presons
tancament de la model
“Barcelona no es mereix una presó al bell mig de la ciutat”
Enric Playán ha viscut 56 anys davant de la Model i ahir, a la fi, va veure com el tancament es feia realitat
Recorda ensurts i anècdotes com ara el dia que li van oferir 100 pessetes per una navalla
“Sembla que és cert, que al final ho veuré, però sempre he estat aquí pensant: «Facis el que facis, tu ja t’ho perdràs, això.» Ara, només el fet de saber que és buida ja em dona satisfacció.” Enric Playán té 83 anys i, després de viure’n 56 just davant de la Model, ahir, efectivament, va veure com el tancament de la històrica presó es feia realitat. Encara recorda les manifestacions veïnals davant del penal –el darrer dilluns de cada mes– per reclamar equipaments en aquests terrenys. Ja han passat gairebé dues dècades. “Si els veïns no haguéssim lluitat per recuperar l’espai de la presó i haguessin pogut fer-hi pisos, com pretenien alguns, la Model no hi seria des de fa anys perquè aquí haurien fet un gran negoci”, manté. Ell ha seguit amb atenció tot el procés de buidatge del penal, que va culminar ahir amb el trasllat dels últims 24 interns. “M’hi fixo perquè vull veure’ls marxar. Barcelona no es mereix tenir una presó al bell mig de la ciutat”, sentencia.
L’Enric va anar a viure al carrer Entença el 1961, amb 27 anys. L’acompanyaven la seva mare i un germà més petit, i venien de Fonts, un poble d’Osca. Ella, vídua, havia aconseguit feina com a portera d’un edifici a través d’uns parents i la família vivia en un dels sobreàtics de la finca. “Recordo com ressonava la veu dels guàrdies que hi havia a les garites durant la nit: «¡Alerta al uno! ¡Alerta al dos! ¡Alerta al tres!» En aquella època, no hi havia l’electrònica que hi ha ara i potser et despertaven a les quatre de la matinada”, relata. L’Enric es va casar amb la seva dona cinc anys després i el matrimoni es va traslladar a un altre pis del mateix edifici, on han viscut des de llavors. “La ciutat ha canviat molt en tots aquests anys, però llavors, quan explicaves que vivies al carrer Entença, a la gent li feia certa cosa. Era de poca categoria, i ja si deies que estaves just davant de la presó... Ui...”, recorda amb un somriure.
Durant molts anys, però, l’Enric no va veure cap reclús des de casa. El seu pati donava a un jardinet que hi havia al penal, del qual només queda el testimoni silenciós de dues palmeres. “Una buguenvíl·lea cobria el mur fins a la paret de l’edifici dels funcionaris i hi havia parterres; feia goig i les criatures dels funcionaris hi anaven a jugar”, recorda. El jardí va desaparèixer farà uns 15 anys i l’espai es va començar a utilitzar per fer les entrades i sortides dels interns. “Al matí, hi arribaven furgonetes i els duien als jutjats, fins al migdia; de vegades també venia alguna ambulància per portar-los a l’hospital”, explica.
Una bomba des d’un cotxe
Com a veí de la Model, l’Enric guarda molts records. El més recent és del març, quan un intern que deia que se sentia “maltractat” pel sistema judicial va aconseguir pujar a la teulada de la presó i s’hi va estar més de deu hores. “Ell no volia tornar a Lleida, que es veu que és on complia la pena; la família era aquí baix i no va ser agradable”, afirma. Mentre conversa, recorda altres anècdotes: “Un dia, pels volts del 1965, vaig sortir i al carrer hi havia dos homes barallant-se; de sobte, un va venir corrent i em va dir: «Escolta, tens una navalla? Et dono 100 pessetes.» Evidentment jo no en duia cap i, al final, va marxar i va seguir amb la baralla com si res.”
En una altra ocasió, també fa anys, els interns estaven jugant al frontó i la pilota va caure al carrer. Un veí els la va tornar per sobre del mur al carrer Provença –llavors no hi havia la tela metàl·lica–, sense preveure’n les conseqüències. “Li van donar l’alto des de la garita i ell, que ho havia fet amb tota la bona fe, es va quedar petrificat. Van sortir dos guàrdies de la Model –crec que encara eren grisos– i se’l van endur a dins; el van deixar allà una estoneta, però al final el van deixar sortir”, rememora l’Enric, que hi afegeix que, fa uns anys, als reclusos els llançaven bossetes amb droga i missatges des del carrer. D’ensurts, també n’hi ha hagut i ell en recorda un especialment. Va succeir als anys setanta, quan van llançar una bomba des d’un cotxe que passava de matinada pel carrer Entença. “No va tenir cap conseqüència a la Model, però els vidres de les cases del davant van acabar tots trencats”, conclou l’Enric.
“Arribaré als 100 anys i potser veuré la transformació”
L’Enric no es conforma només a presenciar el tancament de la Model. “Fer els espais verds i els equipaments costarà anys, però penso que encara ho podré veure... Tinc 83 anys, però jo sempre dic que arribaré als 100. Si no, tinc tres fills i dos nets que podran gaudir de tot plegat.” El primer equipament públic que s’instal·larà al solar –a l’espai recuperat amb l’enderroc del centre obert– serà una escola de primària, que es posarà en marxa al setembre, en barracons. El pla director consensuat amb el veïnat el 2009 parla d’una gran zona verda i de diversos equipaments molt necessaris al barri –com ara una escola bressol, un casal de joves, un poliesportiu i una residència per a gent gran–, a banda d’un espai memorial. La voluntat del govern d’Ada Colau és mantenir l’essència d’aquest full de ruta, que serà el punt de partida del procés participatiu en què treballa l’Ajuntament. L’objectiu és donar forma al projecte definitiu al llarg del 2018, amb la perspectiva d’executar-lo a partir del pròxim mandat.