L'opció prohibida

La política local barcelonina ja les té, aquestes coses. En un context en què tot l'engranatge del sistema del transport públic metropolità està totalment tenallat per la falta de recursos, i en què serveis bàsics com ara el metro nocturn pengen d'un fil, ara s'obre, de nou, el debat sobre la connexió dels tramvies. Una obra que tots els actors protagonistes, tots, saben i tàcitament admeten que no es farà ni a curt ni a mitjà termini, però ara sembla que toca parlar-ne. Doncs fem-ho. L'element que atorga la categoria de novetat a la discussió és que l'Ajuntament de Barcelona, o sigui CiU, aposta perquè aquesta unió es faci hipotèticament a través del carrer Provença, després d'esquivar el passeig de Sant Joan i rematant el trajecte per Urgell. Situant-nos de ple en el terreny de l'abstracció i utilitzant en tot moment un temps verbal en condicional, aquesta opció tindria set noves parades i una longitud total que superaria per poc els 5 quilòmetres. Inevitablement sembla lògic pressuposar que caldria tallar el trànsit per Provença per poder encabir la plataforma del tramvia, i el temps total per cobrir el recorregut que enllaçaria el Trambesòs i el Trambaix seria d'uns 25 minuts. Fets els càlculs corresponents, la velocitat comercial del servei no superaria els 13 o 14 km/h. Certs experts –terreny pantanós– consideren que aquestes serien unes prestacions poc competitives, per dir-ho suaument. Però aprofundim en el debat. La possibilitat descartada, fer passar el tramvia per la Gran Via, implica el mateix nombre de parades i de longitud de tram, però amb menys durada de l'itinerari –vint minuts– i, per tant, una major velocitat comercial –15 km/h–. Per rematar la discussió afegim-hi controvèrsia, que sempre anima. Hi ha una tercera via. Un recorregut més curt –3,8 quilòmetres–, menys estacions –cinc– i temps –quinze minuts– i la velocitat comercial més elevada –de 16 a 17 km/h–. O sigui, la Diagonal. Però ni parlar-ne. En aquest debat sofístic, és l'opció prohibida.