Xavier Amores és el director del clúster de l’aigua de Catalunya (el Catalan Water Partnership, CWP) des de fa una dècada. Aquesta associació, amb una desena d’empleats, aplega 118 socis i ha estat el segon clúster català amb més projectes europeus en el període 2014-2020. El CWP, a més, ha estat designat un dels tres finalistes entre el miler de clústers europeus al premi a clúster europeu de l’any. Personal de l’entitat es desplaça sovint per estar a l’avantguarda, incloent-hi a una fira bianual a Singapur, un dels països més avançats. Amores diu que Catalunya és una referència tecnològica, sigui de gestors públics o privats.
Què és el CWP?
A la gent li expliquem que és el clúster de l’aigua de Catalunya. El clúster de l’aigua és una entitat que representa empreses, universitats, centres d’investigació, administracions que treballen en l’àmbit de l’ús sostenible de l’aigua. I sota la perspectiva de l’ús sostenible de l’aigua hi ha les empreses distribuïdores, totes les empreses que poden proveir de tecnologia, totes les empreses de fabricació, consultories, laboratoris... i també, molt important, els centres d’investigació i les administracions i les empreses públiques de l’aigua. Hi ha representada tota la cadena de valor.
En un article a la ‘Revista Tècnica de Medi Ambient’ (Retema), que ha penjat en el seu compte de Twitter (@xamores), parla de la innovació com un producte que paga un client per ser més eficient operativament parlant o bé com un element que fa més competitiva una organització? Què és, doncs, la innovació i per què s’ha d’innovar?
Estem en un món on hi ha una gran competitivitat, i ho veiem en clau geopolítica. Hi ha una gran tensió política però també tecnològica arreu del món. La batalla que hi ha entre els Estats Units i la Xina amb la Unió Europea al mig per les tecnologies de futur, des de l’escala més macro fins a l’escala més micro. L’empresa, per diferenciar-se dels competidors, per poder oferir quelcom millor als seus clients, ha de fer coses noves. Coses noves que tinguin valor per a aquells que estan disposats a pagar-les i, per tant, en aquesta perspectiva sovint hi ha hagut la lectura que la recerca ens acaba conduint cap a la innovació; és a dir, la recerca que es fa a les universitats, en els centres d’investigació, tot això, ens condueix cap a la innovació. Està més que demostrat que la recerca està distribuïda globalment, està repartida pel món. L’important és com localment la convertim en innovació, com ho convertim en un avantatge per a una empresa, per a un territori, per a una ciutat, per poder, en general, progressar, ser millor, tenir externalitats positives; això representa millor ocupació, i un impacte en el progrés econòmic. Està més que estudiat que la innovació i la recerca tenen impactes positius en el progrés dels països i en les empreses que hi inverteixen.
En el mateix article parla de la hibridació sectorial, és a dir, que un clúster com el de l’aigua treballi amb altres sectors. Feia referència també a casos extrems d’èxit com ara el de Singapur, que ha invertit en recerca i desenvolupament (R+D) 300 milions en quinze anys.
Hi ha dues parts en la pregunta. Una, que és molt important, és la de la hibridació sectorial. I es pot pensar: i el sector de l’aigua què té a veure amb els altres sectors? Pensem en qualsevol sector de la nostra economia, des del turisme, la indústria, el sector alimentari..., més enllà del nostre dia a dia i el temps d’oci. L’aigua hi té un paper fonamental, i ho estem veient ara en temps de sequera. L’escassedat del recurs fa que al final aquest sigui un recurs valuós i, per tant, una major eficiència del seu ús és un avantatge de costos per a molts sectors, però de vegades pot ser un element diferencial, tenir-ne o no tenir-ne, perquè aquell sector pugui ser competitiu o no. Per tant, en el clúster una de les coses que hem volgut fer ha estat col·laborar amb moltíssims sectors per intentar ajudar perquè puguin ser més eficients. Això ajuda les nostres empreses perquè puguin oferir solucions, la nostra recerca està enfocada a aconseguir solucions de mercat, reals, que tinguin impacte en l’economia, però també ajuda els sectors a ser més competitius. I l’exemple de Singapur és un dels que poso perquè és un dels països que tenen més escassedat hídrica, però a la vegada és un dels que més han invertit els últims anys en la dessalinització, en la reutilització de l’aigua i, sobretot, en moltíssima tecnologia i R+D (recerca i desenvolupament) [...].
El CWP participa en el projecte europeu Life Wat’savereuse. És un dels nou socis i un dels propòsits és reduir un mínim del 10% el consum mitjà del turista durant la seva estada a l’hotel, al càmping o altres tipus d’establiments. Què és?
És un projecte europeu Life, que coordina l’Euroregió [Pirineus-Mediterrània] i de Catalunya hi participem nosaltres, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i l’Eurecat. I el que intentem fer no és desenvolupar tecnologia nova sinó precisament acostar aquesta tecnologia que ja existeix en el sector turístic a les ciutats que són essencialment turístiques. Aquí a les comarques gironines en tenim un excel·lent exemple, que és el Consorci de la Costa Brava, que va ser el primer a reutilitzar l’aigua, incloent-hi la doble xarxa a molts llocs; va ser una entitat pionera en un ús eficient de l’aigua. I treballar amb el sector privat, el sector públic i el sector turístic per poder fer aquesta difusió de les tecnologies, utilitzar les millors pràctiques existents, perquè puguin fer plans eficients de l’aigua [...].
Segons dades del projecte Wat’savereuse, un visitant a Europa gasta 300 litres al dia i un resident la meitat, uns 150. Per què el turista gasta el doble?
Això és molt interessant. Vam fer enquestes als turistes. Quan preguntes al turista, el turista és molt conscient que la sostenibilitat és molt important a casa seva. Però què succeeix? També ens passa a nosaltres, quan estem de vacances. Ens relaxem. I fins i tot es va fer una campanya a les Illes Balears, que també participen en aquest projecte. En els aeroports passaven una maleta que comparava el volum d’aigua que plovia en el país d’on venia aquell vol i el que hi havia a les Illes Balears. La gent de Manchester al·lucinava quan veia que en aquella illa estava plovent deu vegades menys o que la disponibilitat d’aigua era molt menor. Dic Manchester, però podria dir qualsevol ciutat europea o del nord, o de la resta d’Espanya, com Santiago de Compostel·la. El turista no és prou conscient que està en una zona d’estrès hídric. La zona de la Mediterrània és una zona d’estrès hídric. Les previsions dels propers vint anys, malauradament, van a pitjor. La desertització creixerà. Tenim una sèrie de factors negatius contra els quals podem lluitar. L’hem de sensibilitzar i no intentar culpabilitzar [...].
Quines coses concretes aporta aquest projecte europeu?
Una de les coses més importants és aquesta part d’estudi, de caracterització. Hi ha moltes informacions entorn del consum d’aigua. Quin consum d’aigua té el sector turístic? En la majoria de municipis estaria inclòs en el que és el consum d’aigua domèstica.
Per tant, no hi ha un càlcul exacte?
En un hotel que és a la ciutat de Girona ens podria costar saber quin consum d’aigua té. A mesura que anem digitalitzant tota la xarxa de l’aigua –cosa que és molt interessant...–, a banda d’identificar fuites i que sigui més eficient, també podrem fer controls molt més acurats sobre l’impacte de l’aigua en els sectors. El que li passa al turista també ens passa a nosaltres. Nosaltres tenim una certa miopia entorn de la problemàtica de l’aigua. Ara en parlem molt perquè hi ha problemes de sequera. Però en el dia a dia la gent considera que l’aigua no és un problema: engegues l’aixeta i en surt. No és conscient que hi ha un munt de masses d’aigua subterrània que estan contaminades per nitrats. No són conscients que els períodes de sequera i les inundacions i els fenòmens extrems augmentaran en els propers anys [...]. Què succeeix amb la dessalinització? Al llarg de l’any està infrautilitzada [les plantes dessalinitzadores] perquè si podem utilitzar una aigua més barata, quin és l’usuari que la farà servir.
És massa costosa, la dessalinització?
Imaginem la situació d’algú que té un pou i que l’únic que ha de fer és bombar per obtenir aquella aigua. I contra això, li diem que podria fer servir una aigua dessalinitzada, que té un cost energètic, de procés i de tecnologia, molt més important. Un usuari individual sempre prendrà la decisió que és més beneficiosa per a nosaltres. Com a gestors del recurs, el que hem d’intentar és que cada vegada hi hagi més demanda d’aquesta aigua dessalinitzada i d’aquesta aigua reutilitzada. Dels 650 hectòmetres cúbics que depurem a Catalunya cada any, menys d’un 10% es reutilitza i cal dir que l’ACA ha anat incrementant i ajudant que es reutilitzi més l’aigua. I això vol dir que cada any hi ha un munt d’aigua que surt de les depuradores, que té uns tractaments sovint terciaris, que permeten que surti una aigua de molta qualitat, que pot ser utilitzada i que va al mar. De vegades, va als rius i a una potabilitzadora d’una altra ciutat. És una reutilització indirecta no planificada. I hauríem de tendir cap als casos de Singapur, cap a una reutilització de l’aigua planificada. Per mi, el cas paradigmàtic és el del Consorci de la Costa Brava, que ha fet molt bona feina en alguns municipis; a Tarragona el polígon industrial de la indústria química fa molts anys que reutilitza l’aigua de la depuradora, i li pot donar la qualitat que necessita i no està fent servir l’aigua de beure. A Múrcia estan reutilitzant el 90% per a ús de regadiu. Què passa aquí? No hi ha una barrera tecnològica, hi pot haver una barrera de preu, una barrera social.
Com treballa el clúster en un context en què les reserves dels pantans estan per sota del 50%?
La dessalinització ha ajudat a mitigar-ho. No entrem en les polítiques de gestió, pensem des de la tecnologia, des de la recerca que va a mercat. Des dels projectes que ja s’ha demostrat que funcionen, és el moment de fer-los funcionar. És el que deia abans de la reutilització. [...] Singapur, de cinc milions d’habitants, ha fet inversions en dessalinització, inversions superpotents en reutilització, normatives que faciliten la reutilització, certificacions d’electrodomèstics en consum d’aigua. Des del clúster, des de la tecnologia i innovació hem de pensar com acostar-la a la ciutadania. Hi ha casos com el de l’Ajuntament de Sant Cugat, que va impulsar que els edificis nous tinguessin una doble xarxa d’aigües grises.
Les aigües grises què són?
L’aigua quan ens rentem les mans, és l’aigua que surt. En canvi, l’aigua que va al lavabo és una aigua residual. Quan vas a una indústria per ajudar-los, que no tinguin separada l’aigua pot dificultar les coses. De vegades, una petita inversió per separar permet que una aigua es torni a reutilitzar en part dels processos.
Aquesta aigua grisa?
En el cas de les indústries, una aigua que ha servit per refrigerar i pot tenir una segona vida. Crec que en el futur viurem dels residus. No sé si és gaire glamurós. Tenim la idea que un residu és negatiu i un recurs és positiu, però els recursos del futur seran els residus. El biogàs que generaven les depuradores fa uns anys era un residu i ara és un recurs valuós perquè generem energia [...]. Aquesta idea de l’economia circular de reconvertir un residu en recurs, potser en un país nòrdic que tenen molta aigua, no..., però fixa’t, hem viscut sequeres no només al Mediterrani, sinó als Estats Units, on hi ha grans tempestes en dècades o en pocs anys de diferència.
Parlava abans del clúster i dels agents que en formen part. Tots treballen per fer un ús més sostenible de l’aigua? És un objectiu compartit per tots els agents del clúster?
Pensem que dels interessos individuals de cadascun dels actors, en l’àmbit de la recerca, en l’àmbit empresarial, en l’àmbit públic, hi ha una sèrie d’objectius col·lectius. Un seria el de la millora tecnològica, la innovació, la recerca, la millora competitiva de les empreses que participen en el sector. Nosaltres ajudem moltíssim petites i mitjanes empreses a internacionalitzar-se, quelcom que per a una empresa gran és molt fàcil, o que per a una administració pública no és rellevant. Per a una altra empresa això pot fer que sobrevisqui o no... Les start-ups, els emprenedors, totes les entitats poden tenir interessos diferents, però juguem en la lliga d’allò que els uneix: sostenibilitat, innovació, economia circular, transformació digital. Solen ser temes comuns, sigui quina sigui la participació en la cadena de valor.
El turisme representa un 15% del PIB a l’Estat. No sé si és un sector que fa un ús sostenible de l’aigua?
El gran ús de l’aigua, tant a Catalunya com a la resta del món, es fa en l’agricultura. Els usos prioritaris, però, són el consum humà. A tot arreu, la prioritat és donar aigua a les persones. Entre els sectors que consumeixen més aigua, hi ha un ventall ampli i hi ha usos diferents. Què succeeix a Catalunya? El sector turístic, potser per percentatge, no representa un consum gran d’aigua segons el producte interior brut (PIB). Contribueix de forma molt potent a l’economia del país, però concentra el seu consum d’aigua en els mesos que en tenim menys, que solen ser a l’estiu. I una de les coses que vam veure clarament des del clúster fa uns anys és que teníem moltes potencialitats en l’àmbit de l’aigua i que un sector era el turístic, que era consumidor clar de l’aigua. Aquí es van generar una sèrie de col·laboracions. Com molt bé deies, les instal·lacions turístiques poden tenir consums d’aigua molt diferents. De vegades, explico un cas que és molt proper, que és el de l’hotel Samba de Lloret de Mar, relativament gran, que té un munt de certificacions ambientals i que té un consum d’aigua, quan el comparem amb altres hotels similars, de les mateixes estrelles i de les mateixes característiques, que pot arribar a ser un terç [menys]. Com ho fan? Reutilitzant aigua, utilitzant les tècniques més eficients, separant les aigües grises de les aigües residuals.
És reconeguda Catalunya en el sector?
De vegades en el nostre sector potser no ens hem explicat prou, però és reconegut internacionalment com un sector potent tecnològicament, avançat. Un dels països del món que més reutilitzen aigua, una de les empreses més importants, que té un dels investigadors de més relleu aquí en aquest edifici, a l’ICRA.
Em pot dir algun nom?
En Damià Barceló, el director de l’ICRA, és un dels investigadors més referencials, però a mi m’agrada explicar que hi ha poquíssims clústers a Catalunya o a Espanya que tinguin tants centres de recerca i universitats que tenen àrees d’investigació en l’aigua. A la UdG, a la UB, a l’Autònoma (UAB), a la UPC, a l’IRTA, que es dedica a temes de regadiu, a l’Eurecat, al Centre Tecnològic... La quantitat de centres d’investigació explica aquesta excel·lència tecnològica a Catalunya.
Vostè és professor associat de la UdG i director del màster amb títol propi més antic, el màster en direcció i gestió d’empreses, l’MBA, que ja té 38 anys. Què ha significat aquest màster?
Des de fa molts anys he treballat sempre en el món de l’empresa, tant en el món de la consultoria com a director del CWP, però també he tingut aquesta perspectiva acadèmica, de la Universitat, de ser professor. Aquest és un màster que es crea a petició dels empresaris per la necessitat de tenir coneixements de direcció a les comarques gironines. Llavors sota aquesta idea és un màster que ha seguit aquesta directriu d’intentar formar els directius, els càrrecs intermedis, els professionals de les comarques gironines en tot el que té a veure amb la direcció: estratègia, internacionalització, màrqueting, operacions, finances, gestió de talent. El que s’espera d’un directiu, però actualitzant-ho, com ara l’àmbit digital. Penso que la tecnologia és el gran vector de canvi dels últims temps.
Entre el 2011 i el 2015 vostè va ser regidor del PSC a l’oposició a l’Ajuntament de Girona. Quin record té d’aquella experiència?
Un cop passes per l’administració pública –també vaig estar al Departament d’Economia molt a prop del conseller [Antoni] Castells durant tres anys, abans d’entrar de regidor–, quan t’impliques en la gestió política, tant des del punt de vista tècnic com des del punt de vista de polític, també veus la ciutat o el país d’una manera diferent. Tinc molta més empatia amb els que hi són ara [somriu]. Vaig començar en el grup del PSC i vaig acabar en el grup mixt. Dels set regidors, sis vam marxar al grup mixt. Jo vaig acabar marxant del PSC perquè no estava d’acord amb com s’estava gestionant el tema nacional. Era dels que pensaven que calia facilitar un referèndum i que després es pogués votar el que es considerés oportú. Recordo un període complex, un moment complex, però penso que m’ha aportat moltíssim. Vam donar suport a un parell de pressupostos [amb Carles Puigdemont d’alcalde]. En una ciutat hi ha més punts en què els grups polítics s’haurien de trobar que no pas discutir, tot i que hi pot haver models diferents. El món de la política és totalment diferent del món de l’empresa. Els processos a l’administració són molt complicats.