L'aniversari de la por
Un incendi a Vandellòs I va desencadenar a la nit del 19 d'octubre de 1989 l'accident nuclear més greu a l'Estat, però 10 anys després del tancament prematur de la central, una sentència de l'Audiència Provincial absolia tres dirigents d'Hifrensa i un membre del CSN
Una nit com la propera, farà tot just 20 anys que Vandellòs, sense que en aleshores la gent del carrer ensumés realment l'abast, va situar-se a tocar d'una catàstrofe: una escletxa en una turbina de la central nuclear Vandellòs I va provocar la fuita d'hidrogen de refrigeració de l'alternador de la mateixa unitat; va desencadenar un incendi que es va escampar per les instal·lacions; va provocar diverses explosions; i, quan alguns sistemes de seguretat es van inundar amb aigua del circuit terciari, va amenaçar de causar una fuita radioactiva que hauria estat fatal. Era i és l'accident més greu de la història del sector nuclear a l'Estat espanyol i un dels tres accidents més greus a Europa, sempre per darrere del de Txernòbil. L'accident va ser catalogat per l'Organisme Internacional de l'Energia Atòmica (OIEA) en el nivell 3 d'una escala de set valors, el màxim per als casos en què no s'arriba a enregistrar cap fuita radioactiva.
L'alarma social generada pel descobriment del que havia passat poc abans de les 10 de la nit d'aquell 19 d'octubre, quan la temperatura a la piscina de combustible s'hauria quedat a només set o vuit graus de danyar les beines d'urani, va fer sortir la gent al carrer. La magnitud de l'accident i les mobilitzacions multitudinàries van signar la sentència de mort de la central, en explotació comercial des de 1973. Però el judici contra tres directius de la planta i dos membres del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) –la vista oral no es va fer fins al gener del 2000–, que el fiscal considerava responsables d'un delicte de risc i un altre contra la llei d'energia nuclear, es va tancar amb la retirada dels càrrecs contra un dels representants del CSN i amb l'absolució dels altres quatre acusats per part de l'Audiència de Tarragona. A sobre, una sentència del Tribunal Constitucional, l'any 2002, va eximir l'empresa Hispano Francesa de Energía Nuclear SA (Hifrensa), explotadora de la central, del pagament de la multa de 70 milions de les antigues pessetes que el govern estatal socialista li havia imposat –i que el Tribunal Suprem havia ratificat– per no haver activat els protocols del pla d'emergència interior de Vandellòs en el moment de produir-se l'accident.
Ni la multa
Per tant, des del punt de vista jurídic, tot quedava en un no-res. Havia passat molt de temps des de l'incendi. I el temps va fer que el clam popular, que en les setmanes posteriors al dia de l'accident va omplir pavellons poliesportius habilitats per albergar plens municipals extraordinaris tensos i va convocar 35.000 manifestants a Barcelona per demanar el tancament del complex nuclear, s'havia apaivagat. Fins i tot l'Ajuntament de l'Ametlla de Mar, l'únic que finalment va presentar una querella criminal contra Hifrensa i el CSN, l'havia retirada quatre anys més tard. «Ens vam quedar sols i al poble li costava molts diners», justificava l'exalcalde Pere Margalef amb motiu del desè aniversari de l'accident, tot just abans d'un judici en què al capdavall es va prioritzar el component d'atzar que havia funcionat de detonant del sinistre. És a dir, va pesar més la imprevisibilitat del despreniment d'una peça d'una turbina que el fet que l'empresa titular de la central no hagués aplicat tres de les cinc modificacions que li havia demanat el CSN per millorar la seguretat de la central. El jutge tampoc no va tenir en compte, pel que fa al risc generat, que els directius d'Hifrensa no haguessin activat el pla d'emergència interior. De fet, quan després s'havia posat en marxa el Pla d'Emergència Nuclear de Tarragona (Penta), no es disposava de cap informació detallada sobre l'estat de la central. Allò, de retruc, va deslegitimar el Penta, qüestionat encara actualment com a escut de seguretat.
Preparatius d'evacuació
La nit de l'accident, la Guàrdia Civil va arribar a prendre posicions a l'exterior de la central per si calia evacuar la població, però sempre hi ha hagut molts de dubtes sobre si l'operació hauria resultat efectiva. «Això sí, mentrestant la gent del poble [al nucli de Vandellòs] no sabíem què passava i només ens feia sospitar els moviments continus a l'Ajuntament [s'hi va improvisar un gabinet de crisi], l'endemà alguns familiars d'alts càrrecs de la central ja eren a França», recorda un veí.
En tot cas, el perill que va amenaçar l'àrea d'influència de Vandellòs I i, possiblement, tot el país durant unes quantes hores avui és gairebé inqüestionable. El CSN mateix havia reconegut en un informe que «durant 36 hores no hi va haver una alternativa clara de refrigeració», si bé la sentència absolutòria concloïa que «la refrigeració del nucli es va mantenir perfecta [amb alternatives al sistema principal danyat] durant tot l'incident». Els bombers van atendre l'emergència pensant que el que calia apagar era el foc originat en un bidó de fuel fora de la central, però un cop allà es van adonar de la magnitud de l'accident. Sense saber si s'exposaven a l'acció de la radioactivitat, van extingir l'incendi i evacuar bona part de l'aigua acumulada, mentre s'improvisava un subministrament elèctric per refrigerar el reactor i aturar-ne l'activitat. Va ser per sempre més. Si bé la proximitat d'unes eleccions generals va fer que a l'inici el ministeri d'Indústria parlés de «sobredimensió» dels fets, el cert és que un any més tard ja hi havia, sobre la taula, una ordre ministerial de tancament definitiu.
Ara bé, la pressió popular i mediàtica probablement va tenir un paper destacat en el tancament. El 30 d'octubre de 1989 es va fer una vaga general a l'Ametlla de Mar i el 4 de novembre es van manifestar prop de 10.000 persones davant de la central. Van seguir-hi la macromanifestació de Barcelona i talls de carreteres. I, poc després de l'accident va transcendir que una central bessona de Vandellòs I –de tecnologia francesa– havia patit, 9 anys enrere, l'accident nuclear més greu de França i que totes les centrals de les mateixes característiques ja tenien data de caducitat. Vandellòs I, també, tot i que aleshores es desconeixia, ja havia viscut l'última nit.
Un referent de l'ofensiva ecologista
L'accident de fa 20 anys, com acostuma a passar en aquesta casos, ha fet de Vandellòs I gairebé un mite de la por, un referent del discurs proteccionista en qualsevol debat sobre el futur de l'energia nuclear, ara que Vandellòs II necessita la renovació de la llicència d'explotació per poder operar més enllà del 2010. El col·lectiu Apaguem les Nuclears ha impulsat una recollida de signatures perquè no es renovin els permisos ni a Vandellòs ni a Ascó I i II (2011) i Ecologistes en Acció engegarà avui una campanya amb motiu de l'aniversari de l'accident de Vandellòs I, que inclou un vídeo amb veu d'alguns dels protagonistes i una exposició sobre els fets i sobre el desmantellament de l'emplaçament. «Ens reafirmem en la nostra lluita contra l'energia nuclear pels perills que aquesta comporta i perquè l'avenç de les energies renovables fa que avui en dia la generació nuclear sigui del tot prescindible», mantenen. El moviment antinuclear –la causa ecologista va ser l'única que va aguantar el pols judicial– ha anat destapant no només les vergonyes de l'episodi de Vandellòs I, sinó també històries paral·leles per desacreditar l'absència de responsabilitats en relació amb l'accident. Per exemple, els ecologistes van denunciar que els canvis introduïts en el codi penal el 1995, sis anys després de l'accident i cinc abans del judici, van afavorir els acusats pel que fa a la definició dels delictes de risc catastròfic, ja que s'havia eliminat la referència explícita a les «substàncies radioactives». S'ha especulat força sobre el paper d'alguns regidors de Vandellòs i l'Hospitalet, l'únic Ajuntament que, 10 dies després de l'incendi, encara no havia sol·licitat el tancament del complex nuclear. Un terç del plenari treballava a la central.
