectes climàtics sinó com a complement de dades biològiques en estudis, per exemple, d’hàbitats de flora i fauna. En les campanyes per fer aquests estudis es prenen dades, però quan s’acaben ja no se’n prenen més. Tenim molts serveis de meteorologia atmosfèrica que de manera constant recullen dades, però amb el mar això no passa. No tenim dades perquè no és el mateix tenir un pluviòmetre a casa que sortir amb barca regularment fins al mateix punt un parell de cops per setmana, amb uns aparells que no són habituals i que són cars. He tingut sort que diverses institucions m’han ajudat amb les despeses de gasoil i de manteniment de la barca. O que m’han deixat els aparells a canvi que jo faci les observacions i els passi les dades.

I tant, el mar es va bellugar uns 40 centímetres, però no és que pugés. Va ser una oscil·lació de 40 centímetres, que és un fenomen que de manera natural també passa. Però com que estàvem en una situació de calma i d’altes pressions, és atribuïble a l’erupció amb tota seguretat. Hi ha un precedent. Fa 15 o 20 anys hi va haver un terratrèmol al nord d’Algèria que va produir una mena de tsunami que aquí va arribar en forma d’oscil·lacions de fins a 90 centímetres.

Que ens haurem d’anar adaptant al que vingui. Per més que desapareguin els combustibles fòssils, que ja costarà, el CO2 que ja hi ha quedarà voleiant i costarà de treure’l. A més, potser un dia tots els cotxes seran elèctrics, però després potser no podrem pagar l’electricitat, que no és de franc i cada cop és més cara. I si fem electricitat cremant petroli tampoc no solucionem res. I si s’ha de fer amb energia neta, com tindrem capacitat de fer anar tots els cotxes? I els avions, podran funcionar amb energia solar i bateria? Ens haurem d’anar adaptant, però les costes, sobretot les baixes, s’aniran erosionant. La gent dels països que estan en illes baixes del Pacífic, l’Índic o el Carib haurà de marxar de casa seva. El que no podrem evitar és que els fenòmens cada vegada siguin més extrems per efecte de l’augment de temperatura.