El 90% dels universitaris planegen marxar a l’estranger

El 90% d’universitaris catalans pensa marxar de l’Estat espanyol en acabar els estudis, tot i que la majoria no estan disposats a romandre-hi més de tres anys, segons l’enquesta feta a 2.059 estudiants de grau, màster i doctorat de cinc universitats públiques catalanes (UB, UAB, UPF, UdL i UdG) el 2015 en el marc de l’estudi Emigració juvenil, nous moviments socials i xarxes digitals (#eMOVIX), liderada per l’antropòleg de la Universitat de Lleida Carles Feixa. Els resultats queden recollits al llibre L’emigrant 2.0, publicat en col·laboració amb l’Observatori Català de la Joventut (OCJ) de la Direcció General de Joventut (DGJ).

Entre les conclusions de la investigació, destaca el fet que l’emigració juvenil té efectes reals en els comportaments i en els imaginaris dels joves, ja que comencen a assumir-la com un requisit imprescindible en un món globalitzat.

Aquesta recerca, que analitza des d’una perspectiva multidisciplinària el fenomen de l’emigració juvenil cap a Europa en els darrers vuit anys, ha estat desenvolupada amb suport de programa RecerCaixa, una iniciativa de l’Obra Social de la Caixa en col·laboració amb l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (Acup) i de l’Observatori català de la joventut de la Direcció General de Joventut.

Entre el 2008 i 2015, els efectes del fenomen de l’emigració juvenil van afectar el 5% de la població juvenil a l’Estat i al 50% del total de la població emigrant. Els joves que marxen, constata l’estudi, volen tenir una experiència internacional que els ajudi a trobar una millor situació laboral un cop tornin al seu país d’origen més que anar a treballar a l’estranger per quedar-s’hi.

Les principals destinacions dels joves dins d’Europa són el Regne Unit, França i Alemanya, especialment les seves capitals. Londres és, de fet, un dels grans punts de l’emigració juvenil catalana, on hi viuen un 48% dels joves catalans del Regne Unit. Per aquest motiu, el llibre analitza amb detall l’emigració de joves catalans a Londres a partir de relats dels seus protagonistes.

Les seves realitats són molt diverses però, en general, mostren la precarietat dels joves en forma de llargs desplaçaments entre casa i la feina, extenses jornades laborals i xarxes socials presencials febles. Aquesta precarietat té com a conseqüència una pobra interacció amb la ciutat, que es limita a desplaçaments monòtons i poc variats, i que molt sovint es fan amb el suport d’aplicacions tecnològiques com Google Maps o Citimapper. Els joves que estableixen nous vincles amb la societat d’acollida no trenquen, però, els lligams amb la societat d’origen.

L’estudi també posa de manifest com ha variat el discurs polític durant el període estudiat. Si bé a l’inici de la crisi la marxa de joves a l’exterior es veia com una millora de l’ocupabilitat i, per tant, es considerava un element a fomentar, durant els últims anys ha passat a ser un fenomen que molts pensen que cal aturar per tal de recuperar el talent perdut. De fet, alerten els investigadors, cada cop hi ha menys joves en la piràmide de la població. Si a això se li suma l’emigració i no es desenvolupen polítiques per afavorir-ne el retorn, s’està posant en perill el futur del mercat laboral i de la societat.