Un tren furiós cap a la dana

“Imagina una canonada amb una capacitat de 32 l/m² que alimentes a tota velocitat. Doncs el dia 29 l’aigua precipitable que hi havia a l’atmosfera era de 32 l/m², que és molt per l’època, i s’hi va afegir un corrent en superfície molt veloç. Si en van ploure fins a 700 vol dir que la columna atmosfèrica es va renovar moltíssim”, explica Rafael Armengot, doctor en geografia i meteoròleg membre de l’Associació Valenciana de Meteorologia (Avamet). És una explicació més entenedora de la potència devastadora dels aiguats que durant hores del dimarts 29 d’octubre van causar sobre l’interior del País Valencià la depressió aïllada en nivells alts (dana) o gota freda.

Com en els episodis històrics d’aiguats al País Valencià, una gota freda estava situada sobre Gibraltar aproximant-se lentament. La seva interacció amb les muntanyes de l’Atles provocava baixes pressions en superfície al Mediterrani sud i valencià, amb “una gran aportació de llevant càlid i humit”. Aquest és un factor poc habitual a finals d’octubre. Armengot recorda que els grans aiguats històrics de setembre, de fins a 500 l/m², van caure a la costa, com el del 1989. La superfície del mar a principis de setembre està més calenta i l’aire, per tant, més humit. A l’estiu l’aigua precipitable pot arribar als 40 l/m², coincidint amb les “nits insuportables” de València, amb un mar a 29 °C, en què es poden produir grans patacs d’aigua, molt intensos però de curta durada. Però Armengot avisa que 32 l/m² d’aigua precipitable a l’atmosfera és molt per ser la tardor. El dia 28 el servei meteorològic valencià de l’organisme espanyol Aemet ja advertia de “precipitacions intenses, extenses i generalitzades” per dimarts i dimecres, i recordava que “el raig de vent en capes baixes focalitza les precipitacions més intenses en serres de l’interior i el prelitoral, on es produeixen ascensos forçats en remuntar les muntanyes”. A més, anunciava que la penetració horitzontal terra endins “d’aire càlid i humit en nivells baixos” era un dels ingredients tardorals de “pluges intenses, extenses i persistents”.

El dia 29 d’octubre la temperatura del mar vorejava els 21,5 °C i, tot i que no va ploure, a València va bufar un “vendaval” i es van produir tornados, com a mínim, als municipis de Benifaió, Carlet i Alginet, a la Ribera Alta. Per Armengot aquesta és una de les claus de la catàstrofe: la velocitat dels corrents d’aire humit que van alimentar durant hores la dana: “Els universitaris tindran feina a estudiar el fenomen. Caldrà estudiar per què es va produir aquesta velocitat, si per la diferència de pressió o perquè el mateix sistema convectiu xuclava de tal manera l’aire que avivava molt aquest corrent.”

L’endemà de la tragèdia, Armengot ja va explicar l’evolució de la gota freda aquell dimarts, que ell va descriure com una concentració de “trens de tempestes”. Com vagons que van descarregant l’un darrere l’altre i que, si no es desplacen, van acumulant aigua en un mateix punt. Armengot sosté que els virulents aiguats van començar a l’enforcadura que formen les muntanyes d’Alzira i el Montdúver, al sud de la zona zero. El tren convectiu que s’hi va formar s’anava alimentant del llevant càlid i humit del mar, “amb la mala sort” que es va alinear longitudinalment amb la conca del riu Magre, des del sud-est, a Algemesí, fins al nord-oest, a l’altiplà d’Utiel i Requena. Tota l’aigua queia al llarg de la conca d’aquest afluent, que desemboca al Xúquer a Algemesí.

La virulenta convecció es va iniciar quan el corrent veloç es va trobar amb l’orografia escarpada, conca amunt. D’Utiel a la costa valenciana, hi ha menys de 80 km en línia recta. Requena és a 692 m sobre el nivell del mar i Utiel, a 720, però a la serra d’Utiel el pic Navarro arriba als 1.162 i a l’adjacent serra del Negrete el pic del Remei en fa 1.306. Segons les dades recollides fins ara per Avamet, al municipi d’Utiel, colpejat per la torrentada, es van registrar 284 l/m² i a Requena, 318,4. Però conca avall del Magre, el pantà de Forata, situat a l’enforcadura escarpada entre les serres de Malacara (1.118 m) i Martés (1.086 m), va haver de desguassar a un ritme de 1.000 m³/s per no col·lapsar –el dimecres 30 encara desguassava a un ritme de 800 m³/s riu Magre avall–. Per barrancs del curs mitjà del Magre, hi desembocaven els registres assolits a Setaigües (329 l/m²), Bunyol (539 l/m²) i Macastre (533 l/m²), així com els dels municipis de la Ribera Alta afectats per danys i inundacions: Alfarb, 382,8; Alginet, 250; Carlet, 291, i l’Alcúdia, 220,8.

Lentament, el tren de tempestes es va desplaçar cap al nord, damunt el barranc o rambla del Poio, que va recollir les torrentades de les serres de Xiva –de la Cabrera i dels Boscos (1.023 m)– i va registrar 600,2 l/m² a la mateixa població de Xiva; 772, a Torís; 382, a Xest, i 309, a Montserrat. A les ciutats inundades per aquest barranc, com Torrent i Paiporta, només hi van caure 6 l/m², segons els registres de l’Avamet. Val la pena indicar que de Xiva a València hi ha només 30 km.

Les serres de Xiva i Utiel que hem anomenat per separat, de fet formen un massís de 600 km²que separa el clima mediterrani de la Foia de Bunyol, el Camp de Túria i l’Horta del continental del ponent valencià que fa frontera amb Castella-la Manxa. Les aigües desemboquen al Magre cap al sud, al barranc del Poio cap a llevant i al Túria cap al nord. És als peus de les ja citades serres de Navarro (1.162) i Negrete (1.306), però al vessant nord on neix el riu Sot, que va escombrar Sot de Xera amb víctimes mortals, fins a desembocar al Túria. A Xera –pocs quilòmetres amunt de Sot de Xera– es van registrar 399 l/m², mentre que ja al Túria, Pedralba en recollia 411, i Vilamarxant, 255.

De fet, el tren de tempestes que havia ascendit lentament cap al nord des del Magre i el barranc del Poio, va fer aquí, al curs mitjà del Túria –a 40 km de València–, la darrera gran descàrrega abans de continuar l’endemà cap a Castelló i els ports de Tortosa-Beseit.