El relat de la ignomínia
L’Operació Garzón va generar valoracions oposades de la premsa
El 1992 és l’any dels Jocs Olímpics, l’esdeveniment que va transformar urbanísticament la ciutat de Barcelona i que va permetre que es projectés al món. Però també és l’any de l’anomenada operació Garzón, una macrooperació policial liderada pel jutge de l’Audiencia Nacional que va néixer amb la voluntat d’immobilitzar l’independentisme. Avui, analitzat en perspectiva, resulta fàcil posar en qüestió aquella operació i alguna de les seves conseqüències, com ara les tortures infringides a alguns detinguts. De fet, en aquest últim cas, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l’Estat espanyol per haver-se negat a investigar les denúncies presentades. Però si resseguim les informacions i els editorials que van aparèixer durant aquells dies en els principals mitjans de comunicació, resulta fàcil entendre que l’opinió majoritària era que les detencions estaven justificades; o, com a mínim, que resultava ociós qüestionar-les obertament.
En tot cas, la posició més bel·ligerant en defensa de l’actuació del jutge Baltasar Garzón la va mantenir El País. Deu dies després de les primeres detencions, aquest diari va dedicar un editorial a allò que qualificava d’“una operació necessària per part de la guàrdia civil a escassos dies que comencin els Jocs”. En el text, a més a més, s’hi va afegir que “hauria vorejat l’esperpent que, en un moment en què ETA sembla haver perdut força com a amenaça potencial [...], un microscòpic grup d’il·luminats [...] pogués entelar un dels més grans compromisos internacionals d’Espanya en aquest segle”. L’editorial, que feia mofa de les protestes polítiques contra les detencions, oblidava que l’escenari català era radicalment diferent del que hi havia al País Basc i que precisament Terra Lliure havia anunciat la seva dissolució alguns mesos abans i que alguns dels seus antics dirigents s’havien integrat a ERC. El diari, a més a més, convidava a reflexionar “aquells que es mostren tant benèvols amb els violents i aquells que [...] aposten estúpidament per la campanya paraolímpica del Freedom for Catalonia, com si Catalunya no tingués ja llibertat i com si la Constitució, l’Estatut i la Generalitat fossin l’enemic dels catalans en comptes dels seus instruments”. En altres paraules, barrejava l’operació Garzón amb la campanya impulsada per la Crida a la Solidaritat.
El diari no només no va rectificar aquesta posició, sinó que va mantenir-la durant força anys. En un article signat per Pere Rios titulat Garzón i el mite de les tortures a Terra Lliure, publicat vint anys després dels fets, el periodista fins i tot es queixava pel fet que “alguns sectors de la societat civil catalana i de l’independentisme segueixen invocant aquestes boles”; una referència al paper de Baltasar Garzón en aquella operació. En aquest sentit, el jutge de l’Audiència Nacional va aprovar la incomunicació de vint-i-cinc dels detinguts, disset dels quals van denunciar haver patit tortures. Però, tot i així, Baltasar Garzón, que l’any següent es va incorporar a les llistes electorals del PSOE, va ignorar aquest extrem i va donar validesa a les declaracions fetes sota tortura. I, de fet, la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, feta pública el 2 de novembre del 2004, va remarcar “l’absència d’una investigació oficial efectiva sobre dites al·legacions” de tortures, una denúncia que posava en qüestió el paper de les instàncies espanyoles. La posició del diari va ser més visceral, fins i tot, que no pas el diari conservador ABC, que no va dedicar cap editorial a l’afer i en va informar de manera força telegràfica, sense ficar-hi gaire cullerada.
La resta de mitjans no van mantenir una posició tan aferrissada en defensa l’operació policial, però tampoc no la van posar en qüestió, més enllà de fer-se ressò de les veus que s’hi van pronunciar en contra. Les úniques excepcions van ser el setmanari El Temps i el diari El Punt. Precisament aquest darrer diari va mantenir l’actitud més bel·ligerant envers l’actuació del jutge Baltasar Garzón. En un editorial titulat Què volen aquesta gent?, que va aparèixer a la portada del diari el 9 de juliol, es va denunciar que “davant l’estupefacció de propis i estranys, un jutge de Madrid recorre a l’arxiu i ordena detencions completament fora de lloc i que són extemporànies”. A banda d’això, edicions periòdiques de les comarques i el col·lectiu de treballadors d’El Punt van difondre un comunicat en què s’expressava la indignació pel fet que “en un estat democràtic qualsevol ciutadà pugui ser detingut, traslladat i incomunicat sense una formulació de càrrecs i sense respectar els drets que la Declaració Universal dels Drets de l’Home i la Constitució d’aquest Estat li garanteixen”.
