Lídia i la família Dalí

En el seu llibre Salvador Dalí vist per la seva germana, Anna Maria Dalí explica que al menjador de la casa d’estiu que la família tenia a Cadaqués hi havia un capelleta amb la figura barroca d’una Mare de Déu que: “no sabíem quina Verge era però, quan va venir García Lorca i li va posar una branca de corall vermell a la mà, la vam rebatejar com la Verge del Corall i era la que presidia la casa perduda en una platja de pissarra i marbre”. Aixecada a es Llaner, l’habitacle sense pretensions jugaria un paper en l’esdevenir d’un poble aïllat per terra, fill del mar i la llicorella que va atraure artistes i intel·lectuals.

A principis de segle, Lídia Noguer i Sabà, filla de pescadors, Baldiri Noguer i Dolors Sabà, vídua d’en Nando, es dedicava a vendre a plaça, era una excel·lent cuinera i feia de dispesera –seguint les recomanacions de Víctor Rahola, a casa seva, s’hi van hostatjar Picasso i Fernande Olivier, André Derain i Puig i Cadafalch–, es va trobar que la vida li canviava per sempre després que Eugeni d’Ors passés un estiu a la pensió. Ella es va veure atrapada per un capficament continu provocat no tan sols per la fascinació que li havia desvetllat aquell jove dandi, sinó també pel món que d’Ors representava del tot allunyat del seu. Dona d’al·legories i sentències, Lídia va desenvolupar una obsessió que Ramón Sarró va definir com “erotomania paranoica”, creant un personatge, en realitat, un caràcter usurpat per la literatura que al llarg de 35 anys va convertir aquella semianalfabeta tenaç, d’una sensibilitat exquisida, en una delirant que va creure que les Glosses que l’escriptor publicava a La Veu de Catalunya eren una mena de correspondència personal i críptica amb les quals Xènius l’afalagava cada dia. Fins al punt que es va presentar com la reencarnació de Teresa, la protagonista de La Ben Plantada. El frenesí la va portar a aprendre’s el llibre de memòria i així, quan anava a vendre a les cases amb possibles, recitava públicament el Glossari, despertant l’interès de les famílies benestants com la dels Dalí. El fill, en Salvador, aleshores un artista sense confirmar, va quedar fascinat pels deliris i els somnis d’una peixatera que “tenia l’esperit predisposat a la poesia” i, segons va reflectir a la Vida secreta: “Deixant de banda el meu, tenia el cervell paranoic més magnífic que mai he conegut.” Com va escriure Anna Maria Dalí, Lídia Noguer, que ha passat a la cosmologia popular com Lídia de Cadaqués: “Normalment parlava amb metàfores. Hi havia cops que deia que ella era la font i en Xènius, l’aigua. Al voltant d’aquest tema explicava les coses més extraordinàries i no era estrany que García Lorca i el meu germà es passessin moltes estones escoltant-la. El temps i la vellesa van accentuar aquestes estranyes manies i Lídia ho va abandonar tot. Els seus fills van patir una tràgica fi i ella vivia sola en una barraca de la Conca, com una anacoreta, voltada de llibres d’Eugeni d’Ors que rellegia un cop i l’altre i en feia la interpretació que el seu esperit necessitava. De mica en mica es va anar acabant, fins que la van portar a l’asil Gomis d’Agullana, on es va morir dos anys després.”

Tornem enrere a l’11 de setembre de 1922, quan Dalí va marxar a estudiar a Madrid, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, i es va hostatjar a la Residència d’Estudiants, un centre de prestigi on va ser rebatejat com “el pintor txecoslovac”, i va descobrir un món social que el portaria a conèixer primeres figures com ara Unamuno, Ortega, Juan Ramón Jiménez i Ramón Gómez de la Serna –i consolidar una amistat apassionada amb Federico García Lorca i Luis Buñuel. Autors com Agustín Sánchez Vidal en el seu llibre Buñuel, Lorca, Dalí, el enigma sin fin consideren que aquell va ser l’inici d’un “ménage à trois”, en què hi va haver amistat, gelosia, enfrontaments i trencament. Abans, Federico, que era l’amic inseparable de Luis, va quedar corprès per en Salvador i així va néixer una relació complicada que la Setmana Santa de 1925 (del 5 a l’11 d’abril), quan Buñuel ja s’havia traslladat a París, es va concretar amb l’arribada de García Lorca a Figueres i a Cadaqués, on el granadí va llegir a la família la seva obra Mariana Pineda. El viatge inacabat continuaria l’any 1927 quan Dalí havia triomfat després d’una exposició a les galeries Dalmau i Lorca havia trobat la protecció de Margarida Xirgu per convertir-se en un autor de fama. Federico va viure entre Barcelona, Figueres i Cadaqués. Seria un moment de comunió personal amb Salvador i la germana Anna Maria. Aquell any va pintar La mel és més dolça que la sang, un quadre inspirat en una de les màximes de Lídia, i després d’alguna experiència sexual frustrada –Dalí va explicar a Alain Bosquet que Lorca el volia donar pel darrere, però: “No tenia cap intenció d’accedir-hi. A més em feia mal. Però era un honor que en Federico estigués enamorat de mi. Allò no era una amistat, era una passió eròtica.”– la passió es va diluir. I més després que el 1929 Dalí convidés Buñuel a passar una temporada a Figueres, on en una setmana de complicitats van escriure el guió d’Un chien andalou. Més tard l’empordanès va viatjar a París, on gràcies a Joan Miró va entrar en el grup surrealista comandat per André Breton.

Tornat a Cadaqués, va rebre la visita del galerista Camille Goemans, René Magritte, Georgette Berger, Luis Buñuel, Paul Éluard, Elena Ivanovna Diàkonova (Gala) i la seva filla Cécile. El cap de Creus va viure un enamorament boig. Mai més Dalí deixaria Gala, ni Gala deixaria Dalí. Com va escriure Buñuel: “Dalí estava transfigurat: «Noi, no te’n fas a la idea, és una meravella, preciosa, intel·ligent...» Era Gala... Jo la vaig vessar dient que no m’agradaven les dones a les quals el sexe els feia com un pont entre les cames. L’endemà a la platja vaig veure que aquella era, precisament, la forma del seu cos. Aquesta dona que havia estat amant de Chirico, de Max Ernst, de Man Ray i casada amb l’Éluard, es va quedar a Cadaqués... i es va allitar amb en Salvador, que era verge. Després de fer-s’ho amb Gala, no saps pas quina carta em va escriure. Quina apologia del follar. Com si allò només pogués succeir-li a ell.” Tot i els intents de Gala per separar-lo de Buñuel, els dos amics van signar el guió de L’âge d’or, rodada, en part, a Cadaqués. El 1929, després d’escriure “hi ha vegades que escupo sobre el retrat de la meva mare”, Dalí va ser expulsat de la casa del pare. Buscant un lloc per viure, a Port Lligat va trobar una barraca on es guardaven estris de pesca. La hi va vendre Lídia Noguer. El cercle s’havia tancat.