La impossibilitat d'una entesa en infraestructures

El 2009 es va signar el Pacte Nacional per a les Infraestructures, amb el suport dels sindicats, part de l'empresariat i altres entitats. Dels partits, el van aprovar els que aleshores formaven el govern –el PSC, ERC i ICV–, mentre que CiU i el PP s'hi van oposar. Proposar un pacte gironí per a les infraestructures tindria un alt risc de repetir un desacord semblant, perquè la planificació a mitjà i llarg termini d'obra pública queda completament supeditada a la urgència del moment i als interessos polítics del govern i l'oposició. És fàcil assenyalar les grans prioritats pendents en infraestructures de titularitat estatal a les comarques gironines: el desdoblament de l'N-II, la gestió de l'aeroport Girona-Costa Brava, el túnel de Toses i les corresponents variants de l'eix pirinenc –Ribes, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses–, tercer rail ferroviari, acabar el TAV com més aviat millor, i la millora del servei i la infraestructura ferroviària en les línies de Portbou i Puigcerdà. Fa anys que aquestes obres estan encallades, i els principals partits han passat pel govern català o espanyol en un moment o altre. I tots han portat aquests projectes en els seus programes electorals. Només ICV n'ha discrepat obertament en algun punt, com ara el TAV o el desdoblament de l'N-II, que proposen passar a l'AP-7. La gent vol veure màquines treballant i la credibilitat d'un pacte global estaria llastada per l'experiència de tots aquests anys. Això en el cas que s'assolís el pacte, cosa dubtosa davant els arguments per al desacord que, per qualsevol de les parts, ja es podrien avançar ara mateix: calendari, disponibilitat pressupostària, priorització, traçat, impacte ambiental, alternatives, discrepància política... En tot cas, el govern, que governi.