La transició energètica
Les energies renovables, a foc lent
L’estadística i el col·lectiu Renovem-nos alerten que el desplegament de l’eòlica i la fotovoltaica a Catalunya avancen a poc a poc, enmig de l’oposició al territori
La directora d’Energia, Assumpta Farran, defensa el model català, més descentralitzat i encara “compassat” amb la demanda real
El desplegament de les energies renovables a Catalunya avança de manera tranquil·la. Pot semblar que massa, si ens limitem a repassar les estadístiques que situen el Principat a la cua de la Unió Europea i el deixen malparat en la comparació amb l’Estat espanyol. El 2021, el conjunt de les energies hidràulica, eòlica i fotovoltaica va assolir nivells de generació del 46,7% de la demanda real estatal, però la mateixa estadística traslladada a les 42 comarques catalanes davallava fins al 17,5% dels consums.
Malgrat això, la directora d’Energia de la Generalitat, Assumpta Farran, defensa que és un ritme “compassat entre l’evolució de l’oferta, el creixement de la demanda real i la capacitat de transport de les xarxes existents”, i amb aspectes diferenciats respecte a la resta de l’Estat. Si es deixa de banda l’energia hidràulica que centralitzen els embassaments i en el pitjor moment de la sequera ara mateix aporta poc; cal posar el focus només en les noves instal·lacions d’eòlica i de generació solar. I, en aquest sentit, Farran destaca que l’any passat es van autoritzar 300 MW de potència instal·lada en sostres fotovoltaics de naus industrials i habitatges, majoritàriament de petita iniciativa privada, una xifra que iguala el nivell de potència de l’eòlica i fotovoltaica instal·lada el 2010, que des d’aleshores –especialment la instal·lació de plaques solars– van quedar estroncades per la crisi i l’anomenat “impost al sol” imposat pel govern espanyol del PP el 2015.
Per la directora d’Energia, la proliferació de plaques solars de proximitat és un model que té el valor afegit que es genera a prop de la demanda, “sense pèrdues, amb més eficiència i de manera més democràtica”. I hi afegeix els 110 MW autoritzats per a 41 projectes més, la major part dels quals injectant l’electricitat neta directament a la xarxa de distribució de mitjana tensió, mentre s’esperen i reclamen reforços en la de transport, d’alta i molt alta tensió.
Afrontar el canvi de model del mapa elèctric és ficar-se en un vesper, amb una xarxa que pivota sobre els grans centres de producció tradicionals, com ara les nuclears tarragonines o les hidroelèctriques dels embassaments, ara a més en hores baixes per la sequera. Però en el mapa també hi ha les zones on en les darreres dècades s’ha implantat l’eòlica, com ara al Priorat i la Ribera d’Ebre, que rebutgen que s’hi intensifiqui una càrrega paisatgística suportada en les darreres dècades i que ara es trasllada cap a la Catalunya Central, a la Segarra, l’Anoia o la Conca de Barberà. A l’altre extrem septentrional, l’Empordà s’obre camí amb el vistiplau del govern català al parc Galatea –l’embrió d’un projecte de nou turbines a l’entorn de la Jonquera que podria facilitar la instal·lació d’altres parcs a l’Albera– mentre el govern espanyol inclou en els plans marítims la zona LEBA-2 d’eòlica marina, davant la badia de Roses i a menys de 20 quilòmetres del cap de Creus.
Rebuig per l’impacte al territori
A les comarques gironines, aquests dos darrers projectes han aixecat l’oposició de veïns, empreses del sector turístic i alguns científics. Tampoc agraden altres projectes de parcs fotovoltaics, que, a Ponent, entre camps de conreu i finques regades pel canal Segarra-Garrigues, han posat en alerta els pagesos. Troben un contrasentit que es planegin en zones habilitades recentment per al regadiu, amb el risc afegit que la producció agrària passi a un segon terme i els costos de la infraestructura de reg es reparteixin entre un menor nombre d’hectàrees, mentre alguns propietaris reben beneficis pel fet de plantar plaques fotovoltaiques.
Però enmig d’aquestes tensions que afloren davant els nous grans projectes energètics –promoguts majoritàriament per grans empreses– i les veus que reclamen una gestió col·lectiva, descentralitzada i participada dels projectes –teulades solars privades o del sector públic amb comunitats energètiques–, ha sorgit una tercera via de científics i experts que reclamen accelerar un desplegament, Renovem-nos.
Manifest per encarrilar-les
El col·lectiu aglutina diverses veus amb pedigrí ambientalista, però que no obvien, en el seu manifest fundacional, xifres com ara el consum diari de “55.000 barrils de petroli” necessaris per abastir la demanda energètica catalana, un 69% del consum total anual del país. Una de les signants, Marta Torres, investigadora sènior de l’Institut de Desenvolupament Sostenible, ja havia assessorat els governs estatal i català, i ara hi tornarà des d’una de les vocalies de la Taula Social del Canvi Climàtic. Entén que la descarbonització és “un repte titànic” i difícil de pair per als ciutadans si no s’avalua a escala el consum de cada sector. Destaca el desplegament de subvencions públiques, però amb terminis ajustats per obtenir-les i escassetat de mitjans –“falten mans”– a les administracions públiques per encarrilar-les.
Un altre dels signants del manifest és el catedràtic honorari d’ecologia de la UAB, promotor i exdirector del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), Jaume Terradas, que alerta que tot i que el pes de la població catalana en el planeta “és una mil·lèsima part de la humanitat, cal fer alguna cosa” per frenar les emissions. “La calor dels Emirats d’Àrabs, a 50 graus en ple estiu, la patirem aquí en el futur”, i reclama energia neta per dessalar aigua, climatitzar espais o “un transport net de persones i mercaderies”. Creu que la Generalitat “ha estat lenta en la darrera dècada, tot i que s’està recuperant terreny en els darrers mesos”. I defensa que “no hi ha més remei, encara que no ens agradi”, que tramitar grans instal·lacions, mirant de trobar-hi encaix amb “mesures correctores”.
Kike Ballesteros, doctor del Centre d’Estudis Avançats de Blanes i adscrit al CSIC, parteix de la premissa que “qualsevol activitat industrial és dolenta per a una natura que seria millor no tocar”, però preveu alhora que hi ha els humans que hi ha i “necessiten energia”: “És una qüestió de balances i equilibris i, si no volem tornar 300 anys enrere, calen fonts alternatives.” Defensa que siguin netes, però admet que la hidràulica, a Catalunya, també ha tingut impacte al Pirineu, i “sempre que hi hagi aigua”, i també la fotovoltaica i l’eòlica marina, amb la introducció de tècniques com ara dispositius per aturar els molins quan passin aus, que en redueixin l’impacte al màxim. “Podem fallar en un 10%, però seria assumible”, més que no pas, com sentencia, “que s’elevin 4 graus les temperatures a Catalunya a finals de segle i que desapareguin els boscos; això tindrà més impacte que veure aerogeneradors”.
Nova bombolla elèctrica?
En vista de l’endarreriment de grans projectes, la Generalitat ha mirat de flexibilitzar les condicions per afavorir-ne el desplegament amb dos decrets llei, el 2019 i el 2021, que afavoreixen l’avenç de projectes teòricament de mitjana capacitat –tot i que alhora des del territori es denuncia que així es poden trossejar i dissimular grans actuacions, per fases.
En qualsevol cas, Farran, des de la Generalitat, defensa que estudien l’autorització de nous projectes en paral·lel a les demandes d’ampliació de la xarxa de transport estatal de Red Eléctrica Española (REE) i la necessitat encara no resolta d’emmagatzemar part de la producció amb bateries. Per això, la directora d’Energia alerta que en altres zones de l’Estat espanyol la tramitació s’està fent sense preveure la demanda real –un parc de vehicles elèctrics i una reindustrialització que evolucioni de la crema de combustibles fòssils cap a l’electrificació– que encara no ha arribat. “Podem trobar-nos amb instal·lacions aturades”, alerta, i un nou “desordre” de preus elèctrics en què ja no pesi el preu de la crema del gas, sinó la compensació per inversions en parcs renovables poc rendibles.
