L'Emiliona

Per aquestes estranyes ironies de la vida la primera vegada que he entrat a l'església on van casar-se els meus avis (de part de pare) ha estat per assistir a un enterrament. L'enterrament de l'Emília Llorca i Martín, presidenta de l'associació de veïns l'Òstia. Les veïnes i veïns de la Barceloneta han acomiadat l'Emiliona a l'església de Sant Miquel del Port, plena de gom a gom, amb el sentiment d'incredulitat que ens embolcalla a les persones quan la mort apareix de sobte, sense avisar. A l'església de Sant Miquel del Port, a banda d'algun voltor, s'hi va aplegar molta gent senzilla i amable, veïnes i veïns solidaris i compromesos, persones lliures que em sembla que no acabem de creure'ns que l'Emiliona ja no hi sigui. Refuso d'esborrar els seu número de l'agenda del meu mòbil: I si, com acostuma, em truca a l'hora més impensada? Recordo la darrera vegada que parlàrem per telèfon: «No, Emília, la reunió era per dijous vinent... Sí, avui és el meu sant, moltes gràcies. I per descomptat, el dia 13 la senyera al balcó». El dijous vinent jo era, amb tants veïnes i veïns, a Sant Miquel, amb el cor petit i la tristesa als ulls.

Recordo bé el dia que vaig conèixer l'Emília. El Casal de Barcelona Vella tot just acabava d'escollir-me conseller de districte i des de l'Òstia ens havien demanat una trobada per tal de parlar del pla dels ascensors. Acudírem a la cita els dos consellers d'Esquerra al districte de Ciutat Vella. Era un vespre de tardor, feia fred i l'Antonio i l'Emília ens obriren les portes de casa seva. Davant d'un cafè, l'Emília va desgranar tots els seus arguments, amb tranquil·litat però amb exigència, acabant amb una reflexió que vaig sentir, després, moltes altres vegades que puc resumir, més o menys, amb les següents paraules: «-Tenim lloc els pobres a la Barceloneta? Quina ciutat estem fent? Per què hem lluitat?»

Tot i el sentiment de buidor i desempar, cal que tinguem clar que l'Emília és amb nosaltres. L'Emiliona sabia que la seva força venia de totes les veïnes i veïns que li feien costat en les seves reivindicacions valentes i justes. Sense el veïnat que tant estimava, ella no hauria pogut esdevenir aquella referència que ha estat. Perquè la seva empenta era també la nostra. I totes i tots sabem que alguna cosa ens devem. Per honorar la seva memòria i per demostrar-nos que som dignes de la seva amistat. Perquè conèixer l'Emília Llorca i Martín, ni que hagi estat a estones i amb massa pressa, és un privilegi que ningú no ens podrà prendre.