Norbert

Narach, a fora verbilicultivava. Norbert a dins narrava que n'era fart i refotut que es demanés als artistes d'actuar en defensa de la llengua, dels obrers en vaga, dels desgraciats dels carrers, de les tonyines rojes i grogues, de l'aguila de Bonnelli, de l'integritat de les roques de Vingrau, de la llibertat dels tesserosexuals, de les graves de Cerdanya, de la sorra del Racó, de les línies de molt baixa tensió de proximitat, del dret a la diferencia entre l'ollada d'hivern i la carn de perol d'estiu, i tantes altres causes més legitimes, tot això per ni un ral.

Com que, amb la crisi de les «subepraïmes» la situació anava empitjorant, va decidir de fotre el camp.

A poca gent l'home lliurava els secrets de la seva vida. No és que era un desconfiat, si no que li agradava pas posar el cul sus de l'estanyera i que tampoc volia pas emprenyar la gent amb els seus intents d'ensenyar als gats vegetarians com pujar als bonzaïs dels Pirineus Orientals per seduir els colibris gegants . Tampoc mai feia public el seu gust inextingible per la lectura amb alta veu dels epistols als romano-corintians tot recordant la tendresa d'un gendarme campestre. En privat reia de tot, compatint amb tothom. Com que solia portar el barret dintre la llar, havia imaginat, per fer plaer als familiars, que se podia foradar la taula per que una llàntia de pel sol li faci un plà americà.

Si se li deixava un llibre, regraciava, el tornant pas mai al deixaire, que quedava sempre content de li haver fet plaer; a canvi regalava histories que narrava, dibuixos, poemes i cançons.

Pels dibuixos, poemes i cançons, aneu a veure tot lo que se dirà i s'escriurà.

Ah! Sí! Un quelcom que deia en privat com en públic als professors de tolerància: «Si hi ha algú que compren el francès, que ho digui».