Medi ambient
Erradicació pionera de la granota toro al Delta
Totes les proves d’ADN ambiental en masses d’aigua del delta de l’Ebre han donat enguany negatiu respecte a la nociva espècie exòtica, detectada el 2018
Els tècnics del Parc Natural reivindiquen que és el primer cas que es coneix al món en què triomfa un pla d’erradicació contra aquest amfibi invasor
El 2024 encara es repetiran les proves d’ADN ambiental, per tal d’acumular garanties
Tècnicament, el Parc Natural del Delta de l’Ebre ha derrotat la temuda granota toro Rana cattesbeianus, una espècie exòtica originària de l’Amèrica del Nord que està inclosa en la llista de les 100 espècies invasores més nocives del món pel seu impacte ecològic i que el 2018 va aconseguir reproduir-se per primer cop a l’Estat espanyol. Concretament, en un filtre verd –un aiguamoll artificial que funciona com a filtre biològic per millorar la qualitat de l’aigua– de l’hemidelta esquerre, al Baix Ebre. Després de l’aplicació de mesures contundents per part del parc, des del 2020 les proves d’ADN ambiental a les masses d’aigua –per localitzar el rastre de la granota en el medi– ja havien revelat un descens progressiu de la població, fins que l’any passat les restes biològiques detectades corresponien aproximadament a només tres exemplars. Enguany, tant el mostreig fet al maig com el que es va materialitzar al juliol, que han inclòs 15 punts diferents, han donat negatiu. És a dir, la petjada de la granota toro s’ha esborrat. És la primera vegada que això passa en un lloc del món colonitzat per la granota, si bé el seu grau de penetració al delta de l’Ebre havia estat limitat.
Al juliol es repeteix la prova de l’ADN ambiental perquè l’aigua ja ha circulat més pel Delta, on la majoria de masses d’aigua i xarxes de reg dels arrossars estan interconnectades, i el resultat es considera més inequívoc que al maig. L’ADN ambiental (environmental DNA en anglès: Go Fish eDNA) és una eina genètica que s’utilitza per detectar una espècie a través d’una mostra d’aigua, sense capturar l’exemplar. Es pot adaptar a cada espècie i està considerat un test fidedigne, segons explica la tècnica del Parc Natural del Delta, Nati Franch. Com més vegades cal replicar el mesurament per tal d’obtenir un positiu, més baixa és la densitat de població de l’espècie en qüestió.
Franch reconeix que si bé “amb dades objectives” es pot afirmar que la granota toro està erradicada del Delta, cal ser molt prudents, com sempre, amb les espècies invasores, i l’any que ve “tocarà repetir” les proves d’ADN ambiental.
Ja no es faran –enguany ja no se n’han fet– les prospeccions manuals per intentar capturar-ne exemplars, que és el que el 2018, amb la col·laboració de voluntaris, va permetre mantenir a ratlla la perillosa granota: entre juny i octubre d’aquell any, es van arribar a capturar més de 1.000 exemplars. Altres mesures complementàries a aquestes batudes van ser el confinament de la zona zero amb una tanca, tot i que ja se’n van capturar alguns exemplars fora d’aquest perímetre, i la salinització tant de les cubetes del filtre verd com dels desguassos perimetrals. La salinització el que fa és eliminar-ne les cries, els capgrossos, que són molt difícils de capturar per altres mètodes.
El Parc Natural va haver de redactar a cuitacorrents un pla de xoc i enviar-lo al ministeri, ja que l’espècie figura en els catàlegs normatius espanyol i europeu com a espècia invasora que cal combatre amb plans d’acció específics. Tot plegat es va revelar efectiu, perquè el 2019, primer any d’aplicació de l’ADN ambiental, en un primer mostreig no es van trobar restes de l’amfibi, però posteriorment es va tornar a detectar la seva presència.
L’alarma va tornar a saltar l’estiu del 2020. Els mostrejos a l’aigua i les escoltes –la granota emet un so molt característic sobretot en època reproductora– havien estat negatius, però una mostra d’una massa d’aigua allunyada del filtre verd que havia estat el primer punt de detecció va donar positiu en aplicació de l’ADN ambiental. A més a més, se’n va localitzar un exemplar adult mort a set quilòmetres de la zona zero del 2018. La densitat semblava baixa, però no es podia precisar la situació i els tècnics van témer el pitjor. La granota adulta caça tot el que l’envolta i pot ingerir petits peixos i mol·luscs, fins i tot amfibis nadius i de la seva pròpia espècie. Sobretot impacta sobre l’hàbitat i sobre les espècies, i pot desplaçar o eliminar poblacions d’espècies autòctones. El director del Parc Natural, Francesc Vidal, s’hi refereix com “una espècie que pot arribar a pesar un quilo, que és molt voraç i que menja altres granotes, peixos, ratolins, insectes, cries d’aus i tot el que li passa pel davant.”
Eliminar-la era tot un repte i ara els tècnics comencen a paladejar una sensació reconfortant.
La clau de l’èxit, segons Nati Franch, va ser la detecció precoç, el fet que la zona zero “tenia unes característiques especials que en permetia el confinament i l’actuació”, i l’aplicació de totes les mesures que es tenien a l’abast en els dos primers mesos després de la primera captura. “L’esforç més gran i més efectiu va ser l’inicial”, conclou.
L’articulació d’aquell primer front de combat va estar fonamentada en bona mesura en el voluntariat del Parc Natural, mentre que el 2021 i el 2022 per exemple les escoltes ja s’han fet amb bioacústica, a través d’unes gravadores que enregistren el so ambient. Posteriorment, al so enregistrat se li aplica un identificador. El Parc ha estat treballant aquesta tècnica amb el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. El 2021 es van poder escoltar sons de mascle, i el 2022 per aquesta via la granota toro ja no era detectable, però encara sí amb l’ADN ambiental, que no és susceptible de falsos positius: el rastre es degrada molt ràpid, i més tenint en compte les altes temperatures del Delta a l’estiu, i per tant la detecció per aquesta via és gairebé irrefutable. El 2023 ha estat la culminació de la regressió de l’espècie. “Un negatiu d’ADN ambiental sobtat, d’un dia per l’altre, podria ser sospitós, però en aquest cas hi ha hagut una progressió i tot indica que s’ha aconseguit erradicar”, celebra Franch.
“Estem molt contents perquè és molt complicat erradicar una espècie exòtica. Des del començament hi ha hagut molta implicació de voluntaris i grups de recerca, que ens han ajudat molt”, agraeix Franch, que concreta que la granota toro és present en més de 40 països i en cap dels quals han tingut fins ara un èxit absolut els diferents plans d’erradicació que s’hi apliquen. “Que coneguem, no s’havia aconseguit enlloc”, assegura.
Durant cinc anys, el parc ha tingut activats als diferents sectors que operen al Delta, com ara pagesos i regants, que al cap i a la fi són els millors mostrejadors possibles. Si bé la detecció ràpida de l’espècie va ser un punt a favor, les característiques del delta de l’Ebre, per la interconnexió entre les diferents masses i xarxes d’aigua dolça, eren un punt en contra de les possibilitats d’erradicar la granota toro.
La granota toro viu de mitjana entre set i nou anys. La metamorfosi entre el capgròs i l’adult varia entre sis mesos i un any segons la temperatura. El seu pes mitjà és de 600 grams però un exemplar adult pot arribar a pesar un quilo i és, segons els experts, la segona granota més gran del món, darrere de la granota goliat (Conraua Goliath), que pot arribar a fer tres quilos i viure 15 anys, però que fins fa poc es trobava en perill d’extinció en països com el Camerun i Guinea Equatorial.
L’hipotètic origen
Pel que fa a l’origen de l’aparició de la granota toro al delta de l’Ebre, com acostuma a passar en aquests casos, la hipòtesi més probable va ser l’alliberament d’adults o de capgrossos per part d’algun particular. I això que la legislació vigent en prohibeix expressament la tinença, transport, tràfic i comerç, així com l’alliberament al medi natural. Abans de constatar-ne la reproducció al Delta, a Catalunya ja se n’havien localitzat puntualment exemplars adults, l’any 1999, a Collserola i, el 2012, també al delta de l’Ebre, al nucli urbà de Deltebre. Va ser un cas puntual que d’entrada no tenia cap connexió amb la zona on el 14 de juny del 2018 es van trobar quatre capgrossos de granota toro i es va activar el protocol per confirmar-ne la presència, ara ha fet cinc anys.
