Gaudí dalt del podi olímpic

Moblar la ciutat

De la transformació urbana de Barcelona amb motiu dels Jocs se n’ha parlat molt i se’n seguirà parlant. De fet, l’actual atractiu de Barcelona i el fet que la ciutat sigui coneguda al món, també amb el país del qual és capital, és conseqüència d’aquella transformació. El procés independentista ho tindria més complicat externament sense els Jocs de l’alcalde Maragall.

Mentre els arquitectes i urbanistes aixecaven i expandien la nova ciutat, l’Olimpíada Cultural la moblava. La majoria d’escultures públiques que amenitzen el paisatge urbà de Barcelona van ser encàrrecs i realitzacions de l’Olimpíada Cultural. El David i Goliat d’Antoni Llena a la Vila Olímpica, el monòlit en memòria de les víctimes del Camp de Bota de Miquel Navarro, els Mistos de Clae Oldenburg al barri d’Horta... També moltes obres fungibles presentades per escultors i pintors del tot el món convocats a Barcelona en aquells anys. El famós i en el seu moment polèmic Núvol i Cadira que Antoni Tàpies va plantar al terrat de la seva Fundació, al carrer Aragó, és una mica posterior als Jocs però està encomanat del furor escultòric públic i monumental que l’Olimpíada Cultural va afavorir.

L’Olimpíada Cultural va organitzar quatre temporades d’un Festival de Tardor amb una gran programació teatral. Si les escultures públiques havien de transcendir els Jocs, com així ha estat, el festival també havia de tenir continuïtat. No ha estat així, en benefici de Girona, que amb el Temporada Alta es va apropiar de la idea.

El Quadrat d’Or

Els Jocs van fer descobrir Gaudí. Ara sembla que no pugui ser i que les cues de a la Sagrada Família, a la Pedrera, al parc Güell o a la Casa Batlló hi hagin estat sempre, però fins a finals dels anys vuitanta eren edificis que no solament no es mirava ningú o gairebé ningú sinó que algunes cases de Puig i Cadafalch que n’eren parentes per la part modernista havien estat enderrocades. El modernisme no tenia prestigi, es considerava un art caducat. Hem parlat de la Fundació Tàpies del carrer Aragó. Té el domicili en una casa obra de Domènech i Montaner. Si s’havia salvat de l’enderroc és perquè la filla de l’alcalde Joaquim Viola, que estudiava arquitectura, va anunciar al seu pare que tota la facultat en ple es mobilitzaria contra ell si el projecte tirava endavant.

El prestigi retrobat del modernisme va ser possible gràcies al programa el Quadrat d’Or que l’Olimpíada Cultural va impulsar i l’arquitecte, urbanista i historiador Albert Garcia Espuche va realitzar. No es tractava només de situar en primer pla els tres grans, Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, sinó també els altres arquitectes coetanis més desconeguts que van impregnar l’Eixample de l’estil que caracteritza aquest sector de la ciutat de Barcelona. Anys més tard, García Espuche va ser el descobridor de les restes del Born, la ciutat anterior al 1714. Es van poder salvar i ara es troben en exposició. Els Jocs Olímpics o el seu esperit tenen una gran longitud d’ona.

Llibres a la Vila Olímpica

Segons la Carta Olímpica del marquès de Coubertin, restaurador dels Jocs en l’era moderna, el lloc de residència dels atletes, la vila olímpica, ha de disposar forçosament d’una biblioteca, seguint el principi de mens sana in corpore sano. Els Jocs de Barcelona, com ha quedat dit, havien de ser superiors en tot i, en conseqüència, a la Vila Olímpica del Poblenou la biblioteca preceptiva va ser auxiliada i enriquida amb quatre sales de cine, sales d’exposicions, sales d’audicions musicals amb discos... I l’esbarjo: discoteques, jocs, bitlles... Aquí, amb el seu permís, lector, hi entro jo perquè vaig participar en l’organització i també per posar en evidència quantes coses han canviat, des d’aquell 1992 que tot semblava insuperablement modern. La biblioteca es va nodrir sobretot de diaris. Gràcies a un conveni amb el principal distribuïdor de premsa de Barcelona, els atletes tenien cada matí a la seva disposició tots o gairebé tots els diaris del món. Es tractava de donar-los la satisfacció de trobar el seu nom i la marca que havien fet, si més no, en les publicacions dels seus països. No tots pujaven al podi ni inscrivien el seu nom en els grans mitjans de comunicació mundials. La biblioteca va ser intensament utilitzada. Cada matí i tot el dia hi havia cues d’espera. Les noves tecnologies han superat les hemeroteques i aquella gran empresa distribuïdora de premsa no existeix... O els cines, equipats amb les voluminoses màquines de 35 mil·límetres que avui són peces de museu que s’exposen als vestíbuls de les sales de projecció.

El servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat va equipar les sales d’exposicions: Guinovart, Tàpies, Susana Solano... De vegades em pregunten: i els atletes les visitaven? Només puc respondre que una peça de l’escultor Medina-Campeny va resultar sostreta.

La Vila Olímpica del Poblenou, projecte arquitectònic i urbanístic creat de nou en nou on hi havia hagut barraques, vies del tren i magatzems, va ser per uns dies una mena de paradís, el Shangri-la de l’eterna joventut: tothom era jove i sa, tots els serveis eren gratuïts i no hi havia cap arbre del bé i del mal restrictiu. És clar que els atletes no se’n volien anar.

Armand Calvo, cap de la Vila, em recordava l’altre dia que es van haver de fer batudes per foragitar-los. Em va dir una altra cosa. “Encara em criden per anar a explicar els Jocs de Barcelona a les ciutats que en són nova seu. Els dic: van ser uns grans Jocs. Em responen: grans?, els millors i insuperats.”