Alerta, cabirols

Augment exponencial

A la demarcació gironina, es van contenint amb les batudes de caça que s’autoritzen, però és evident que cal estar alerta: si el 2011 es van caçar uns 500 exemplars, el 2021 ja en van ser més de 2.200. A agricultors i ramaders els preocupa aquest augment i adverteixen que no es pot abaixar la guàrdia perquè no acabi passant com amb els senglars, una veritable plaga que causa grans afectacions. També els neguiteja que una espècie pugui acabar substituint l’altra. “Si s’aconsegueix rebaixar la quantitat de senglars, és possible que els cabirols ocupin el seu lloc. És el que sempre passa a la natura”, explica el coordinador territorial del sindicat Unió de Pagesos a Girona, Narcís Poch.

“Com que n’hi ha a tot arreu i cada dia n’hi ha més, produeixen més danys. També s’ha de dir que en altres parts de Catalunya estan pitjor, però aquí ja hi ha zones que fa anys que estan afectades, com ara l’entorn del parc natural de la Garrotxa. Allà, els conreus de la mongeta de Santa Pau fa temps que tenen molts problemes. I també hi ha cabirols en zones de pastura. Altres cultius on van a menjar són les vinyes, i ja hi ha hagut algunes destrosses a l’Alt Empordà”, hi afegeix.

De tota manera, tot i que els cabirols poden arribar a fer molt de mal, encara són un problema menor comparat amb el que passa amb els senglars (la temporada de caça 2020/2021, se’n van caçar prop de 20.000 a la demarcació). “Els caçadors hi estan a sobre. Encara no tenim una sobrepoblació, però no s’han de deixar de fer batudes”, insisteix Poch, que posa com a exemple que, en algunes carreteres de muntanya dels Pirineus lleidatans, ja hi ha més accidents per culpa de cabirols que de senglars.

El Departament ja fa anys que treballa a la zona de la Garrotxa per intentar controlar els danys als conreus dels fesols de Santa Pau. “De moment, tenim la problemàtica molt acotada. Hem de pensar que la producció d’aquests fesols és bàsicament dins del parc natural, que és un espai on els cabirols es troben bé. Per això treballem conjuntament amb els caçadors i els responsables del parc per planificar l’activitat cinegètica”, explica Sánchez. Així, s’ha plantejat fer aguaits nocturns itinerants amb els caçadors locals, una mesura excepcional que s’afegiria als permisos que es concedeixen per caçar en els períodes habilitats.

“Ara, i fins al mes de març, només podem caçar femelles. Des de principis d’abril i fins a l’agost, es poden caçar els mascles per aguait o per acostament [no es poden fer batudes]. I des del primer diumenge de setembre fins a l’últim de novembre, es poden caçar tant els mascles com les femelles. D’aquesta manera, es fa una mena de selecció natural”, explica Josep Blanquera, president de la Federació de Caça de Girona. Els cabirols són una peça de caça major i, per tant, per poder-los abatre cal una autorització del Departament d’Acció Climàtica.

Traçabilitat

Els caçadors reben una sèrie de precintes (unes etiquetes que s’han de col·locar a l’animal mort) per poder fer un seguiment de cada peça i garantir-ne la traçabilitat. “Si no tens aquests precintes, et podem multar amb quantitats importants”, hi afegeix Blanquera. Els permisos calen per a tots dos sexes, però els precintes concrets només s’utilitzen amb els mascles i no hi sol haver restriccions per demanar-ne els que calgui. “I tant en mascles com en femelles, hem de trucar al Departament per explicar on s’ha caçat l’animal, quin dia i a quina hora”, hi afegeix Blanquera.

La carn de cabirol és força apreciada –i més cara que la de senglar–, però alguns dels mascles es cacen, sobretot, com a trofeus, per les banyes, que tenen tres puntes i que renoven cada any (la muda comença a la tardor i a la primavera ja han tornat a créixer). Durant el zel, al juliol i a l’agost, els mascles competeixen pel territori i les lluites amb les banyes són aferrissades, fins al punt que es poden provocar ferides mortals.

“Quan arriba l’època en què els mascles es baten, el que perd ha de marxa fora del territori per buscar menjar. Si cal, són capaços de recórrer grans extensions, i si no troben aliment als boscos, van cap a les pastures, on poden entrar en contacte amb animals de la ramaderia extensiva, com ara vaques, cavalls, xais, cabres... Llavors, hi ha el risc que els transmetin malalties”, assegura Narcís Poch. A les zones boscoses, que és on se senten més segurs, mengen fulles d’arbustos i arbres baixos, així com herba, gemmes, fruits, escorces, líquens i bolets. “El brot tendre de la vinya, a la primavera, els agrada molt. En el moment que la vinya fa la primera brotada i surten les primeres fulletes, els cabirols se les mengen i poden acabar ofegant-les. Potser no acaben de matar la vinya, però un parell de collites sí que es poden perdre”, hi afegeix Poch.

Per poder fer front a aquest problema creixent és indispensable disposar de dades fiables pel que fa a la quantitat i distribució, i els cabirols són animals tan esquius –són sobretot crespusculars i es passen el dia amagats– que resulta complicat. “S’han de fer censos amb base científica, que és el que estem començant a fer. Fins ara, ens basem en les observacions, que poden tenir un biaix, tot i que ens donen una idea d’on som”, explica Elisabet Sánchez. La responsable de la Generalitat hi afegeix que, al final, no es tracta tant de la quantitat d’animals, sinó dels efectes que poden tenir.

“A banda que n’hi ha més, també es mouen més. Abans, estaven més acotats en zones boscoses on no se’ls veia tant. Ara, amb la sequera, s’han de moure buscant menjar. També ens està passant amb altres espècies que no són cinegètiques. Hem de ser conscients que tenim un canvi climàtic a sobre que no només provoca que faci més calor i que plogui menys, sinó que té un gran impacte ambiental. Per a les espècies animals i vegetals també suposa un canvi i genera desplaçaments. En el cas del cabriols, si hi ha sequera als boscos, baixen cap a conreus i on hi hagi més aigua, gespa, parterres... Això ho fan tots els animals. Van on hi ha els recursos”, insisteix.

Gestació diferida

Una de les peculiaritats dels cabirols, que no s’ha detectat en cap altre cèrvid i que només està comprovada en un centenar d’espècies de mamífers, és la capacitat de les femelles de frenar la gestació. Com hem dit, el zel es produeix a l’estiu, però les femelles no pareixen fins a la primavera següent, en unes gestacions d’aproximadament 10 mesos. Es tracta d’un període molt llarg per a un animal de la seva mida, i se n’ha pogut comprovar el motiu: després de la fecundació, els embrions (solen ser dues cries) queden latents i no s’acaben d’implantar fins que la femella està en prou bones condicions i disposa de prou aliment. Això és garantia de supervivència i podria ser l’explicació del seu creixement exponencial, a banda del fet de no tenir cap depredador natural.

“La progressió d’aquesta espècie és molt evident i hem d’intentar que no ens provoqui més distorsions del compte, treballant amb les eines que tenim. No hem d’arribar al nivell del que ha passat amb el senglar”, manté Sánchez, que, de tota manera, no creu que els cabirols puguin arribar a desplaçar els porcs salvatges si s’aconsegueix contenir-los. “El senglar és un animal capaç de menjar-s’ho absolutament tot. Ho hem vist amb la seva evolució. Fa uns anys, triava més, però, al final, quan es té gana hi val tot. El cabirol és un animal molt diferent, molt més selectiu amb el que menja. Ara bé, si ara ja hi ha conreus afectats per la seva presència, hem de fer feina perquè no augmenti”, conclou.

A banda de les afectacions en l’activitat agrícola i ramadera, els cabirols també poden provocar danys en accidents a les carreteres. De fet, el senyal de trànsit alertant del perill de fauna salvatge més utilitzat és el que inclou la silueta del cabirol saltant. Però, precisament pel fet que són lleugers i salten, els accidents que provoquen no solen ser tan greus com els dels seglars. L’any passat, dels 1.085 sinistres registrats pels Mossos d’Esquadra a la demarcació de Girona, 987 van ser per senglars i 82 per cabirols.