“Et pintem el camí que et porta a casa”

Una necessitat “moderna”

La necessitat de conservar la colossal xarxa que comunica pobles antics i actuals, i tot tipus d’elements patrimonials i paratges naturals del nostre país, és relativament recent. Fins ben entrat el segle passat, fet i fet, la majoria d’aquests camins els utilitzava regularment molta gent que encara habitava a la muntanya, i justament això, el seu ús regular, feia que no hi calgués un manteniment especial. El progressiu despoblament de molts d’aquests nuclis, però, va fer que, a poc a poc, es comencessin a embardissar els camins i a perdre les traces. I els inquilins més habitual que quedaven sobre el terreny –els excursionistes, un col·lectiu amb un profund arrelament al territori i al país– es van organitzar per començar a arranjar-los. Tal com explicava Casanovas en l’acte de commemoració dels 50 anys, que es va organitzar fa unes setmanes al Palau de la Generalitat, va ser a mitjan segle XX quan, coincidint amb l’organització del Dia del Camí de Muntanya, algunes entitats excursionistes tarragonines van començar a netejar senders que s’havien perdut. “Va ser a partir d’aquell moment que es va prendre consciència que si es volien seguir camins, aquests s’haurien d’arranjar per a la bona pràctica del senderisme”, constatava. Això sí, no va ser fins a principi dels anys setanta que la missió de salvar aquest tresor que s’estava perdent prendria forma de debò. Va ser gràcies a les trobades que mantenien el Club Excursionista de Gràcia (CEG) i el Camping Club de France, en què es va travar una estreta relació que va permetre als catalans entrar en contacte amb membres del comitè de senders francès, que havia nascut ja el 1947, com ho havien fet també en els anys posteriors a la II Guerra Mundial en altres països muntanyencs, com ara Àustria, Itàlia i Suïssa. Arran d’aquests contactes es va convenir en la necessitat de mantenir els corriols que unien la Catalunya del Nord i la del sud com una manera també de connectar-se a Europa i trencar l’aïllament d’una dictadura que agonitzava.

Finalment, la proposta de crear un comitè català la va presentar, l’octubre de 1972 davant l’assemblea de la FEEC, el president del CEG i director de la revista Vèrtex Carles Albesa. El nou òrgan quedava oficialment constituït el 5 de juny del 1973, avui fa 50 anys, tot i que les primeres pintades, que serien també les primeres de tota la Península, no van aparèixer fins força temps després. Va ser el 2 de març del 1975, quan Joan Cullell i Enric Aguadé, que havien participat en la fundació del comitè, pintaven les primeres marques d’un sender de gran recorregut a la península Ibèrica. En concret, el GR-3, que més endavant passaria a anomenar-se GR-7, en un tram a les Terres de l’Ebre entre Tivissa i l’ermita de Sant Blai, amb pintura cedida de forma gratuïta per l’empresa Titan. Ells mateixos serien, després, els encarregats de formar altres excursionistes en l’art de pintar com cal les marques dels senders, i començar a crear una xarxa que avui està més que consolidada, ja que està formada per 364 cuidadors, tots voluntaris, de què gairebé la meitat, 172, són dones. “Cuidar un sender va més enllà que seguir una ruta amb un GPS o una aplicació de mòbil. És estimar la muntanya”, apuntava en l’acte al Palau una d’elles, Montserrat Martorell, de l’Agrupació Folklòrica de Sarrià. Per ella, agafar els pots de pintura i els pinzells i sortir a marcar senders no és més que “una sortida amb amics” i una manera de seguir gaudint de la muntanya, i col·laborar de manera altruista en allò que s’havia trobat fet durant tants anys abans en els camins que més coneixia. “Són una instal·lació esportiva de primer ordre per potenciar activitats de muntanya i seguir cuidant l’entorn que estimem”, subratllava també Casanovas.

El president de la FEEC, Jordi Merino, ressaltava, al seu torn, que Catalunya va ser pionera a la Península en la senyalització dels senders i feia una crida a continuar apostant per la conservació de la muntanya i la convivència de les activitats que s’hi fan amb la preservació del medi ambient. “L’excursionisme català sempre ha anat i ha d’anar lligat a la nostra cultura, les nostres arrels i el nostre futur com a país”, tancava. La consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, subratllava, en la clausura, la gran “qualitat” de la senyalització i animava a continuar la tasca, especialment als senders transfronterers, a fi de continuar fomentant la relació entre el nord i el sud. “Tenim una xarxa homologada i segura gràcies a vosaltres”, destacava. Vilagrà també agraïa que, l’any vinent, el Comitè Català de Senders organitzarà l’assemblea general de l’Associació Europea de Senderisme, de què és membre de ple dret, amb un seguit d’actes que tindran l’epicentre a Montserrat. No serà la primera assemblea que es fa a Catalunya, ja que abans ja se’n van celebrar a Montserrat mateix, on ara han volgut tornar expressament, i a la Val d’Aran. Serà a l’octubre del 2024 i ja s’està en preparatius, perquè es preveu que hi participin un centenar de delegats d’almenys una quarantena dels 56 països que en formen part. Serà, doncs, una nova oportunitat per, amb els peus al territori, projectar Catalunya al món.