Una oposició rearmada i alcaldies apaivagades
Fins a sis avantprojectes d’eòlica marina flotant van ser anunciats per diverses empreses durant els dos anys previs a l’aprovació de la normativa estatal del POEM per a la zona LEBA 2 a la Costa Brava. El primer va ser el del Parc Tramuntana, al gener del 2021, a càrrec de l’aliança entre Sener i Bluefloat Energy, amb 35 turbines i una capacitat teòrica de generació de 500 MW. L’empresa va desplegar una agressiva campanya de comunicació amb arguments potents, com ara que en un únic emplaçament podrien produir el 45% de la demanda elèctrica anual de totes les comarques gironines, però les imatges virtuals d’enormes aerogeneradors de 200 metres d’alçària, visibles des del cap de Creus fins al litoral del Baix Empordà, va ser l’esperó perquè nombroses veus del territori posessin el crit al cel.
Les veus crítiques s’han organitzat al voltant de la plataforma Stop Macroparc Eòlic Marí, que va anar creixent en paral·lel a l’anunci d’altres tres macroprojectes comercials a la zona: el Gavina, d’Iberdrola, i L’Empordà, de Capital Energy Offshore (també de 500 MW): i el Catwind, del grup Cobra, que es va registrar al juny de 2022 i que seria el més gran dels que s’han plantejat amb una potència de 1.200 MW. En paral·lel, dos projectes més petits centrats en el vessant experimental, el Medfloat Pilot Park de la basca Saitec (cinc turbines flotants i 50 MW) i una altra proposta pilot dels impulsors del Parc Tramuntana, amb només tres aerogeneradors i una concepció similar a la proposta que la Generalitat està desenvolupant ara amb el Plemcat.
L’empresa Sener, de fet, està treballant braç a braç amb l’IREC, entre d’altres. Però aquestes coincidències han fet malfiar encara més els crítics, que hi veuen una estratègia per tirar endavant la tecnologia de mica en mica. La pressa en la tramitació, que la Generalitat atribueix als terminis estrets dels Next Generation, i la manca de dades, justificades per les “estrictes polítiques de confidencialitat” d’unes empreses tecnològiques en recerca constant, alimenten la sensació d’“opacitat i molta foscor”, en paraules de Josep Lloret, director de la càtedra d’Oceans i Salut Pública de la UdG i coautor d’un estudi científic crític amb els impactes.
Al·legacions a dojo
Per part de la plataforma Stop Macroparc Eòlic Marí, Jordi Ponjoan denuncia també la “manca de transparència” d’un procediment, el del Plemcat, que han acabat havent d’anar a buscar a la Direcció General de Mines, però l’han trobat i ja hi preparen un plec d’al·legacions que, pel que fa al POEM estatal, van presentar igualment i encara no tenen resposta.
L’única esperança que tenen ara mateix és que sembla que la pressa inicial dels operadors s’ha frenat, i del màrqueting han tornat a tancar-se en despatxos. Al ministeri, ja fa gairebé un any que tampoc no emeten notícies respecte a la subhasta que es preveia a Catalunya, i tampoc de la de Galícia, mentre que l’opció més madura és la de Canàries, on ja fa més d’una dècada que s’assagen solucions i on la transició energètica és més urgent, perquè les illes s’abasten d’electricitat generada cremant gasoil constantment.
Alcaldies apaivagades
Des del món local, l’oposició i el rebuig inicials als macroprojectes s’ha contingut amb els anuncis del Plemcat, una tercera via que, per exemple, l’alcalde de Sant Pere Pescador i president del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, Agustí Badosa, veu com a mal menor: “Si podem contrastar amb dades els impactes, es prova que són petits i podem posar-hi solució, ens quedarem més tranquils”, admet, alhora que també es mostra crític per “fallades de comunicació”, com ara els sondejos que en les darreres setmanes va fer un vaixell contractat per la Generalitat per començar a dissenyar el soterrament del cable elèctric fins a la costa. El seu homòleg de Torroella i l’Estartit, Jordi Colomí, que creu que “un macroparc marí no és el model necessari”, coincideix amb Badosa que “els municipis tenen poc marge de decisió” i prefereix que la tecnologia es comenci a assajar abans.
