El castell dels “russos”

Nicholas Woevodski era fill d’un almirall de la marina imperial, comandant de l’exèrcit blanc, que durant la revolució del 1917 es va haver de refugiar a l’ambaixada anglesa de Moscou. Fugint de la ira dels soviets, acompanyat de la seva primera esposa i amb tan sols 29 anys, Woevodski va encetar un episodi complicat, d’amors i desamors. Després de fugir de París –on els comtes feien de taxistes i els prínceps, de cambrers dels Camps Elisis–, es va establir a Londres. En aquest món surrealista, es feia anomenar coronel, tot i que en realitat era comandant. Hauria accedit a coronel si la revolució no s’hagués encarregat d’estroncar la seva carrera militar.

Incapaç de superar el rebuig i la malfiança dels anglesos envers els exiliats, ni les primeres dificultats econòmiques, Woevodski va viure un desastrós període d’aclimatació, que es va completar amb el trencament traumàtic del primer matrimoni i l’aparició d’un nou amor. Es va unir amb Dorothy Webster, divorciada decidida i assenyada que havia mantingut un èpic enfrontament contra una societat que vivia tancada en escleròtiques normes basades en la hipocresia i la falsa moralitat. L’escàndol s’hauria arxivat i l’episodi no hauria estat res més que un breu en les revistes dedicades a la crònica social si la senyora no hagués protagonitzat un segon avalot. El 1925, Webster va exigir una pensió econòmica al seu primer marit, l’exoficial de la guàrdia de granaders, el tinent coronel Jan Dennistroun, aleshores casat amb la vídua de Lord Carnarvon, descobridor de la tomba de Tutankamon. Davant la resposta negativa, Webster va portar el cas als tribunals.­

En el judici, l’exsenyora Dennistroun va fer sortir tots els draps bruts i va identificar, amb noms i cognoms, els protagonistes de les seves aventures extramatrimonials. Els relats de les festes, les sortides i els esbojarraments amb personalitats rellevants es van veure magnificats per la certesa de la connivència del marit i els amants per les debilitats de l’exsenyora Carnarvon.

Enmig d’una sensació de vergonya generalitzada, els detalls exposats per Webster al tribunal van esquitxar tants noms importants que, segons recullen els diaris i les revistes angleses de l’època, així com l’advocat de la part demandada, Norman Birkett, en la seva autobiografia, el cas “Dennistroun contra Dennistroun” es va acabar convertint en un judici a la falsa moral victoriana.

Per si encara no hi havia prou morbositat, l’afer es va acabar d’embolicar quan, després d’una guerra de comunicats que ocupava les primeres planes dels diaris, es va descobrir que l’atrevida dama en realitat es deia Dorothy Saymour i havia fet servir el cognom Webster, el del seu pare adoptiu, per introduir-se en la millor societat. Fastiguejada i cansada de tant fariseisme, expulsada dels cercles i dels salons, la decoradora i antiquària va tancar la seva botiga Rufus, situada a Brutton Street i, acompanyada del rus exiliat, va deixar Anglaterra i va anar a buscar aires menys contaminats.

Ell, comandant del tsar Nicolau II, nascut el 29 d’octubre del 1888 a Sant Petersburg, i ella, Dorothy Webster –Page, segons Pla, que alhora deia irònicament que el cognom era del Foreign Office–, nascuda el 10 d’abril del 1888 a Derby, es van casar un cop superats els traumes dels seus divorcis respectius. Alguns cronistes asseguren que va ser el desig d’interposar distància amb les incidències de la vida anterior a Londres l’explicació primera i última que exploressin la costa iugoslava, italiana, portuguesa i espanyola a la recerca d’un nou espai vital per a ells. D’altres parlen de temes de salut. L’aleshores director de l’hotel Ritz de Barcelona, Jacint Montllor, va tenir un paper decisiu en l’establiment del rus i de l’anglesa entre nosaltres.

Instal·lats a la Costa Brava, es van convertir en promotors i decoradors. Compraven i venien finques, totes properes al lloc triat per establir-se de manera definitiva, i d’aquí van sortir les misses per bastir Cap Roig de castell i de jardins. Va ser relativament fàcil convèncer els propietaris per vendre, ja que aquelles finques properes al mar eren considerades “males terres”, i també l’Ajuntament d’aleshores, que amb escepticisme els va concedir el permís d’obres corresponent. Personatges il·lustres de tot Europa es deixaven veure per les seves propietats. El vescomte de Güell en va escriure, l’any 1933, un elogiós reportatge i des d’aleshores l’alta societat catalana va adoptar els Woevodski, tot i que sempre van portar, es diu, una vida reservada, gens luxosa i poc amiga d’alternar. 

Cap Roig va ser vida espiritual i també material per al matrimoni Woevodski, però també la seva tomba, per desig exprés de tots dos i respectat per tothom. Les pedres vermelles van actuar com a trinxera contra els fantasmes, les crítiques i les humiliacions. Reclosos i allunyats de l’exterior, es van capficar a transformar les pinedes en paratges amb personalitat. Cap Roig va néixer perquè el mar i els penya-segats van actuar de catalitzadors i com a decorat fantasiós on el coronel i la seva esposa van muntar la pel·lícula de la seva vida, un viatge infatigable cap a la recuperació del món idíl·lic d’abans del 1917, quan tot Moscou assitia a les recepcions de Nicholas Woevodski i a la cort es parlava francès.

Van iniciar el projecte amb la construcció de les cases destinades al servei i als jardiners. Un poblet presidit per una petita església, amb porxos i colomar, i el tombant mediterrani, situat a l’entrada de la finca, conjunt que es va batejar com El Village.

Es van trobar un país amb un fort subdesenvolupament on la primera línia de la costa era considerada terra dolenta. El cost ridícul de la mà d’obra i l’amistat amb funcionaris i autoritats van facilitar la transformació de la muntanya en un jardí. Alhora, generaven una font inesgotable de notícies i van esdevenir protagonistes de la mitologia popular de la zona. Es van consolidar nous topònims com ara “la banyera de la russa”, a la cala Massoni, i el “castell del rus”, com es començava a conèixer Cap Roig.

Eren anys de dictadura. Primo de Rivera governava el país amb mà de ferro i els Woevodski es dedicaven a comprar erms i penya-segats a baix preu per convertir-los en possessions d’una colònia d’anglesos rics, com les que van construir el 1929 per a John Dikinson a la Musclera i la que van aixecar el 1933 per a la vídua Elisabeth Walker. Si a principis de segle Picasso, Dalí i Pitxot havien posat de moda Cadaqués i més tard Marc Chagall i les persecucions de Hitler van catapultar la Tossa crepuscular, amb l’establiment dels Woevodski, la costa entre Tamariu i Calonge va passar a formar part de les rutes internacionals.

El rus blanc no va tenir cap inconvenient a comprar peces i materials d’altres cases per incorporar-les al castell que estava aixecant. Fidel a la idea medievalista i romàntica que imperava, va lliurar 21.000 pessetes de paga i senyal per adquirir la portalada gòtica de Vulpellac. El fracàs de les negociacions amb els Sarriera no el va espantar i se les va enginyar per adossar a la façana principal una porta gòtica del segle XVI que feia joc amb altres elements.

La Guerra Civil va suposar una aturada per a Cap Roig. Novament desterrats, el rus blanc i la seva dona van entrar en una mala ratxa. Amb la pau de Franco, van recuperar terrenys, però van perdre el nucli social que havien format. La fugida d’amics va anar acompanyada de la falta d’encàrrecs i la reducció d’ingressos. Els dos somiadors ho van passar molt malament veient com s’esquerdava el petit imperi. El 10 de novembre del 1969, el matrimoni va concretar un conveni vitalici amb la Diputació de Girona, encapçalada per Pere Ordis, pel qual Caixa de Girona rebia en donació el castell i el parc de Cap Roig. A canvi, es respectava el dret d’usdefruit dels propietaris i se’ls pagaven uns cinc milions de pessetes anuals per assumir les despeses. Amb aquests diners, es van concentrar a culminar el somni. Després de molts anys amb les obres aturades, Woevodski va acabar les tres quartes parts del castell que quedaven pendents.

Amb la mort del coronel, el 1975, ella es va sentir perduda i desemparada. Els dos darrers anys de la seva vida, i després d’una caiguda en què es va trencar la cama, va quedar pràcticament impedida, i ningú, excepte el majordom, podia entrar a la seva habitació. Cinc anys després de la mort d’en Nicholas, la Dorothy el va seguir, i van complir el desig de ser enterrats sota una creu ortodoxa i mirant cap a Crimea.