El català com un gos pelat

Quan, a França, hi ha algun problema real o fantasmàtic amb l'estranger, quan es té la sensació, real o masturbatòria, que alguna cosa perilla a l'interior de les fronteres, sempre qui acaba pagant una part dels plats trencats són les llengües dites regionals. Com el gos pelat i artrític a qui l'amo dóna una coça per venjar-se de les males relacions que té amb els veïns o amb la dona.

Va passar ja als anys noranta, quan es va retocar la Constitució perquè digui que «la llengua de la República és el francès» i quan es va votar una llei sobre l'ús de la llengua francesa. En aquell moment, l'enemic del qual calia protegir-se era la llengua anglesa però, a la pràctica, ningú no ha pogut fer res contra l'anglès; en canvi, aquesta esmena a la Constitució i les lleis següents han estat utilitzades a bastament per hordes de funcionaris meticulosos per impedir l'ús de les llengües dites regionals... És clar, el 2008, es va produir una mena de miracle laic: una altra esmena a la Constitució va permetre de fer palès que «les llengües regionals fan part del patrimoni de França». No n'hi havia per cantar «Olelé, olalà, ser francès és el millor que hi ha...» però era un avenç gairebé impensable. Cal recordar que en els 60 anys precedents hi havia hagut una seixantena d'intents frustrats d'introduir una esmena d'aquest tipus a la Constitució... Avui, però, les coses han tornat a canviar perquè l'enemic torna a ensumar les fronteres. Una de les prioritats del govern actual és la lluita contra la immigració clandestina i, per tal de dotar aquesta lluita dels mitjans morals necessaris perquè sigui acceptada per la població, s'ha creat un ministeri de la Identitat Nacional, encarregat de definir què és ser francès, què implica i fins on es pot anar en la generositat de cara als immigrats. Sobretot els immigrats no blancs, de fet. El ministre encarregat de dur a terme aquesta definició, un antic socialista convertit a la dreta dura, Eric Besson, no té estats d'ànima i promou la vigilància policíaca i cívica envers aquells que podrien presentar un perill per a l'essència francesa. I, doncs, no ha tingut ni un segon i mig d'hesitació quan li ha calgut anunciar a l'Assemblea Nacional que, contràriament a la promesa de Nicolas Sarkozy, l'esmena a la Constitució per fer-hi entrar les llengües dites regionals no serà seguida de cap llei d'aplicació. Una esmena morta. Morta perquè, segons el ministre, fer entrar les llengües dites regionals a l'espai públic seria «perillós» per a la indivisibilitat de la República i per a la cohesió nacional. Una altra patacada al gos ronyós, per desfogar-se de tants problemes amb els àrabs que no volen tornar a ca seva. El català, a França, continuarà doncs marginat, menyspreat i encoratjat a desaparèixer. Olelé, olalà...