Testimoni mut del segle XX
La història de la presó Model reflecteix tot allò que ha passat al país durant l’últim segle. Ha estat testimoni d’esdeveniments polítics i socials, però també l’escenari d’històries individuals lligades a les revoltes, la repressió i les execucions
“Al llarg de la història es pot veure que qualsevol esternut social o polític fora de la presó ha tingut repercussió a dins. Si hi havia una revolució anarquista a fora, també n’hi havia a dins; si hi havia guerra civil a fora, això també tenia conseqüències a dins; i amb la repressió franquista i la lluita antifranquista va passar el mateix. I, més endavant, també es traduïa a dins el boom de la droga o l’arribada a de la immigració. No s’ha de veure la presó com una cosa rara, tots els mals i tots els béns que hi ha al carrer també es viuen a dins.”
Ho explica Agustí Curto, que a més d’haver treballat trenta anys seguits a la presó és un dels autors del llibre La Model: cent anys i 1 dia d’històries, publicat per la Generalitat el 2004, coincidint amb el centenari de la inauguració del centre i on es recull, a part de la seva complexa història, el testimoni de 26 persones que hi han estat vinculades, com a funcionaris o com a expresidiaris. Posteriorment, el 2010, la Generalitat també va publicar Model de Barcelona. Històries de la presó, de Rosario Fontova, on es fa un exhaustiu repàs documental d’allò que ha significat la presó per a la societat catalana. Una presó que va ser molt més que un simple centre de reclusió. De fet, tal com recordava l’escriptor i periodista Víctor Alba en un article el 1997, durant molt de temps la Model va ser una mena “d’universitat de militants..., en sortien joves empresonats gairebé de rebot convertits en dirigents sindicals i organitzadors de vagues”.
Un model, només al principi
Inaugurada el 1904 segons criteris catòlics que pretenien donar un tracte més digne als reclusos i intentar rehabilitar-los per mitjà de l’aïllament, la presó Model tenia 600 cel·les pensades per ser individuals, amb vàter amb aigua corrent i llum elèctrica, uns luxes que llavors no tenien la majoria de ciutadans. Aviat, però, va quedar petita i es va massificar.
Consell de guerra
La foto mostra un retall de premsa sobre el consell de guerra que es va fer el 1909 a la presó Model contra el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser acusat –sense proves– d’haver instigat els fets de la Setmana Tràgica, el juliol d’aquell any. El judici es va fer sense garanties i malgrat les protestes internacionals Ferrer i Guàrdia va ser afusellat.
Companys, entre reixes
Lluís Companys i diversos membres del seu govern van passar breument per la presó Model després dels fets del 6 d’octubre de 1934, quan, com a president de la Generalitat, Companys va proclamar l’Estat català dins de la república federal espanyola, en resposta a la formació d’un govern de dretes a Madrid. A la imatge, hi apareixen, d’esquerra a dreta, Pere Mestres, Martí Esteve, Lluís Companys, Joan Lluhí, Joan Comorera, Martí Barrera i Ventura Gassol. Després de passar per la Model, aquests càrrecs polítics van ser enviats al vaixell presó Uruguai, al port de Barcelona, i finalment Companys va acabar passant dos anys més a la presó gaditana d’El Puerto de Santa María.
La repressió de Franco
La imatge pertany a una missa celebrada al pati de la presó el 1944. La Model va ser un símbol de la repressió franquista després de la Guerra Civil i es calcula que el règim hi va empresonar més de 13.000 persones per motius polítics. Els més afortunats van aconseguir sortir-ne vius, malgrat les terribles condicions de precarietat, vexacions i fins i tot tortures a les quals eren sotmesos. Molts, més de 1.700 segons els historiadors, van acabar morint afusellats al Camp de la Bota.
‘La Capella Gitana’
L’artista sevillà Helios Gómez, sindicalista i antifeixista, va passar per la Model entre 1945-1946 i 1948-1954. El 1950, a petició del capellà de la presó, va pintar a la cel·la número 1 del primer pis de la quarta galeria uns frescos que es coneixen com La Capella Gitana i on es representava la Verge de la Mercè, amb àngels de fesomia gitana tocant la guitarra i la pandereta. El fresc va ser tapat el 1998 per una capa de pintura i des de llavors tant la família de Gómez com diverses entitats reclamen la seva restauració.
Tothom a missa
La foto és d’una altra missa, en aquest cas celebrada el 1964. Aquella època ja quedava lluny dels inicis de la presó, quan s’havia dissenyat la capella amb l’estructura metàl·lica al mig per ubicar-hi l’altar i que els presos la poguessin seguir des del voltant, en seients separats que impedien tenir contacte entre ells. Durant el franquisme, els religiosos presents a la presó eren de l’ordre dels mercedaris. Aquells anys, els interns subscrits a la revista catòlica Redención, publicada fins al 1975, tenien beneficis. En qualsevol cas, els anys seixanta la presó es va buidar de represaliats de la Guerra Civil i es va anar omplint de delinqüents comuns i de presos polítics més joves, procedents de la lluita antifranquista.
Cares conegudes entre reixes
Des dels primer anarquistes fins a Salvador Puig Antich, pel centre penitenciari han passat personatges destacats de la història del país
Entre els personatges famosos que han passat per la Model des que es va construir n’hi ha de ben diversos: des de l’anarquista Salvador Seguí, personatge mític del moviment obrer dels anys vint, fins al gàngster francès Raymond Vaccarazi, que el juliol de 1984 va morir a conseqüència de dos trets que li va disparar un franctirador des d’un pis del carrer Provença. Vaccarazi, que estava considerat l’enemic públic més important de França, havia estat detingut per la Interpol i s’estava preparant la seva extradició, per la qual cosa la policia va deduir que l’havia assassinat per encàrrec la màfia de Marsella, amb qui estava relacionat.
També va passar per la presó, durant els primers mesos de la Guerra Civil, qui després seria alcalde de Barcelona durant el franquisme, Josep Maria de Porcioles. El doctor Moisès Broggi, que va fer de metge de la Model entre 1936 i 1937, explicava que en aquella època molta gent de dretes empresonada deia que se sentia més segura dins del centre que fora. En qualsevol cas, molts dels interns que van passar per la presó durant bona part del segle XX, ho van fer per motius polítics: és el cas d’Helios Gómez, l’artista sevillà que es va dedicar al cartellisme republicà i anarquista i que va pintar La Capella Gitana durant el seu empresonament. Gómez va morir el 1956, només dos anys després de sortir de la presó. També hi ha estar per un període curt de temps l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, detingut el 1959 i el 1962 per ser militant del PSUC. Jordi Pujol hi va ser empresonat per les seves reivindicacions nacionalistes, però sens dubte el pres més famós continua sent Salvador Puig Antich, el jove anarquista executat amb garrot vil el març de 1974.
Intents de fuga
La història de la Model és plena d’intents més o menys reeixits de fuga. El 1933 molts presos es van escapar per les clavegueres; el 1982 alguns interns van fer servir les eines de la foto per cavar un túnel... Més recentment, un intern es va intercanviar per un familiar i va fugir. L’últim intent va ser al març.
La figura de Xirinacs
Lluís Maria Xirinacs, que va protagonitzar diverses vagues de fam a les acaballes del franquisme, va ser un dels personatges que més va reclamar l’amnistia dels presos. A la foto, el 1976, està assegut just davant de l’entrada de la presó
El millor pa de Barcelona
Un forner que va treballar a la presó el 1932 deia que llavors s’hi feia el millor pa de Barcelona. Després, durant la guerra i els primers anys del franquisme, els interns passaven gana. La foto, dels anys cinquanta, és dels treballadors del forn, monges incloses.
Cinquena galeria
La foto és de la cinquena galeria de la Model i es va fer l’any 1981, durant una visita d’un subsecretari del Ministeri de Justícia, que ja llavors explicava als periodistes que cobrien la seva visita que el traslladat de la presó era “inajornable” per les pèssimes condicions de vida dels interns. En aquells moments, a la cinquena galeria hi havia els presos més perillosos i aquells que necessitaven protecció.
Reivindicacions a fora
Durant la Transició, es va aconseguir més ressò social de les precàries condicions dels presos i moltes persones i entitats van començar a reclamar que milloressin les seves condicions. L’any 1977 es van fer diversos actes de protesta al carrer, com el que recull la fotografia, per reclamar una amnistia política total. Al mateix temps, els presos demanaven que s’acabessin els maltractaments per part dels funcionaris, poder tenir una alimentació digna, canvis radicals en l’atenció sanitària, que es posés fi a la censura de la correspondència i que es tractés amb dignitat les famílies, entre altres coses.
La perillositat dels inicis dels vuitanta
A finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, tal com va passar en la resta de la societat, va arribar a la presó la xacra de la droga, i això va fer que augmentés la conflictivitat. En aquella època es llançaven des del carrer i a l’interior del pati paquets amb heroïna i va arribar un moment en què era més fàcil aconseguir droga que les xeringues per punxar-se-la. Va ser una època convulsa, amb nombrosos motins i una nova tendència entre els presos: autolesionar-se. Era l’època de pel·lícules com Perros callejeros i de personatges com El Vaquilla, que el 1984 va protagonitzar un motí per exigir dosis d’heroïna que es va acabar punxant davant de les càmeres de televisió. També va ser una època de forta massificació al centre penitenciari: el 1988 hi havia 2.470 reclusos, un 80% dels quals estaven ingressats per temes relacionats amb drogues.