Marques per al món pesquer
Les campanyes per promocionar els productes del mar a través de la creació de marques han anat portant cap a un nou model de gestió pesquera
El pescador ha anat evolucionant d’una mentalitat extractiva a una d’empresarial
El litoral gironí és un laboratori a mar obert de com els recursos pesquers, promocionats des de la restauració, han evolucionat amb els anys fins a convertir-se en marques. I no són pas poques: escamarlà (Llançà), pop i la llagosta (el Port de la Selva-cap de Creus), lluç i llobarro (Roses), sardina i seitó (l’Escala), sèpia (l’Estartit), gamba roja (Palamós), peix blau (Sant Feliu de Guíxols) o peix de roca (Begur). Aquest lent trànsit ha portat les confraries, si bé de manera desigual, a modificar tota la cadena extractiva i productiva; amb recursos com ara la veda ecològica de la flota d’arrossegament, la veda voluntària dels pescadors de Roses o la creació de grans àrees de repoblació , entre Blanes i Roses. Aquest procés està afectant positivament el medi natural i, curiosament, a través de la regulació i reducció de les captures, millora els beneficis econòmics. Un laboratori que ha servit de model a la Unió Europea per redactar les noves regulacions.
Promoció i pedagogia
Un procés que, segons Antoni Abad, president de Federació Territorial de Confraries de Pescadors de Girona, és “únic a la Mediterrània”. Jordi Fulcarà president del Grup Local d’Acció Pesquera Costa Brava (GALP) explica que des d’aquesta entitat “s’ha contribuït finançant estudis de marca, tallers i fires gastronòmiques”. El GALP fomenta el consum de peix de llotja a través d’un millor coneixement de les espècies que capturen els pescadors de les diferents confraries. Aquí intervé un altre factor, i important, la combinació de pesca i pedagogia. Margarita Lafont, que ha estat maître de restaurants com l’Auberge du Pont de Collonges, de Lió, creu que és fonamental fomentar la cultura del consumidor per forçar els restauradors a millorar la qualitat dels plats, tancant, ara sí, un cercle virtuós. Aquest canvi va lligat a una transformació de la mentalitat del pescador, que està passant d’extractiva a empresarial. El concepte de marca no està lliure de polèmica. El gastrònom Salvador Garcia-Arbós, que les defensa, creu que ara ja és necessari ampliar-les per englobar àrees pesqueres i no només espècies individuals.
No totes les confraries van al mateix ritme, això és cert, i el canvi no és fàcil. Algunes ho han entès més que altres. L’investigador i científic de l’Institut de Ciències del Mar (CSID), Joan B. Company, creu que el pescador ja no ha de buscar la quantitat, “sinó posar el focus en els mercats, a la recerca del millor preu”. El canvi, si bé asimètric, posa el focus en la conservació dels caladors, com són les vedes ecològiques , la mida de la malla i l’art o les noves portes de les barques d’arrossegament. Aquest ha estat, segons Cristina Mañas, gerent de la Confraria de Pescadors de Palamós, el principal èxit de la marca de garantia Gamba de Palamós. Estem davant d’un procés revolucionari i de país, perquè no s’aplica a la resta de ports de l’Estat, com apunta Antoni Abad: “Aquí productors, peixaters i pescadors treballem conjuntament per millorar.”
La marca com a embrió
Aquí, i és important, cal que ens aturem en la creació del concepte de marca, que és la punta de llança. Els restauradors gironins han estat en aquest aspecte fundacionals en iniciar, fa dècades, campanyes gastronòmiques i menús conjunts. L’objectiu era clar: atreure clients. Els ajuntaments s’hi van implicar ràpidament pensant en la desestacionalització del turisme. Aquesta promoció ha estat, doncs, un element de màrqueting que, com veiem, ha anat evolucionant cap l’estratègia de marca; és a dir, distingir un producte d’altres, reforçant els seus atributs, qualitat o pertinença. La marca més sòlida és la gamba roja o de Palamós, perquè és l’única registrada com a tal i, a més, té una regulació específica per part de l’administració. L’exemple de la gamba és també fundacional perquè, i aquí sí, es fa un salt més enllà de la mentalitat tradicional dels pescadors. Aquest procés s’arrossega pel camí els restauradors, en aplicar un model de gestió innovador que busca la qualitat al llarg de tot el procés i que regula el producte des dels mateixos caladors fins a la taula. Un model que inspira el que es vol fer a Llançà amb l’escamarlà.
Un canvi lent que pot ser profund
Com s’inicia aquest canvi, doncs? L’embrió cal buscar-lo en les denominacions d’origen, com la de l’anxova de l’Escala, el 1987; i, molt especialment, en la proliferació, com hem explicat, de campanyes gastronòmiques al llarg dels anys vuitanta i noranta del segle passat. Què es buscava? Dinamitzar la restauració, amb la contrapartida, no pretesa en un inici, de potenciar el consum a les peixateries. És cert que des d’aquell moment ja se’ls comença a donar un valor de marca, però, com veurem, encara lligat a la promoció turística. L’investigador Joan B. Company es mostra sorprès de com una part del sector pesquer encara “no ha sigut prou hàbil per seguir un model d’èxit com el de Palamós i anar més enllà de la promoció”. “El pescador és extractiu –valora–, no ha de fer cap esforç per cuidar el terreny, com passa amb la pagesia. El mar li cuida el producte; ara bé, aquest té una capacitat de producció limitada, i aquesta és la qüestió.” I és aquí, segons Company, en l’aplicació de models restrictius, on rau l’èxit: “La regulació, la disminució de captures, implica un increment del preu i una regeneració dels caladors”.
Cristina Mañas afegeix que tot aquest treball s’ha fet amb la implicació de les administracions, especialment l’Ajuntament, la comunitat científica i el consens dels armadors. “Quan parlem de marques hem de tenir present que com a tal, com a marca de garantia registrada, ara per ara només hi ha la de la gamba i està íntimament lligada a un model de gestió integral.” Un exemple: el cas de l’anxova de l’Escala, que si bé és pot considerar una marca, i molt antiga, no està vinculada a tot el procés de transformació pesquera, com ens explica Lurdes Boix, directora del Museu de l’Anxova i la Sal de l’Escala. “El cas de Palamós és, doncs, paradigmàtic –afegeix l’investigador Joan B. Company–, perquè el model que ha posat sobre la taula la Unió Europea l’ha tingut en compte.”
El pas és complex, perquè no només s’ha de canviar la mentalitat, sinó els models de negoci. Per exemple, hi ha ports on alguns armadors tenen com a socis inversors i, per tant, només es valora el binomi captura i rendiment. La confraria de Llançà i l’Ajuntament ho tenen ja clar i volen fer amb l’escamarlà un pas ferm en relacionar una marca amb un model productiu. El president de la confraria, Jordi Fulcarà, explica que ja s’han impulsat uns primers treballs per crear la marca de l’escamarlà, que se centra en les seves característiques pròpies per posicionar-lo com “un producte de característiques excepcionals”. Fulcarà es mostra convençut aquest treball comportarà una triple sostenibilitat: social, ja que sustenta el sector pesquer local, estratègic per al municipi; econòmic, atès que és un producte de preu alt perquè l’esforç de captura és important, i, finalment, ambiental, perquè es pesca cada dia de la setmana a partir de les dues de la matinada i, a més, es gestionarà.
Resistència a un canvi de model
L’antropòleg Joan Luis Alegret, que ha participat des de la càtedra d’Estudis Marins –creada entre la UdG i el Museu de la Pesca– en el procés del pla de gestió de la gamba, també defensa, com Garcia-Arbós, la promoció del recurs pesquer a través de la marca. Alegret, però, reclama com a indispensable un canvi de mentalitat per part de l’armador: “El que és fonamental és canviar el procés de producció. I el canvi és complex perquè implica modificar la mentalitat dels pescadors en el seu treball. Un canvi en un món on, fins ara, només el mar era l’escola.” Però i la marca com a fenomen aïllat? El gastrònom Salvador Garcia-Arbós les defensa, com hem dit, perquè diu que ajuden a promocionar el producte pesquer. Si bé, detalla, sempre apostant per un “consum responsable” i no caure en la depredació. Garcia-Arbós, però, explica que el debat ha de ser més profund. EI gastrònom encara fa un pas més enllà en proposar la creació d’una marca que aglutini tot el peix de la Mediterrània, a manera de paraigua: “La promoció de marca d’un peix pot comportar que aquelles que millor es promocionin es potenciïn més, i això pot repercutir negativament en altres.” Antoni Abad també creu que ara ja no té sentit fer marques locals o centrades en una única varietat de peix: “El que defenso, com Garcia-Arbós, és que ens cal pensar en gran i plantejar marques de zones pesqueres que aglutinin diverses varietats de peix. Aquesta, i és una opinió molt personal que defenso, crec que marcarà el futur del debat.”
