Temps de Flors 2017
Art i història, entre flors
Els muntatges florals i artístics també llueixen als equipaments museístics de la ciutat, que aprofiten l'esdeveniment de Temps de Flors per atraure visitants a les seves exposicions
“A mi no m'agraden les escultures!” Així de clar s'expressava, no pas en Shin Chan, sinó una turista farta de “tant d'art” i “tan poca flor”. Casualment, i segur que sense saber-ho, es trobava en el context del pati del Museu d'Art, on té lloc un muntatge floral vistós, apuntalat per estructures de ferro forjat, que es titula El llenguatge i que evoca aquell romanticisme amb què els amants d'antuvi es confessaven els sentiments en el llenguatge de les flors. De gustos, però, ja se sap, no hi ha res escrit... i, si hem de ser justos, les opinions són d'allò més favorables, si fem cas de la majoria d'impressions recollides al vol de la gent tan bon punt traspassen el llindar de la porta principal d'accés al pati d'aquest museu, on aquests dies es pot veure l'exposició Prudenci Bertrana, pintor. Per cert, una mostra imprescindible, però ja som conscients que aquests dies els visitants de Temps de Flors destinen bona part del seu temps no tant a l'art i més a les flors, tret que vulguin disfrutar de l'oasi que els suposaria fugir ni que fos per un instant de la marabunta humana.
En el nostre recorregut per alguns equipaments museístics del Barri Vell, entrem al Museu d'Història, seguint una cua infinita que aboca el ramat a la terrassa on des de fa anys s'exposen els bonsais. Abans, però, just a l'entrada i donant la benvinguda al visitant, trobem en un desplegament d'allò més festiu la colla de gegants i capgrossos de Girona, acompanyats per l'àliga i el Tarlà. Aquest muntatge floral celebra els 20 anys de Fal·lera Gironina, dues dècades d'aquesta colla traient al carrer els gegants i inaugurant les Fires i Festes de Sant Narcís. Per aquest motiu la seva proposta mostra amb orgull els rams que han dut les gegantes de la ciutat –Anna Gironella i la M. Àngels– al llarg d'aquests vint anys. Rams que estrenen, cada any, gràcies a la feina de la florista i membre de la colla Roser Alsius. Una diversitat de poms de flors que s'han conservat i que ara llueixen, encara delicats i ufanosos, en aquesta exposició. I nosaltres que ho celebrem: les gegantes al poder! I si es disposa d'un moment, també cal aturar-se a l'àmbit destinat al cementiri que hi ha al mateix museu, on Helena Prat i Neus Cutrinas han ambientat l'espai amb un passadís de miralls que proposa al visitant un joc entre reflex i reflexió.
Si es vol gaudir d'un muntatge cent per cent floral, cal adreçar-se al claustre del monestir de Sant Pere de Galligants, seu del Museu d'Arqueologia. Allà els espera un Cant de sirenes, en forma de banquet espectacularment parat per l'artista Jordi Albà. Res a veure amb el de la Casa Pastors, futura seu del fons Santos Torroella, on la gent s'aboca a fotografiar un muntatge insípid sense adonar-se que, pujant les escales de l'antiga Audiència, les obres de Fidel Aguilar –sí, amb moltes escultures, però quines escultures!– esperen que algú les contempli un cop s'hagi marcit aquest intens però efímer esdeveniment artístic i floral.