Senyors del cul blanc

“Terra dura, aquesta, i una mica atapeïda, no pas de pell baldera. L’escorç de les muntanyes es retalla clar com un vidre, sense que l’esborri ni afini la tofa dels pins. L’arbre és aquí un element tan secundari que gairebé no es veu. Les capes d’oliveres i les clapes de vinyes no donen forma a aquestes muntanyes. Hi donen color i en matisen la llum […]. Per la força del vent, l’aire hi guanya una transparència aguda, i els més imperceptibles matisos del verd i del rosa pugen a flor de terra […]. La mar regolfa en una anella oberta de muntanyes. Amb elles, el Pirineu s’enfonsa en l’aigua […]. [El poble és] una llarga filera de cases blanques arran d’aigua, amb l’església que sembla una casa més alta tot just que les altres.” Aquestes paraules d’Alexandre Plana, publicades l’any 1928 en la revista D’Ací d’Allà, reflecteixen el punt de vista d’aquells primers estiuejants que en la tercera dècada del segle passat van escollir el Port de la Selva com a refugi per als mesos més calorosos. Uns anys abans, el 1923, Sagarra ja s’havia desfet en elogis cap a aquesta part de món: “Així com el paisatge del Port de la Selva és l’afinament i el punt dolç de la costa empordanesa, en els seus homes hi ha també l’afinament i el punt dolç de l’empordanès i del mariner.”

Més endavant, el mateix Sagarra va escriure: “Quan uns amics meus i jo vàrem descobrir el Port de la Selva, aquest lloc era una meravella inexplorada: només el pintor Padilla sabia el secret del color d’aquestes aigües i d’aquesta pedra; només algun poeta i algun apotecari de Figueres portaven les criatures al Port de la Selva i les mullaven en una platja deserta que desconeixia l’existència de les casetes de bany.”

Venien de la ciutat, de Barcelona, vestits com dandis, amb roba blanca, tal com marcaven els cànons de la moda dels llocs d’estiueig. La gent del Port de la Selva se’ls mirava amb curiositat i no va trigar a anomenar-los “culs blancs”. L’anècdota la recordava Josep Vicenç Foix, que va fer la seva primera estada al poble amb un altre amic de l’escola, Josep M. Planella. Passant pel costat d’uns pescadors asseguts davant del Cafè de la Marina, van sentir com els anomenaven “culs blancs”. Els de ciutat anaven vestits amb pantalons blancs; els pescadors, en canvi, els portaven blaus. Arran del que van sentir, van anar a comprar-se uns pantalons blaus, i amb aquest gest van facilitar l’entrada a les tertúlies.

Cada vegada més intel·lectuals i artistes escollien el Port de la Selva per fugir de la xafogor. I, de tota aquesta barreja de pescadors, pintors, periodistes i poetes, en van sortir obres literàries destacables i la població va guanyar visibilitat.

Un dels primers a arribar-hi va ser el poeta Tomàs Garcés, tot i que es va desviar cap a Selva de Mar. El van seguir Alexandre Plana, advocat, poeta i novel·lista, i Josep Maria de Sagarra, que va immortalitzar aquells paisatges amb versos i obres teatrals. Al seu darrere, pintors, polítics, novel·listes, músics... Cada vegada més professionals de les arts acudien atrets pel que els explicaven els que els havien precedit. Les tertúlies al Cafè de los Bienvenidos, les partides de canari al Cafè del Cuquet i les sardinades a la platja adquirien fama d’esdeveniments èpics.

De tots, qui hi va deixar una empremta més profunda va ser el poeta J.V. Foix, el Sr. Foix per a la gent del poble. Foix va fer les primeres estades a la Costa Brava el 1922. El 1924, va venir per primera vegada al Port de la Selva, arran d’un article de Josep Pla publicat a La Publicitat i arran del que Josep Maria de Sagarra i Alexandre Plana explicaven del poble.

“La primera vegada que hi vaig anar, va ser el 1924”, escriu Foix. “Aleshores, hi anava Alexandre Plana, un home de molt valor intel·lectual que pertanyia a la colla de l’Ateneu. El 1925, hi vaig passar vuit o deu dies. Era un poble de pescadors, solitari, sense cap turista. Només Alexandre Plana s’hi havia llogat un pis, hi tenia una barca i sortia amb els pescadors. Jo vaig decidir per primera vegada visitar el Port de la Selva a causa d’un article de Josep Pla a La Publicitat. En feia un elogi com a poble llunyà, d’una certa tristesa ambiental, sobretot als vespres, quan només hi havia tres o quatre llums de gas.”

Des d’aquell moment fins que s’hi va comprar una casa de pescadors, el 1947, s’estava a l’hotel Comerç. La casa la va comprar al carrer Unió, ben a prop del moll d’en Pere Pi, davant de Can Costa, on amarrava la seva barca. Foix en va tenir dues, de barques, El Gorguell (nom d’una cala que li agradava molt) i El Freu de la Medella. Sortia a mar quasi cada dia, amb Joaquim Cervera –en Quimet–, el seu mariner i el seu grup de companys i amics. Cervera va ser immortalitzat per Josep Maria de Sagarra, que li va dedicar la Balada del clavell morenet, dins de Cançons de rem i de vela.

J.V. Foix va fer moltes estades al Port de la Selva, des de l’any 1925 fins a la data de la seva mort, el 29 de gener del 1987. S’hi estava des de finals de juny fins a principis de setembre i hi feia passejades en barca. El captivava el paisatge de les roques del cap de Creus i el mar.

Aquest paisatge, la gent, els racons del poble, les cales i l’empremta que el pas del temps hi deixava van ser presents en el procés creatiu del poeta. Trenta anys després de la seva mort, la seva empremta hi continua viva, i l’Ajuntament del Port de la Selva ha volgut recuperar la geografia literària que tant ell com molts altres personatges destacats que hi van fer estada van contribuir a forjar i a convertir en un més dels encants que el poble ha sabut conservar.

Aquest paisatge afinat del Port de la Selva és molt present en l’obra de Josep Maria de Sagarra. Cançons de rem i de vela, del 1923, és un recull de poemes inspirats en el paisatge del Port de la Selva, fet de blaus, d’oliveres, de gavines, de veles blanques i de vinyes verdes. All i salobre, amb pròleg de J.V. Foix, es va publicar per primera vegada el 1929. Àncores i estrelles, publicat el 1936, és un altre llibre mariner, amb personatges i coneixements del Port de la Selva. L’últim poema del llibre, Elegia a Rafel, és un homenatge a un pescador que ell tractava, un cas real que el poeta realça.

El 1933 es va publicar i interpretar per primera vegada El Cafè de la Marina. És una obra allunyada de les modes teatrals de l’època, ja que, com en moltes altres obres seves, no intenta innovar, sinó que parteix de temes tradicionals per construir l’obra. L’obra es va estrenar el 14 de febrer del 1933 al Teatre Romea, amb una companyia encapçalada per Maria Vila i Pius Daví, amb Maria Morera. L’obra és un testimoni de les vacances estiuenques que Sagarra passava al Port de la Selva.