“Miro el petjapapers i em venen tots els records”

Era a finals de l’any 1974. Jo volia estudiar a les tardes i a l’empresa Tèrmiques del Besòs, a la zona de les Tres Xemeneies, es feia jornada intensiva al matí. Així, vaig entrar com a eventual en una de les parades de l’activitat, que és quan es feien les revisions dels grups electrògens. Em van contractar d’entrada com a administrativa. Van ser uns tres mesos. Després vaig començar a buscar una altra feina, però no trobava res, i al cap de tres o quatre mesos em van proposar tornar-hi i ho vaig acceptar sense pensar-m’ho dos cops. Vaig estar dos anys de manera eventual abans de passar a ser fixa.

No hi havia ni el tramvia que ara hi arriba. Allò era una zona al costat del barri de la Mina, sense veïns, tot atrotinat, amb les vies del tren per darrere. No hi havia res més. Hi havia la carretera de la Catalana per poder accedir-hi i un autobús que aquells anys no era molt aconsellable agafar.

El primer cop m’hi va dur el meu pare perquè jo estava acostumada a anar a les oficines de l’empresa, que estaven a la ronda del General Mitre. Recordo que el pare em deia: “On has anat a parar? Què és això? Si estàs en un altre món.” El meu pare em va seguir acompanyant cada matí perquè aleshores jo només tenia divuit anys i sobretot no tenia cap altra manera d’arribar-hi, al-menys que em fes sentir segura.

Sempre hi havia algun company que em deixava a l’estació de metro de Selva de Mar, que durant molts anys era la més propera a la zona de les Tres Xemeneies. El metro no havia arribat encara a Sant Adrià de Besòs. Vaig començar a descobrir un món totalment desconegut. Recordo anar per la carretera de la Catalana i trobar cavalls. Per a mi era un canvi al·lucinant, era una mica com fer marxa enrere en el temps, perquè al meu barri ja no es veien aquestes coses. És cert que l’última etapa ja hi arribava el tramvia i tot va ser bastant més fàcil.

Amb Claudio Català. I darrere d’ell van venir molts més i jo mantenia el lloc de responsabilitat, tant a Tèrmiques del Besòs com a Fecsa. Ara mateix estic pensant en la meva etapa a Tèrmiques del Besòs, en concret quan des de la finestra del meu despatx ja veia les Tres Xemeneies i anava mirant si treien fum o no.

Jo diria que la cota 21, si no ho recordo malament. És on hi havia tota la part administrativa. Recordo les vistes espectaculars al mar, evidentment.

Diria que no perquè suposo que si hagués passat no me n’hauria oblidat [riu].

Molt poquetes. Una al laboratori químic, una altra a administració, l’ATS…, es podien comptar amb els dits d’una mà. Hi treballava moltíssima gent a l’empresa, sobretot si descomptem l’etapa final, però gairebé tot eren homes.

On jo treballava hi havia molt bon ambient, destacava la companyonia. Bé, també és cert que quan hi vaig arribar ja hi havia companys de Tèrmiques del Besòs que s’hi havien traslladat abans que jo, així que em vaig sentir molt emparada. Amb el canvi jo sortia de la meva zona de confort de molts anys i era començar en un lloc nou on hi havia més gent desconeguda que coneguda, però sempre vaig percebre respecte.

Això sí. Teníem una escola i els fills aprenien i després entraven a treballar. N’havia conegut uns quants.

A Fecsa sempre hi havia hagut la fama de tenir un sindicat fort i lluitador, però no recordo que hi hagués hagut molts problemes. No recordo cap gran lluita sindical. La meva secció era tranquil·la. Potser negociacions més tenses a l’hora de signar algun conveni, però ho recordo tot d’una manera molt agradable. He tingut la sort de treballar en un lloc on vaig estar-hi molt a gust.

En absolut, sempre em vaig vestir com vaig voler. Pensa que hi vaig arribar als anys noranta.

He vist que està tot buidat, sense entrar-hi. Quan la van tancar ens van donar un petjapapers i encara el miro i em venen tots els records i penso en el que havia estat i el que és ara.

I tant que sí. Són un símbol i m’hauria fet molta pena que les haguessin enderrocat. Vaig veure com tiraven a terra les de Tèrmiques del Besòs i no m’hauria agradat que s’hagués repetit l’escena.

Tothom sap què són, tothom les coneix. També com a Fecsa. Són uns monstres però són un símbol, és clar. Recordo molt les visites de les escoles i com les criatures al·lucinaven.

Ja no ho he seguit tant, però he llegit que s’hi faran pisos i no sé si m’agrada tant. És una zona maca per fer-hi un parc o equipaments